Anys de lluita, anys de por. Construir la democràcia

La censura

Lídia Falcón: Bueno podríamos decir que hay tres tipos de censura: la del régimen aquel que censuraba con un lápiz rojo y te decía que no, y que luego te procesaba si era necesario; la del director de la publicación, que no quiere líos, o que no le gustas, o que no es de tu cuerda…esa sigue funcionando. Y luego la autocensura, porque cuando una se sienta a escribir, empieza a pensar ‘Qué puedo decir, qué si le va a gustar, cómo se va a enfadar…’.

Maria Lluïsa Peña: Recordo el “lápiz rojo” i pujar de les galerades emprenyada perquè m’havien tocat tot el text.

M. Àngels  López: Després de la mort de Franco, va començar a haver informació laboral. Per a mi si va ser un canvi absolut. Va ser quan va començar a desaparèixer el Sindicat Vertical, el moviment obrer va anar sortint a la llum. Va ser un esclat total i absolut. Recordo començar a treballar a les set de la tarda quan es feien les assembles als edificis dels vells sindicats, a la Via Laietana. Hi havia reivindicacions, tancaven empreses perquè sortien unes obligacions i una legislació laboral que era inexistent i  hi havia empresaris que s’estimaven més baixar la persiana que responsabilitzar-se i seguir unes normes. He de dir que jo aquests cinc anys d’informació laboral els vaig poder fer tret de pressions molt concretes com el cas de Motor Ibérica. Es veu el sotsdirector tenia línia directa amb l’empresari. Jo deixava la meva informació feta del que havia viscut a l’assemblea de treballadors i el sotsdirector desprès em retallava textos i canviava titulars. Una vegada en què la tisora de canviar titulars i retallar paràgrafs va ser molt gran un dels líders sindicals em va dir:  “¡Cómo es possible que estás aquí, oyes lo que oyes y  ves lo que ves y lo que sale publicado! ” Jo li vaig dir que  quan marxo a casa hi ha un sots director que fa el que li dona la gana. Ell va dir: “Pues le dices a tu subdirector que como siga recortando vamos a ir a quemar diarios.”. No sé que o qui li va dir o com ho va fer, però a mi ja no em van censurar cap text més i vaig poder treballar amb total llibertat.

Sara Masó: Era una època en que tot estava molt sensibilitzat. Jo havia fet uns peus de fotos per un diari de coses curioses. Aleshores el Franco ja estava malalt, i em van donar una foto que hi havia com uns cavallets de joguines que era molt car. I jo vaig fer un peu de foto que deia ”el tiovivo más caro del mundo”.  El director va cridar-me la atenció, perquè havien vingut els de la falange a protestar. Tot això a causa dels nervis.

[...] I la meva germana va anar judici per publicar un anunci de sostenidors… i no era gens provocatiu o alguna cosa semblant.

Margarita Rivière: Em van proposar fer un llibre sobre tots els mètodes anticonceptius segurs. M’ho va proposar el Doctor Santiago Dexeus. Vam treballar una temporada, i teníem por el dia de la presentació del llibre, que la policia no ens molestés, o clausurés l’acte, ja que l’anticoncepció encara no era legal, i quina seria la nostra sorpresa quan enlloc de la policia, que ens temíem podria venir, van aparèixer un grup de feministes radicals, que estaven en contra de la penetració. Eren un grup de la Lídia Falcón. Allò a mi em va impressionar, i d’alguna manera em va vacunar contra el feminisme per un temps. Ara ja fa molts anys, tenim bona relació amb la Lídia Falcón i tot el que vulguis, però en aquell moment va ser fort.

Anys de lluita, anys de por

Marina Bru: Més d’una vegada vaig estar a punt de perdre el carnet de periodista i no va passar gràcies a amics. Recordo una vegada vam fer una article sobre el divorci sí, divorci no. Seria l’any 68-69. El tema va sortir amb les paraules de Luís Aranguren que eren: “para que hacer referéndum si los referendums siempre los gana el régimen”. Automàticament Carmen Alcalde i jo varem anar fora. Vaig haver d’anar a Madrid perquè em volien treure el carnet de periodista. Afortunadament tinc amics per tot arreu, i un company meu de promoció era un alt directiu al ministeri de Fraga.  El vaig anar a veure i em va dir: “Pero Marina como te metes en estas cosas?” Finalment, em va ajudar i no me’l van treure. En aquella època el càstig era l’expulsió i la retirada del carnet.

Lídia Falcón: Era la noche del 17 al 18 de julio del año 60, bajábamos de ver los campeonatos de natación de Montjuïc, y vemos en la Ronda San Antoni un coche de bomberos, y pensé hay noticia. Nos lanzamos a ver lo que pasaba, era la 1 de la madrugada o así. Miro y era un buzón de correos donde habían echado algo inflamable. El bombero estaba sacando una saca de correos con un agujero. Ya estaba listo. El fotógrafo era muy jovencillo venía detrás de mí, me vuelvo y le digo ‘Bueno vámonos, ya está listo’ y me dice ‘No puedo, estoy detenido’. Aparecen tres policías como tres fieras. Uno era el de lo político social y había dos de la comisaría que correspondía a aquel barrio. Nos llevaron a comisaría y nos pasamos toda la noche allí. A todo esto yo no tenía terminada la carrera, por lo tanto, no tenía el carnet de prensa; el fotógrafo era amateur, y además era dependiente de una tienda durante el día y esto lo hacía por la noche. Estoy segura, de que le pegaran una paliza allí. A las 5 de la mañana llaman a casa de mi madre para preguntar si yo vivía allí. Al chico también le llaman a su casa, el padre se presentó allí de madrugada. Y esa fue la primera detención en el ejercicio de mi profesión, luego hubo bastantes más.

Llúcia Oliva: Quan hi havia redades i hi havia detencions, la policia ens donava la llista de detinguts perquè la publiquéssim, i la gent no s’atrevia a trucar a la policia perquè deien, ‘si li pregunto a la policia que està detingut el meu germà o els meus fills ja sospitaran i per tant, el poso més en perill encara’. Llavors trucaven als diaris que tenien la llista de detinguts…Jo m’enrecordo haver patit molt aquella nit perquè em van deixar allà amb la llista, i anava trucant gent i em sabia molt de greu dir’ls-li que el fill, el marit o qui sigui estava detingut.

[..] Més que por era una sensació una mica d’agonia quan sabies que estaves fent una entrevista o parlant amb algú del partit comunista que no estava legalitzat. Per sort no em va passar mai res.

Montserrat Nebot: . Por.. a aquelles dues manifestacions del febrer del 76’ amb els grisos, que hi van haver tants cops… corríem pel carrer com bojos, a la Gran Via, a qualsevol portal t’amagaves però més que por com a periodista era com a persona.

[..] També mi em van detenir una vegada per enganxar cartells al Tarradellas, tu imagina’t, això ja era al 77’, 78’

[..] Jo recordo la primera vegada que va venir el López Raimundo a Barcelona, Ell estava amagat a fora. El Pere Portadella, que era el que estava al davant de tot això, em va trucar al Tele/Exprés,  ens va citar als jardiners de Gràcia. No ens coneixíem. Havíem de portar… no sé..una carpeta…ja no m’enrecordo. Érem uns quants periodistes i anàvem allà amb la carpeta. Llavors ens va cridar, vam entrar en un cotxe i vam anar a un lloc que jo no sé ni on era tampoc. El cas és que al cap d’una estona estàvem allà asseguts i surt de darrera d’una cortina en López Raimundo, encara m’enrecordo, i anava com a periodista però em feia una mica el cor… Sabies d’ell el que havia fet, i anar a l’exili i tot plegat, amb la seva dona, la Teresa Pàmies… Però por, aquella por jo no ho recordo…era més aviat una mica de pessigolles.

Maria Favà: Al Diario de Barcelona va haver una temporada que no veiem la llum del dia perquè teníem les finestres tapiades i amb la policia a la porta. I de tant en tant, ens tiraven un petard… Els anys han endolcit el record.

Teresa Rubio: Hi havia molts nervis i molta por en aquella època. Jo recordo les primeres eleccions que vaig cobrir. Em va tocar seguir a Joan Miquel Abad, que es presentava pel PSUC. El dia de les votacions, al Diari de Barcelona es van fer torns perquè tot el que sortís per teletip estès cobert. A mi em va tocar un horari estranyíssim de 5 del matí fins les 8 o una cos així. Vaig escriure lo meu del PSUC i vaig arribar i no hi havia ningú a diari. Després va venir Guillem Mestre, que estava amb el amo que era de Alianza Popular. Jo estava sola per atendre el teletip i el Guillem Mestre em preguntava que hi havia. Jo li deia: “Alianza popular no té ni un diputat a Barcelona”. Ell deia que no podia ser. No s’ho creien. Els nervis eren importants!

[..] Hi havia molta gent que estava amenaçada pels d’ultradreta, sobretot els que feien molta informació política en aquell moment. Recordo en Sánchez Costa que de vegades l’acompanyàvem a casa seva entre tres o quatre perquè estava mort de por.

M. Eugenia Ibáñez: A mi em va amenaçar el Royuela,  hi vaig haver de presentar denúncia  al Jutjat de Guàrdia per amenaces.