Amparo Moreno Sardà
(1947)
Perfil biogràfic:
Amparo Moreno, aragonesa de naixement, al setembre de 1969 es trasllada a Barcelona per iniciar la seva trajectòria professional com a docent en centres d’ensenyament secundari. L’ambient del final de la dictadura i la transició a la democràcia l’ajudà a madurar plantejaments formats a les Universitats de Saragossa i València on va estudiar, i a adoptar un compromís polític feminista al qual no ha renunciat.
Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, 1969 i Doctora en Història per la Universitat de Barcelona, 1984. Graduada en Periodisme per l’Escola Oficial de Periodisme, Barcelona 1973.Catedràtica d’Història de la Comunicació del departament de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, des de 1994. Vicedegana del Col•legi de Periodistes de Catalunya, presidenta de la demarcació de les Terres de l’Ebre, des de 2005.
Al 1971 comença a treballar com a periodista a Barcelona. Dos anys més tard és acomiadada de El Correo Catalán. Durant la dècada dels 70 va ser redactora i col•laborada de El Noticiero Universal, Diario de Barcelona, Teleexpress, Destino, Mundo… L’acomiadament de El Correo Catalán i altres circumstàncies l’obliguen a abandonar el treball en premsa el 1978.
Torna a les aules universitàries el 1974, com a professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, on desenvolupa gran part de la seva trajectòria professional com a docent i investigadora.
Els anys 90 reprèn la seva col•laboració en premsa amb articles d’opinió a El Periódico de Catalunya o el programa Bon dia Catalunya, així com també a El País, La Veu de l’Ebre, Més Ebre, El Punt, Diari de Tarragona, L’Estel i altres mitjans.
Des de 2005: Vicedegana del Col•legi de Periodistes de Catalunya, presidenta de la demarcació de les Terres de l’Ebre.
Activitat investigadora
Línies d’investigació:
- Metodologia per a la investigació de la Història de la premsa: anàlisis hemerogràfic diacrònic automàtic.
- L’ordre androcèntric del discurs acadèmic: restriccions pel coneixement històric de la societat contemporània, la cultura de masses i la societat de la informació.
- Proposta didàctica per a la renovació de la Història: altres protagonistes, altres fonts documentals, altres materials didàctics. Històries familiars i mitjans de Comunicació de masses.
- Els mitjans de Comunicació de masses, registres de la memòria col•lectiva, fot documental i material didàctic.
- La construcció històrica de las xarxes de Comunicació: cap a una Història de les comunicacions plural i interactiva
- Internet, eina per la participació en la construcció de coneixement personal i col•lectiu.
- Comunicació local, noves tecnologies i democràcia participativa. – Projecte Equitat entre dones i homes en l’ús de l’espai i dels equipaments socials.
Directora del Laboratori de Comunicació Pública (LCP) de la UAB. www.labcompublica.info
Fundadora i membre: Feminari Dones i Cultura de Masses de la UAB
Bibliografia:
Llibres
- Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España, Anagrama, 1977. Barcelona
- El Arquetipo Viril, protagonista de la Història. Ejercicios de lectura no-androcéntrica, LaSal, 1986, Barcelona.
- La otra ‘Política’ de Aristóteles. Cultura de masas y divulgación del Arquetipo Viril, Icària, 1988, Barcelona.
- Pensar la Historia a ras de piel, Ediciones de la Tempestad, 1991, Barcelona.
- La mirada informativa, Bosch, 1998, Barcelona.
- Cap a una història de les comunicacions des de Catalunya, Servei Publicacions UAB, 1999.
- ¿De qué hablamos y no hablamos cuando hablamos del “hombre”?. 30 años de crítica al pensamiento androcéntrico y alternativas, Icaria, Barcelona (en premsa)
- ¿De quién hablan las noticias? Guía para humanizar la Información, Icaria, Barcelona (en premsa), 2004. Moreno, Amparo; Rovetto, Florencia; Buitrago, Alfonso
Vídeos
- Historias. Infancias en los 50, Trafalgar, Producciones Documentales, Madrid
CD-Rom: Xarxes de comunicació a Catalunya, passat, present i futur. Catàleg de la Exposició realitzada a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, del 9 de desembre de 1998 al 24 de gener de 1999.
Webs
Des de 1999: Passeig pel passat i el present de les xarxes de comunicació des de… Catalunya, actualment en procés de transformació en una wiki, a L’Autònoma Interactiva, el Campus Virtual Docent de la UAB. http://masters-oaid.uab.es. Relacionada amb aquesta web s’ha desenvolupat el projecte www.soctortosa.cat
Activitat Política
Anys 70: membre del Grup de Periodistes Demòcrates.
2003-2007: regidora de l’Ajuntament de Tortosa per Independents per l’Ebre (IPE). Fins novembre de 2006 va ser Tinent d’alcalde, Responsable de Societat de la Informació, Participació Ciutadana, Servei d’Atenció Ciutadana i Estudis Universitaris.
María Luz Morales Eguiluz
(1898-1980)
Perfil biogràfic:
María Luz Morales va ser la primera directora d’un diari de gran abast nacional: La Vanguardia
Nascuda a la ciutat gallega de A Coruña, de molt jove es va traslladar a viure a Barcelona.
Va començar les seves col·laboracions periodístiques a El Hogar y Moda, publicació de la qual va arribar a ser-ne la directora. L’any 1923 publicà el seu primer article a La Vanguardia. S’especialitzà en la crítica teatral i cinematogràfica i, de vegades, quan publicava en altres diaris i revistes, com per exemple La Noche o Imatges, signava amb el pseudònim de “Felix Centeno”.També col·laborava al diari madrileny El Sol i als setmanaris Lecturas, Films Selectos i Mediterráneo, entre d’altres.
L’any 1936 va ser nomenada directora de La Vanguardia. Sent la primera dona a Espanya directora d’un diari de gran tirada. Acabada la Guerra Civil, el càrrec li va costar un curt període d’empresonament i la marginació de tota activitat periodística. Llavors va tornar a escriure fent servir el pseudònim, però en aquesta ocasió de “Felipe Centeno”.
Ja rehabilitada, el carnet de premsa no se li va atorgar fins l’any 1948. Es vinculà al Diario de Barcelona, en qualitat de crítica teatral, comentarista de moda i articulista, fins que es va jubilar. També va col·laborar a El Noticiero Universal i a La Hoja del Lunes.
Va arribar a ser directora de l’enciclopèdia Universitas, de l’Editorial Salvat i creà el seu propi segell editorial, anomenat Surco.
Bibliografia:
Com assagista va escriure, entre d’altres, El Cine, una història en III volums. La Moda. El traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX, publicat per l’editorial Salvat, on tractà el fenomen de la moda com a fet cultural i sociològic.
En el transcurs de la seva llarga vida professional va rebre el reconeixement social i molts premis literaris, entre els quals hi ha Las Palmas Académicas de Francia, l’any 1956, el Premio Nacional de Teatro l’any 1965, el Premi d’Ors de l’Associació de la Premsa l’any 1970 i El Lazo de Isabel La Católica, l’any 1972.
Va morir a Barcelona a l’edat de 82 anys.
Montserrat Minobis Puntonet
(1942 – 2019)
Perfil biogràfic:
Montserrat Minobis, nascuda a Figueres, cursa estudis de Filosofia i Lletres i Ciències de la Comunicació.
L’any 1961 comença a treballar a Ràdio Popular de Figueres, Cadena COPE, com a locutora, redactora i guionista. El 1971 es trasllada a Barcelona, alterna estudis amb un treball en el departament literari de l’editorial Nova Terra.
El 1974 i fins 1976 entra a treballar a Ràdio Espanya de Barcelona. En aquests anys presenta un informatiu en català (el primer que es realitza en una emissora de ràdio) que dura poc temps a causa de les pressions de la mateixa empresa.
En 1976 entra a RNE a Catalunya, com a reportera per al programa Viure a Barcelona, de Ràdio Peninsular. Sense deixar el treball de reportera a Ràdio Peninsular, el desembre de 1976 comença a Ràdio4 fent entrevistes per als programes culturals sobre literatura, cinema, música i arts plàstiques. Després inicia la sèrie d’entrevistes a polítics catalans elegits democràticament per al programa Temps Obert, titulada Un Altre Caire. La sèrie continua amb personatges de la vida cultural i social del país.
Col•labora en els informatius de TVE a L’Informatiu Miramar fent de redactora i entrevistadora. També fa el magazine Can 80, dedicat a la gent jove. Dirigeix i presenta L’Informatiu Mati i el Bon Dia Catalunya.
Codirigeix un programa especial dedicat a la soprano Victòria dels Àngels i entre els anys 1993 a 1996 codirigeix L’Odissea un programa dedicat a la divulgació de les novetats literàries.
Col•labora en els seus inicis en el periòdic en català Avui (amb un espai dedicat a la ràdio en català). En la Hoja del Lunes; Oriflama, Hora Nova, Serra d’Or.
Des de 1971 milita activament en la lluita antifranquista.
Participa els anys setanta en els inicis del moviment feminista a Catalunya, i forma part de la Comissió organitzadora de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (1976).
Participa en el desenvolupament del Congrés de Cultura Catalana, coordinant l’àmbit ràdio.
Col•labora en la posada en marxa i realització del primer Congrés de Periodistes Catalans, el 1979.
Des del 1994 al 2002 presideix la Xarxa Europea de Dones Periodistes, de l’Estat espanyol. Membre fundadora de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya l’any 1992. Durant 10 anys ha presidit aquesta entitat.
Presideix la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores/Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Coordina a Catalunya la Xarxa Mediterrània de Dones Periodistes i Comunicadores. Presideix l’Agència de Noticies amb Visió de Gènere La Independent, nascuda a Barcelona l’11 de Setembre de 2010.
Degana del Col•legi de Periodistes de Catalunya des del desembre de 2001 fins el març del 2004. I directora de Catalunya Ràdio de febrer de 2004 a juliol del 2005.
Bibliografia:
- A L’Atles de la Diversitat redacta en el capítol III Les formes culturals, l’apartat La Ràdio, Enciclopèdia Catalana, BCN 2004
- Aureli Maria Escarré, Abat de Montserrat, 1946-1968. Col. Arnau de Vilanova. Ed. La Llar del Llibre, 1978
- Rigoberta Menchú. La veu dels indígenes. Biografia. Pòrtic. BCN. Col•lecció dones del XX, 2003
- Aquí Ràdio… Crònica de les Ones a les comarques de Girona (1933-1982). Coautora amb Rosa Gil, 2004
Premis:
- Ciutat de Barcelona, pel programa Barcelona Oberta de Ràdio4 de RNE a Catalunya, 1987
- Espais del Centre d’Art Contemporàni Espais de Girona, 1990
- Atlàntida, la Nit de l’Edició. Gremi d’Editors de Catalunya, 1991
- Ràdio d’Omnium Cultural. Nit de Santa Llúcia, 1992
- Premi de l’entitat Ciemen., 1993
- Creu de Sant Jordi. Generalitat de Catalunya, 1996
Cursos i seminaris:
Curs de postgrau sobre el Gènere en el llenguatge informatiu a la UCA” (Universitat Centroamericana de Nicaragua), 2000.
Cursos sobre el Tractament informatiu en els mitjans de comunicació de la violència de gènere, ICPS.
Col•laboradora i professora en el Màster oficial de Pedagogia Social i Comunitària de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull (Curs 2007-2008), impartint un seminari sobre Xarxes.
Ponent en el curs As mensaxes de xenero nos medios de comunicación social. Xunta de Galícia, 2004.
Ponent en el I Congrés Internacional Violència de Gènere: mesures i propostes per a l’Europa dels 25, promogut per la Fundació Frente a la Discriminación y los Malos Tratos: Tolerancia Cero de la Generalitat Valenciana i la Universitat de València, 2006
Curs sobre La Mujer, organitzat per la Asociación de la Prensa de Madrid, 2008
Participa al Seminari internacional E Allora Le Donne… política, lavoro, informazione, multiculturalismo, diritti. Roma, 2008.
Ponència El Lenguaje con Visión de Género en los medios de comunicación. III Encuentro Internacional de Periodistas con Visión de Género, Bogotá (Colòmbia), 2009
Ponència El lenguaje incluyente: Un reto para los medios de comunicación. Jornada de Mujeres Sindicalistas de la Secretaria Confederal de la Mujer de CCOO, Madrid 2010.
Sara Masó Maristany
Perfil biogràfic:
(1926 – 2018)
Sara Masó, natural de Barcelona. Alumna de Batxillerat al Col·legi Lluís Vives de Sarrià els anys 40, es llicencià en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1976, la primera promoció de periodisme universitari a Catalunya.
Va estar marcada per l’aventura literària des dels temps de la Factoria Bruguera en la què va escriure per a infants adaptacions editorials de pel·lícules de televisió.
La immersió al periodisme tingué lloc a Diario Femenino al publicar-li el rotatiu la novel·la Un juego cruel que havia estat el 1961 una de les finalistes del premi organitzat per l’Ateneu d’Arenys de Mar.
Altres treballs per al diari femení van ser una sèrie de biografies de dones que feren història per la seva vida i els seus amors. La primera d’elles fou la de la ballarina Mata Hari.
Entra a treballar a la redacció de local de Mundo Diario sota la direcció de Ramon Solanes i més tard de Josep Pernau. En fer fallida el Grup Mundo passa a col·laborar durant un any i mig a la secció d’espectacles de La Vanguardia, secció de la qual la seva germana, Àngels Masó n’era crítica de cinema i redactora en cap.
El 1984 és contractada per l’Ajuntament de Barcelona com a cap de premsa del districte de Gràcia essent regidor l’arquitecte Xavier Valls. Són anys d’exercir el periodisme de fonts des d’un altra òptica a la dels diaris, amb un gran contacte amb veïns i veïnes del barri i amb les nombroses entitats existents al barri barceloní de Gràcia.
Prèviament a l’any olímpic, 1992, s’integra al departament de Premsa de l’Ajuntament de Barcelona a les ordres de la cap de premsa Àngela Vinent i del llavors alcalde Pasqual Maragall.
Col•labora a la revista Capçalera, editada pel Col•legi de Periodistes de Catalunya des de la seva creació el 1989. Comença a escriure a la secció Dia a Dia on hi figuren notícies de comunicació referents a Catalunya, de la resta de l’Estat i internacionals. El primer director va ser Jaume Fabre. La revista ha passat per la direcció de Goretti Palau i actualment la dirigeix Jordi Rovira.
El 1998 Sara Masó escriu i publica el llibre La imprudencia del Titanic (Editorial La Campana) en el que descobreix la identitat dels dos catalans i dues catalanes que viatgen en el mític transatlàntic. El 2008 publica i presenta al Museu de Nàutica d’El Masnou l’obra Els mars del meu avi sobre la vida marinera del capità Salvador Maristany i Sensat, el seu avi matern, que va viatjar de Barcelona a Saigon en vaixell de vela, va remuntar dues vegades el Cap d’Hornos i va burlar amb el vapor Montserrat juntament amb el capità Deschamps el bloqueig de l’esquadra nord-americana a l’illa de Cuba per portar ajut humanitari als habitants de L’Havana els darrers mesos de la guerra. Maristany va ser inspector general de navegació de la Companyia Transatlántica de Barcelona. D’Els mars del meu avi en va emetre un reportatge el programa Thalassa pel Canal 33 de TVC el febrer de 2010.
Membre de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) des dels seus inicis.
L’octubre de 2006 va rebre el premi Rosa del Desert a la trajectòria professional que atorga l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.
Àngels Masó Maristany
(1928-2005)
Perfil biogràfic:
Àngels Masó, nascuda a Barcelona. Va fer els estudis de Batxillerat al centre d’Estudis Generals Lluís Vives. Va cursar la carrera de periodista a l’Escola de Periodisme de l’església de Barcelona, en la que es va graduar el 1967.
La seva dedicació a les lletres va començar aviat. Prèviament a la carrera havia optat a un concurs de relats convocats per la revista Siluetas, un mitjà per a dones que li va publicar una història titulada Gens romana, ubicada a Itàlia. Acabada la carrera va ser contractada com a redactora al nou Diario Femenino que editava el publicista Víctor Sagi. D’aquest diari en va ser després redactora en cap i posteriorment directora. Aleshores era la única dona que dirigia un diari a l’Estat espanyol.
Després d’aquesta experiència va entrar a formar part de la redacció de La Vanguardia el 1971. El 1978 fou nomenada redactora en cap de la secció d’Espectacles alhora que exercia per a la mateixa secció la crítica de cine. Van ser milers de critiques cinematogràfiques les que consten en el seu haver, una especialitat que en aquells anys era prerrogativa dels homes.
La vessant periodística sempre va estar present en els seus treballs i molt especialment en les entrevistes a personatges del cinema, actors i directors nacionals i internacionals cròniques o reportatges. Va actuar com a enviada especial als més importants festivals de cinema com el de Cannes, la Mostra de Venezia i inclús en el que tingué lloc a Teheran essent mandatari del país el Sha de Persia.
El 1986 va concórrer al Premi Planeta amb la novel•la La muerte de Papá Noe que fou una de les finalistes del concurs. L’obra reflecteix la historia d’una dona que als seus quaranta anys cerca una resposta a la vida per camins diferents entre els seus sentiments, les seves angoixes i esperances.
Essent redactora en cap d’Espectacles de La Vanguardia, Radiotelevisió Espanyola va emetre el reportatge audiovisual 24 hores de la vida d’una periodista per al programa Entre nosaltres que presentava Teresa Gimpera. En ells l’Àngels Masó explicava com organitzava la seva vida diària, compartida entre la casa i el treball. Els matins, segons es veu en el reportatge, començava per donar una volta amb el seu gos tekel (era una apassionada defensora dels animals i de l’ecologisme), seguia el cafè matiner que degustava en el bar pròxim a casa seva. Les compres al mercat estaven reservades a un parell de dies a la setmana. La tasca professional de cada matí consistia en visionats de pel•lícules, alguna entrevista o posar-se al corrent de les últimes novetats aparegudes o pròximes a aparèixer.
A les tardes, tocava estada a la redacció i la comunicació amb les persones que formaven part del seu equip, i amb els que li aportaven les critiques en matèria de teatre o de música. Sempre va donar prioritat al teatre d’avantguarda, i en general va valorar, en les seves critiques, a artistes i creatius que començaven en el món del cinema i en especial la feina de la gent del país.
Les tasques al diari acabaven a la secció de compaginació i a tallers. Aleshores no hi havia les facilitats que aporta avui la tecnologia digital. No sempre acabava la jornada amb la feina a la redacció. Les estrenes de les noves pel•lícules l’obligaven a passar per les sales fosques segons expressió d’Alfred Hitchcook, referint-se als cinemes. Els diaris, el productors, el directors i actors, esperaven sempre l’opinió dels crítics.
L’Àngels reposa al cementiri d’El Masnou, al Maresme, bressol dels seus avantpassats mariners per costat matern.
M. Àngels López Esteban
(1950)
Perfil biogràfic:
M. Àngels López, nascuda l’any 1950, és periodista titulada des de 1973. Va començar a treballar en la professió el 1972 a Diario Femenino, on va realitzar diferents tasques periodístiques, publicació que el 1975 es converteix en el rotatiu d’informació general Mundo Diario.
En aquest mitjà va ser responsable fins l’any 1980 de la informació laboral i sindical. Posteriorment treballa com a redactora de les revistes Nueva i Hogar y Moda, ambdues ja desaparegudes i al també desaparegut El Noticiero Universal, on també s’encarregava dels temes vinculats a l’àrea laboral.
El 1987 entra a formar part de la plantilla de El Periódico de Catalunya, on primer es va dedicar durant quatre anys a l’àrea d’educació i, més endavant, es va incorporar a la secció de Catalunya fins la seva prejubilació, l’abril del 2009.
És l’autora del primer estudi-informe sobre la situació laboral i professional dels i les periodistes a Catalunya, elaborat l’any 1987 per iniciativa del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Mercedes Laspra Henrich
(1915)
Perfil Biogràfic:
Mercedes Laspra va néixer a Astúries, per casualitat, al 1915 en una família benestant originària del barri de Sant Gervasi de Barcelona. El pare, enginyer de telefònica, va morir quan ella tenia pocs mesos i això provoca la tornada familiar cap a Barcelona. Ella va ser la petita de tres germans. Va estudiar a les monges Concepcionistes de Les Cort i va anar a pensionat, tal com feien totes les noietes de bona família. Als 13 anys, marxa una temporada a Alemanya. Aprèn l’ idioma i gaudeix de la vida amb els seus cosins i tiets. Just abans d’acabar-se la Guerra Civil torna a Barcelona i busca feina per que diu, s’avorreix sense fer res. Però tot i que la situació social és complicada, Laspra troba feina de secretaria de direcció en una fàbrica de nines. La guerra enfonsa el negoci i els últims mesos de la guerra entra treballar al Departament d’economia de la Generalitat. Just quan es torna a quedar sense feina per segona vegada, escolta per la ràdio, la crida que fan per buscar locutors. S’hi presenta i passa les proves d’oposició, quedant-se a Radio España de Barcelona durant 50 anys i convertint-se en la veu de la mítica Montserrat Fortuny d’un consultori que ha marcat la historia femenina col•lectiva de molts catalans. Cert és també però que quan Laspra arriba a Radio España és l’hivern de 1939 i els soldats franquistes tot just han ocupat l’emissora. La noia és família d’en Gonzalo Serraclara un dels nous dirigents de l’estació.
“En 1939 ejerció funciones directivas el abogado, publicista y delegado del consejo de Administración, Gonzalo Serraclara de la Pompa, persona extensamente relacionada con círculos culturales y políticos de la época.
(…)Serraclara siempre ha estado vinculado a la directiva de la emisora.” (SALILLAS, 1980: 169)
La primera cosa que recorda haver llegit per la ràdio fou un poema, en català sobre la Mare de Déu de Montserrat, mentre els soldats ocupants de l’antiga Ràdio Associació la vigilen i li diuen, un cop ha acabat de llegir, que a partir d’aquell moment el català no es tornaria a sentir per a aquella emissora.
La seva feina a Radio España va començar amb la publicitat llegida i molt aviat li van encarregar el que seria un mític consultori de la ràdio de la postguerra: ‘El Consultorio de Doña Montserrat Fortuny’. Mercedes Laspra es jubila de Radio España al 1981.
Durant tots aquells anys mai no es va escriure un guió.
Mercè Ibarz Ibarz
(1954)
Perfil biogràfic:
Mercè Ibarz, escriptora i periodista, nascuda a Saidí, a la comarca del Baix Cinca, a l’Aragó. Va estudiar el batxillerat al seu poble. La Mercè a ser la primera dona de la seva família que no es va dedicar a les feines lligades al camp i al conreu de la terra. Va anar a viure a Lleida als 14 anys, per estudiar-hi el batxillerat superior i el preuniversitari. Acabats aquests estudis, s’instal•la a Barcelona el 1971 on primer es va matricular a Facultat de Ciències però després va acabar els estudis de periodisme en la primera promoció de periodistes amb titulació universitària.
De ben jove, amb 21 anys Ibarz guanya el premi de periodisme Crida als escriptors joves, convocat per la revista Serra d’Or, amb un reportatge sobre el Baix Cinca. A la facultat col•laborava en la revista universitària que s’editava.
Poc després entrar a treballar al diari Avui, a la secció d’Espanya fins al 1981, coincidint amb l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer. Entre els anys 1981 i 1986, quan abandona el diari, va estar adscrita a la secció de Cultura. Després publicà uns articles a la revista L’Avenç sobre la història de l’organització terrorista ETA. L’any 1986 deixa el diari Avui i entra al Diari de Barcelona on hi va treballar fins al 1989. El primer any a la secció d’Espanya i, els dos següents, a la de Televisió.
Un cop finalitzada l’etapa al Diari de Barcelona, comença una etapa nova que encara l’ocupa en l’actualitat: col•laborar a La Vanguardia com a free-lance. Es va especialitzar en periodisme cultural, amb reportatges per a la revista dominical del diari, Magazine. Posteriorment, i des de la seva creació, col•labora amb articles per al suplement La Revista, d’aparició més recent. Entre els seus reportatges de temàtica cultural, destaca una sèrie d’articles sobre museus.
El fet de deixar de formar part de la redacció d’un diari li va permetre dedicar més temps a l’escriptura de textos no lligats a l’actualitat més estricta. Escriu una primera biografia de Mercè Rodoreda, acaba escrivint tres títols sobre l’escriptora i inicia la composició de textos de creació literària. La seva primera novel•la, La terra retirada, va sorgir arran d’un suggeriment de l’escriptor Hèctor Moret, qui li va demanar un text per publicar-lo a la col•lecció Quaderns de la Glera, de Calaceit. La novel•la va cridar l’atenció de Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema, que la va incorporar al catàleg de la seva editorial, començant així una col•laboració que va tenir continuïtat.
Amb la novel•la La terra retirada guanya el premi Humbert Torres 1994, atorgat pel l’Institut d’Estudis Ilerdencs i Òmnium Cultural. A mitjans de la dècada dels 90 s’incorpora a l’activitat docent. Entre el 1991 i el 1993 va impartir classes de Redacció periodística a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Quatre anys més tard, deixa la UAB i s’incorpora a la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on fa classes de Taller de fotografia documental i Història de l’audiovisual a Catalunya. Comença a redactar la seva tesi doctoral. El 1997 la llegeix. El títol és: Buñuel Documental: “Las Hurdes, tierra sin pan” i el seu temps. La temàtica se centra en l’estudi de l’obra del director de cinema aragonès.
L’any 1996 Mercè Ibarz entra a formar part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club, grup impulsat, entre altres escriptores, per Maria-Mercè Marçal.
Precisament i en reconeixement a la desapareguda Maria-Mercè Marçal, Ibarz va participar a la sala l’Espai de Barcelona, el 14 de desembre de 1998, en un homenatge escenificant Res no et serà pres, junt amb escriptores, actrius i cantants amigues.
Bibliografia
- Breu història d’ETA (1959-1979). (1981)
- Mercè Rodoreda. Un retrat. (Barcelona: Empúries, 1991)
- La terra retirada. (Barcelona: Quaderns Crema, 1994; Barcelona: labutxaca, 2009).
- La palmera de blat. (Barcelona: Quaderns Crema, 1995; Barcelona: labutxaca, 2010).
- Cartografies del desig. 15 escriptores i el seu món. (Barcelona: Proa, 1998)
- Memòria de l’aigua. 10 escriptores i el seu món. (Barcelona: Proa, 1999)
- Buñuel documental: Tierra sin pan i el seu temps. A partir de la Tesi doctoral. (1999). Editorial Prensas Universitarias. Zaragoza
- Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes (1999). Institut Valencià d’Art Modern.
- A la ciutat en obres. (Barcelona: Quaderns Crema, 2002)
- Mercè Rodoreda. Exilio y deseo (Barcelona: Omega, 2004)
- Rodoreda. Exili i desig. (Barcelona: Empúries, 2008)
- Febre de carrer. (Barcelona: Quaderns Crema, 2005)
- No parlis de mi quan me’n vagi. (Barcelona: Empúries, 2010)
M. Eugenia Ibáñez Calle
(1946)
Perfil biogràfic:
M. Eugenia Ibáñez va néixer a Barcelona el 31 de gener de 1946. Llicenciada en Història Contemporània, va decidir estudiar periodisme “sense una idea clara del que significa aquesta professió, atreta només per l’afició a escriure i moguda per aquesta falsa èpica a través de la qual molts estudiants arriben a aquesta professió“, com diu ella mateixa. Va estudiar a l’escola del CICF i un any abans d’acabar els estudis va passar a formar part de la Plantilla de Diario Femenino, on va començar la seva llarga trajectòria professional entre els anys 1968 i 1972
A Mundo Diario va començar a treballar l’any 1973 a la secció de Barcelona, informació de barris, com llavors se li anomenava. Va arribar a ser subdirectora d’aquest diari i després de la crisi del Grupo Mundo va passar a treballar a la Hoja del Lunes l’any 1980, i dos anys més tard va passar a treballar El Períodico de Catalunya fins el 2006 en què es jubila.
Ha estat vocal de l’antiga Asociación de Prensa (1977); directora de premsa de voleibol durant el Joc Olímpics de 1992 i professora associada de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Membre de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya des dels seus inicis.
Col•laboradora de la revista Dones (2000-2009) i del digital www.donesdigital.cat
Maria Favà Compta
(1949)
Perfil biogràfic:
Maria Favà nascuda l’any 1949. Es considera filla i militant del barri del Poblenou de Barcelona.
Comença a treballar als 14 anys i va fer deu anys de ‘pixatinters’ com diu ella mateixa, en una empresa, Vieta, on va aprendre moltes coses i va conèixer gent força compromesa en un canvi social. Va fer “pinitos” a la revista Garbo i al diari Tele/Exprés i algunes suplències al vell Diari de Barcelona. L’abril del 1976 comença fent números 0 a l’AVUI d’on en va marxar a principis del 2010, quedant-se a l’atur, en contra de la seva voluntat. Per tant, 34 anys menys dos mesos, la major part de la seva vida laboral s’ha desenvolupat al rotatiu català l’AVUI. Al llarg d’aquests anys també ha col·laborat en altres mitjans de forma intermitent: Vindicación Feminista, Opción, Lecturas, Interviu, TV3, Catalunya Ràdio, la SER, Time Out… I durant uns vuit anys va desenvolupar les funcions de cap de premsa de la Quinta de Salut l’Aliança.
Pel que fa als temes i les seccions en les què ha treballat, quasi sempre ha escrit sobre Barcelona, que és, a més, un dels seus amors. També li agradava treballar a la secció d’economia, on hi va estar algun temps. Durant dos anys va fer tribunals i d’allà va anar (castigada, com diu ella) a Radio i Televisió on també li va saber trobar al·licients.
També ha estat membre de la Junta del Col·legi de Periodistes.
L’ofici m’ha donat moltes alegries, diu la Maria, però li retrec que m’hagi restat hores de dedicació als meus fills. Haurien de canviar molt les coses per poder compaginar, sense angunies, el periodisme i la família.
Les dones ja hem començat a fer el tomb. Els homes…no ho sé, conclou.