Vostè em pregunta, senyoreta? (Exercir la professió)

Van haver de lluitar per aconseguir una oportunitat;  se sentien obligades a fer més que un home per sentir-se iguals i demostrar que la condició de dona no significava un menor compromís amb la feina. Però, tot i això, moltes vegades exercir de periodista i ser dona comportava fer front a altres tipus de problemes i discriminació.

Lidia Falcón: Hice durante dos meses la crónica de Noches de la Ciudad en El Noticiero Universal, salía todas las noches y era la única mujer que hacía esto. Para conseguirlo hubo que convencer al que era administrador del Noticiero, no al director.

Margarita Rivière: Al Diario de Barcelona, en Pernau m’havia anomenat cap de secció, i responsable del dominical.  El propietari Santacreu, volia presentar al nou director al que en diem Consell de Redacció, és a dir tots els caps de secció, l’Antonio Franco, el Lluís Bassets, l’Enric Sopena, el  Jordi Negre, molts homes, i  una servidora. El Santacreu va començar a presentar, ‘Franco ilustre periodista’, ‘Enric Sopena, una gran pluma’ , i quan arriba a mi diu ‘Margarita Rivière…de buena família.’ A mi m’havien fitxat perquè era de bona família, em va fer tanta vergonya que vaig estar anys callant, fins que vaig descobrir que no, que això calia explicar-ho.

Marina Bru: Varem ser molt ingènues perquè varem anar a Diario Femenino, realment amb un ímpetu i amb unes ganes de treballar i fer una cosa completament diferent i ens varem trobar amb alguns directius i amb les esposes d’alguns directius que ens feien la vida impossible. La dona d’un d’ells volia obrir el diari i trobar la informació que a ella trobava interessant, moda i coses així, i ens obligava a fer-ho. Nosaltres volíem fer altres coses.

Amparo Moreno: Durant la meva darrera etapa a El Correo Catalán, el director em va encarregar tot un seguit d’articles vinculats a temes de dona, però em va advertir ‘procura escriure coses que agradin a les dones dels homes del Consell d’Administració’. Era una mena d’estratègia per calmar els ànims”.

M. Àngels  López:  El mateix director que preguntava si jo tenia fills malalts quan no arribava a l’hora habitual, em canviava les informacions quan va haver el conflicte amb Motor Ibèrica. Jo parlava de les dones de Motor Ibérica que s’havien tancat a l’església i em va retreure que utilitzés la paraula “dones” si eren les “esposes” dels que feien vaga. En aquest tipus d’històries sí que és veritat que hi havia intervenció en la informació.

[...]  Una vegada vaig anar a fer una entrevista a un polític de l’ajuntament i quan en va veure em va dir: ‘Digame lo que le han dicho que me pregunte’

Teresa Rubio: Havia de fer un tema sobre la situació dels pescadors de Barcelona. En aquella època ho estaven passaven molt malament. Encara que havia procurat parlar amb els pescadors, també em va tocar entrevistar al president de la Confraria de Pescadors, que aleshores era també conseller en l’època del Porcioles, i era qui manava, encara que no tenia massa idea sobre el tema. Durant l’entrevista em va preguntar de forma insistent si estava casada o soltera. Jo volia continuar amb l’entrevista i aleshores em va dir que: ‘Tengo el gusto de invitarla a comer a usted o a usted con  su marido’ i es va treure un bitllet de 1.000 ptes.

[..] També em va passar una anècdota amb el que aleshores era el president de la Junta de Obras del Puerto, quan no hi havia port autònom. Durant una entrevista que vaig fer-li sobre un tema molt complicat, i que vaig preparar-me molt. Em va contestar ‘Usted se da cuenta que yo a estas preguntas a una señorita no se las puedo contestar. A un hombre le contestaria,  pero como le voy hablar sobre temas económicos?’.  Ara això fa riure, però va ser molt dur.

Maria Favà: Vaig anar entrevistar a l’Andreu Abelló . Em va tractar com a una nena, com a la seva secretària. M’anava dient  ‘coma, punto…’ Em va dictar l’entrevista.

[..] Al meu primer ple municipal jo anava amb pantalons i no em van deixar entrar. Això era els anys 70, a l’època del Porcioles. Segons els que manaven a l’ajuntament no era de calaix que una dona pugés a la tribuna de premsa si no portava faldilles.

Montserrat Nebot: Jo li vaig fer una entrevista a en Rovira Martorell que era un senyor era molt clàssic, molt de dretes i molt a l’antiga. La vaig publicar i es veu que no li va agradar gaire perquè un dies després em va escriure una carta: ‘Manos blancas no ofenden’ i ‘Los llimones del Caribe’ i que semblava mentida que li hagués fet allò…Vaja, unes coses masclistes…

M. Eugenia Ibáñez: Jo, els primers anys, vaig fer bàsicament informació municipal i molta informació de barris, el que en aquella època en dèiem informació de barris. En aquella època els problemes dels barris eren la organització, les mancances, la manca d’equipaments, era una forma d’anar contra el règim . Per primera vegada aquella gent es va trobar que els diaris els  escoltaven i, a més a més, per primera vegada també tenien que parlar amb dones i jo crec que a les dones que fèiem informació municipal ens van rebre millor del que podrien rebre a un home perquè es trobaven amb una doble sorpresa. La recepció de la seva informació i la condició de dona. Jo no vaig tenir mai cap problema amb meva feina com a periodista.

Llúcia Oliva: Quan va ser la inauguració de les primeres corts democràtiques, era al 77, jo estava embarassada de la meva primera filla i estava al Catalunya Express. Estaven pensant qui aniria a cobrir-ho. I em van dir ‘tu aniries però estàs embarassada’. Llavors jo vaig dir que era igual, i hi vaig anar. Me’n recordo que la gran preocupació dels diputats catalans que estaven per allà era que aquesta noia embarassada s’havia de seure, que no podia estar dreta tota la sessió…i volien que m’assegués allà en el mateix hemicicle. Aquest ambient proteccionista hi era. Però en certa manera, si tu no t’hi abonaves en aquets tema i no et comportaves d’una manera que no fos ètica, ho utilitzaves per tenir més bones fonts o més informació sense sortir del què és correcte. Jo crec, a vegades,  no era una cosa que anés malament.