De les escoles de periodisme a la universitat
Els estudis de periodisme es van mantenir fora de les universitats per poder exercir un major control polític sobre els i les futures professionals de la informació. Així els centres d’estudis de periodisme depenien del Ministerio de Propaganda e Información i no de Educación.
A l’any 1941 es crea la Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, on anys més tard va estudiar Marina Bru. Recorda especialment a un professor que impartia Formación Política: “Era membre de La Falange, i tenia especial mania a les dones. Una vegada, a classe va haver un debat sobre el rock and roll, al que titllaven de pornogràfic i que embriagava els sentits. Jo de forma innocent,… bé no he estat mai innocent, vaig dir que feia 70 o 100 anys també deien dels vals que embriagava els sentits. El professor va callar, em va mirar i va cridar-me ‘Fuera’ i em va fer fora de classe. Des d’aleshores em coneixien a l’escola com ‘la defensora del vals’.”
Al 1952, s’obra una delegació de la Escuela Oficial de Periodismo a Barcelona que funcionarà fins l’any 1963. Romandrà tancada 5 anys, fins el 1968, que el règim decideix reobrir-la per a contrarestar la pujança del Centre d’influència Catòlica, CIC, l’escola de periodisme de l’Església i la seva influència a la societat catalana.
Va ser aquí on va estudiar periodistes com Lídia Falcón o Teresa Rubio. La primera recorda com “L’Escola estava a les Rambles. Era un local insalubre, un pis horrorós, que estava a sobre del urinaris municipals. No hi havia mobles, feia un fred horrible. Aquesta seu la van tancar poc després. Teníem com a professor a un tal Demetrio Ramos, que després crec que va ser delegat d’informació i turisme de Barcelona. I aquest no era el pitjor.”
Rubio, que estudià uns anys més tard, explica que llavors ja eren força noies a les classes i que els professor intentaven marginar-les: “Ens deien que les noies no podien fer segons quines cròniques o critiques. ‘Como vosotras vais a entrar al vestuario a ver como el torero se viste y se desviste’. Tampoc podíem dedicar-nos a la informació d’esport, segons ells. Et deien aquestes coses, intentaven maquinar-te des de l’escola”
A l’any 1964, es crea l’Escola de Periodisme del CIC. Depenia de la de Madrid, així, al igual que l’Escola Oficial de Periodisme a la seva primera etapa, els i les estudiants havien d’anar a examinar-se a Madrid. El CIC, estava molt menys controlada pel règim ja que sí que depenia del Ministerio de Educación i tal i com la defineixen els seus alumnes era un centre molt progressista que educava en llibertat i per a la democràcia. “L’Escola de l’Església era una mena de tapadora per a fer un tipus d’estudis més progressista perquè l’escola oficial tot i que hi havia gent molt bona i ‘progre’ estava molt encolada en el franquisme”, explica Montserrat Nebot. Maria Eugenia Ibáñez recorda que a la seva classe tot i no arribar a l 50% hi havia moltes dones. “Ens vam trobar amb un professorat molt progressista, com en Josep Arnau, en Santiago Nadal…”, comenta.
Al 1971 es funden les primeres Facultats de Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universidad Complutense de Madrid. Aquell mateix any l’Instituto de Periodisme de la Universidad de Navarra també es transforma en estudis universitaris. Les Escoles de periodisme devien extingir-se en 4 anys.
Periodistes com Sara Masó, que va estudiar ja casada i amb fills, o Llúcia Oliva van estrenar la facultat de l’Autònoma de Barcelona i van ser de les primeres en llicenciar-se en Ciències de la Informació.