D’això et guanyaràs la vida?! (Reaccions i imposicions familiars)

“[..] Obedecer las órdenes de nuestros padres es el mejor servicio que podemos prestar a la familia, pues aquí ya no se trata de hacer cosas materiales, como limpiar el polvo del dormitorio, sino de hacer actos morales [..]  Es evidente que mis padres quieren para mi lo mejor [..] Obedeciendo colaboramos con el fin de la familia, pues ya sabemos que Dios creó la familia para que los padres eduquen y formen a sus hijos, y por eso éstos ayudan a la familia obedeciéndoles y dejándose educar.”

Formación Político Social. Primer año de bachillerato (1era 1/2 dels anys 60)

Cada persona és ella i les seves circumstàncies, va dir Ortega y Gasset. Circumstàncies personals, familiars, viure a la gran ciutat o al poble, haver nascut 3 anys abans o 5 després…  Petits detalls que influeixen en la vida de totes les dones i homes.

Marina Bru: Jo el que realment volia era anar a La Escuela de Cinematografía, però la filla d’una família del Barrio de Salamanca, tot i que era una família progressista, això era … Allà era on anaven el rojos, i no només els rojos… era on anaven les putes. I em van dir un no rotund. Aleshores vaig dir: “Doncs a l’escola de periodisme”, i això, a casa dels meus pares els hi va semblar una mica millor.

Montserrat Minobis: Sóc d’una generació molt autodidacta. Moltes persones de la meva generació no vam fer el batxillerat. Fèiem “cultura general”, i en el meu cas, piano perquè segons la meva família tenia dots per a la música i em van decantar cap aquest camí.

Llúcia Oliva: A casa volien que fes dret o alguna cosa així, però com el meu pare havia volgut ser metge i no el van deixar i va haver de fer una altra carrera. Ell em va recolzar molt davant de l’avi i l’àvia, i sobretot de la meva mare. Volien que fes dret perquè a casa teníem un empresa i semblava que així seria més útil. Però vaig fer periodisme.

Amparo Moreno: De molt petita volia fer medicina. Però no em van deixar. Tampoc van deixar-me estudiar filosofia pura. A més, el meu pare no em deixava venir a Barcelona perquè deia que era una ciutat perniciosa. Així que, al principi vaig estudiar el que m’havien dit a casa… Però sempre m’havia agradat escriure.

M. Eugenia Ibáñez:  A casa no entenien gaire que era el periodisme. Crec que no ho van entendre mai. I dubtaven que em pogués guanyar la vida treballant com a periodista. Però no em van posar cap objecció.

Maria Lluïsa Peña: Suposo que influenciada pel meu pare, que era advocat, volia fer dret. Volia ser jutgessa de menors. Però en aquella època una dona no podia ser jutge. Llavors aquest tema va quedar descartat. Potser perquè sempre era la primera en llegir el diari quan arribava a casa vaig decidir fer periodisme i vaig haver d’anar a Pamplona perquè aquí a Barcelona no hi havia cap escola.

Montserrat Nebot: Vaig fer la carrera ja casada i amb tres criatures. A casa no em van dir res. Però fora alguns et miraven com volent dir ‘I què fas volent fer això?’ I més jo que tenia criatures. La gent em deia, però tu perquè vols fer aquesta professió? Doncs perquè m’agrada, perquè és un compromís amb la societat, jo la veia bonica com un gra de sorra de poder fer coses…però molts homes no ho acabaven d’entendre…com si fos un hobby, però escolta, que no és cap hobby, és una professió.

Sara Masó: Estava casada i tenia dos nens. I no vaig tenir mai cap problema. Tot el contrari, al meu marit li agradava que ho fes.