Sí una dona a la redacció… però una més

En aquells anys, el periodisme era una professió clarament masculina. Les dones representaven un petit percentatge dins de les redaccions. Com era la relacions de les dones periodistes durant aquests amb els seus companys de feina?  Com les van acollir? Van tenir les mateixes oportunitats? Com era l’ambient a les redaccions?

L’Amparo Moreno defineix el món periodístic de l’època com tancat i masclista, on no treballaven dones.“Jo que venia del món de l’educació, vaig trobar que el periodisme era molt més masclista que l’educació”, explica. En canvi, per la Maria Favà entrar en contacte amb el periodisme va ser alliberador ja que: “jo venia d’una oficina plena de homes, rojos i comunistes, i sovint m’havia sentit vexada. Al diari em tractaven com una igual.”

Teresa Rubio i Margarita Rivière van entrar a treballar a l’hora al Diario de Barcelona.  Era l’any 1974. Van ser les dues primeres dones en entrar a a formar part de la plantilla. “Recordo que va sortir una nota a la tercera pàgina del diari: ‘dos primeras periodistas redactoras’. A l’any 74! La Margarita i jo estàvem horroritzades. Doncs allò ho va escampar Efe per tota Espanya i es va publicar en diaris de província de tot arreu. No era al 50, era l’any 74!”, explica Rubio.  Les anècdotes no s’acaben aquí perquè tal i com recorda la Margaita Rivière: “per anar al lavabo  havíem d’agafar la clau, i si anàvem a l’impremta de plom, on la majoria eren homes,  tot eren xiulets de rebuda i comiat.”

Aquesta generació va haver de lluitar molt i se sentien obligades a demostrar que podien fer la mateixa feina d’un home. De vegades això comportava fer sacrificis com subordinar la vida personal a la professional.

A Llúcia Oliva li van proposar marxar 2 mesos a Argentina per a cobrir la Guerra de les Malvinas. “Per tenir les mateixes oportunitats que els homes tu sabies que havies de deixar un muntatge a casa impressionant, en canvi un “tiu” se n’anava i la seva dona es feia càrrec de tot, en cavi jo havia de convèncer la meva mare, la meva germana..sort que tenia 4 germans darrera meu: un l’anava a portar  escola i altre el  portava a casa...”

Segons Montserrat Nebot s’havia de demostrar molt més per poder ser igual.  ”No tenia més remei que haver de dir  ‘sí, sí, sí…ho faré’. Treballava 12 hores diàries, uns bestiesa”

Malgrat tot, les protagonistes coincideixen que amb la relació amb els companys no van tenir mai cap problema.

Maria Àngels López va trobar un ambient de companyerisme de igual a igual. I Maria Eugenia Ibáñez mai es va sentir discriminada  per la seva condició de dona. “ A les redaccions en aquella època jo em sentia menys discriminada que m’he sentit desprès quan a les redaccions he fet alguna manifestació en contra d’algun comentari d’algun company o d’algun contingut del diari. En aquell moment hi havia una ètica, una postura política i un sentit crític, que ara no hi és,  i que implicaven un respecte total i absolut vers la condició de la dona. Això ha canviat. Ara és considera normal utilitzar una dona despullada amb les formes més variades i amb els objectius més diversos o menysprear a una dona de forma subtil o fer comentaris masclistes a una redacció. No vull que això es generalitzi, però existeix. En aquella època, a la redacció, ningú no s’atrevia a fer cap comentari que pogués molestar a una dona.”

També Maria Lluïsa Peña diu que ha sentit més reaccions contràries posteriorment “si em donaven alguna de responsabilitat.” Afirma que potser els caps eren més paternalistes i que potser “si haguéssim aspirat a tenir càrrecs si que ens haguéssim sentit discriminades.”

Marina Bru resumeix la situació: “Crec  que el companyerisme entre homes i dones era més fàcil, potser perquè estaven tots en una situació difícil. He treballat amb homes i amb dones. Ho he viscut en la meva pròpia carn i ho he notat després. En aquell moment hi havia com una mena d’alto el foc entre homes i dones per poder estar tots junts i lluitar per la democràcia.”