El periodisme ahir i avui

Margarita Rivière: Una cosa que es veia molt clara, ja des de abans de morir Franco, la progressiva preponderància del factor econòmic, com delimitació de la llibertat de premsa. Un fet viscut. Jo visc al costat del Corte Inglés de Diagonal, es va inaugurar el 1973-1974, l’endemà de la inauguració, sento un soroll espantós a les 10 del matí al carrer, va caure tota una marquesina d’entrada, clar a les 10 del matí en aquell barri, no hi havia ningú, i per tant no va passar cap accident ni cap desgràcia. Arribo al Diario de Barcelona, a les 4 de la tarda, ho explico, i dic que havia fet fotos. Em crida Martín Ferran, i em diu ‘tu saps que hi ha a la pàgina 5’ ‘Si, internacional’, i em diu  ‘No, l’anunci del Corte Inglés’. No va sortir res, ni al Diari de Barcelona ni enlloc., el que demostra la potència de l’economia.

Amparo Moreno: El meu desengany polític va ser durant la transició. També vaig haver de deixar el periodisme perquè no estava d’acord amb la lògica que s’havia generat de complicitats entre periodistes i polítics a les quals jo no volia jugar. Aquests vicis s’han consolidat durant els anys 80 i 90. El periodisme actual no està complint la seva funció.. Hi ha molt poc periodisme crític. Està basat en declaracions i contradeclaracions.

Lídia Falcón: En España hay una falta de pluralidad absoluta en la prensa, todo es uniforme. Puede ser que sea  a favor de los partidos de derechas o del gobierno, porque de izquierdas no sé si hay algo. Y todo tiene que ser de acuerdo con las consignas de la tendencia en cuyo periódico estas.. Y esta prensa de hoy es mucho más monocorde, menos protestataria, menos opositora, menos independiente que hace 40 años. Entonces había periodistas dispuestos a arriesgarse a la cárcel por publicar y por difundir sus ideas. Y hoy no sé siquiera si hay uno.

Llúcia Oliva: La gran avantatge es que tenies accés directe a les fonts. Ara és molt difícil perquè hi ha aquests milers de gabinets de comunicació. I això es l’ impediment més gran perquè es pugui fer una informació contrastada, rigorosa i que realment puguis comprovar amb la font les coses.

[..] La transició era informar per primera vegada com un partit feia una reunió per primera vegada legalitzat, la primera vegada que una manifestació era autoritzada…i tot era molt emocionant. Aprenies moltes coses, com fer periodisme al mateix temps que aprenies moltes coses político-socials. Penso que  el fet aquest de viure aquell moment m’ha determinat molt la manera d’entendre el periodisme, perquè ja no pots entendre el periodisme si no és com una lluita per la veritat, perquè la informació pugui ser lliure, independent, i tot allò que quan nosaltres érem joves ens van inculcar.

[..] Abans  hi havia un compromís amb la societat, i molt per informar dels moviments socials que hi havia: assembles de veïns, els comitès d’empresa…jo recordo per exemple que es parlava molt dels conflictes col•lectius. Ahir era que parlava amb un dels treballadors de parcs i jardins, que tenen un problema amb l’ajuntament, i deia, a cap diari es parla d’això, i dic, ui, ha canviat molt, perquè jo recordo que anava a cobrir conflictes d’empresa, a més hi havia molts, els anys 70 era la crisis del tèxtil.

Montserrat Nebot: Per mi el periodisme és un compromís, jo crec que ara es un treball, en canvi per nosaltres era com un compromís per la societat, a mi em va agradar estudiar periodisme perquè d’alguna manera era un compromís de fer de comunicador a la societat .

Maria Favà: Estic en contra del Periodisme que es fa ara des del web, des de la pantalla. Ara no s’embruten les sabates i a mi em van ensenyar el Huertas que s’havia d’anar als llocs; s’havia de parlar amb la gent, i no per telèfon,  cara a cara. S’havia de pujar la muntanya i baixar i anar als menjadors socials… I això ja no es fa.

Maria Eugenia Ibáñez: Això de sortir al carrer, el que jo en dic “fer cantonades”, és molt dur. Sempre ens enviaven als més joves, que acabàvem d’arribar, i havíem de fer el que ens manaven… Nosaltres el que volíem era treballar.  Quan el redactor o la redactora aconseguia cert estatus o prestigi de seguida deixava de “fer carrer”. Un error d’aquesta professió: la creença que una persona que potser  escriu bé o fa bé la informació, pot també ser cap de secció o manar, que són dues coses molt diferents i pots manar bé i ser un pèssim redactor o al contrari pots ser un excel·lent redactor i difícilment podràs ser un bon cap.

[...]En aquesta època fins el 82 crec -no sé que diran les generacions actuals de periodistes- però nosaltres que hem viscut i, algunes encara viuen del periodisme en actiu, crec que va ser l’època més apassionant que s’ha pogut viure del periodisme. Per una raó: perquè vam viure el que era la dictadura i els efectes en el treball diari. Vam viure l’evolució i els canvis que s’anaven experimentat i vam viure la democràcia total. Llavors vam gaudir d’aquells moments de llibertat d’una forma que les generacions actuals no poden fer-ho, senzillament perquè els hi manca elements per veure la diferència entre la dictadura i la democràcia.

Aquesta informació plana que hi ha a la informació d’avui, en aquell moment era impossible veure-ho. Crec que aquest ofici hi ha que viure’l amb apassionament perquè si no es converteix en una mera tasca burocràtica. Vam poder viure aquesta professió amb apassionament perquè l’època ens ho va permetre. Això es irrepetible, suposo que per bé, si tenim en compte el moment polític, però potser per mal pel que implica a l’exercici, l’entusiasme i la forma de fer periodisme.