Maribel Álvarez López-Vega
(1935)
Perfil biogràfic:
Escriptora, periodista i locutora de ràdio. Va desenvolupar tota la seva carrera a Radio Juventud de Barcelona i RJ 2 en estereofonia. L’any 1974 va posar en antena un programa de temàtica feminista a Radio Juventud que es deia “Punto y Aparte“. També va treballar en diversos espais relacionats amb la veu, més unes petites intervencions d’imatge en sèries de TVE.
Als 13 anys va entrar en contacte amb Radio Oviedo, perquè necessitaven nois i noies joves per interpretar contes infantils en directe.
L’any 1959 es va traslladar a Barcelona on va ser contractada per Radio Juventud. Álvarez va fer una pausa per qüestions personals i va tornar l’any 1964 quan va entrar a formar part de la plantilla de locutors. La programació era musical i l la publicitat s’emetia en directe. Li van encarregar tots els indicatius de Radio Juventud.
Álvarez va treballar durant una temporada amb Pedro Ruiz en un programa d’humor creat i dirigit per ell mateix a Ràdio Barcelona. Amb Jordi Estadella va realitzar una sèrie de reportatges de contingut social. Al programa “Las tardes de Odette” va conèixer a l’actor de teatre Gabriel Agustí, qui es convertiria en la seva parella.
Destaca la seva participació el 1975 a TVE en la sèrie “Original” de la 2, realitzada per Esteban Duran i el 1984 va interpretar a Ruth Benet en “Yo robo, tú chantajeas, ella estafa y además un muerto“, també realitzada per Duran.
En la seva producció literària, hi trobem les obres següents:
· La mordedura del sapo, 2015
· Quién coño eres, inclòs en el volum 30 Ediciones Oblicuas, 2011
· Se parece tanto a Humphrey Bogart, 1996
· Háblame de Claudia, 1998
· La balsa, relat curt guanyador del primer premi del IV Certamen de Relats Breus de Dona, organitzat per l’Ajuntament de Valladolid, inclòs en Relatos de mujer, 2002
· Tres sillas de anea, 2003, novel·la guardonada amb el Premi de novel·la Juan Pablo Forner de Mèrida, en la seva sisena edició
· Los dos miraban el reloj, 2000
Myriam Josa Campoamor
(1938)
Perfil biogràfic:
Myriam Josa, nascuda l’any 1938, continua a la plantilla del diari La Vanguardia, és a dir, en actiu quan s’escriu aquest perfil, el mes de maig de 2011. No s’ha volgut jubilar tot i que defensa el dret de tothom a jubilar-se als 65 anys. És la treballadora de més edat del mitjà (inclosa redacció i la resta de departaments), pels 72 anys, i la que porta més temps a l’empresa, 44 anys.
Després d’abandonar els estudis de medicina, va cursar periodisme, començant l’any en què es va inaugurar l’Escola de Periodisme de l’Església, l’única que existia llavors a Barcelona. De mà del seu professor i periodista de La Vanguardia, Santiago Nadal, va entrar a la secció d’Internacional d’aquest diari a primers de maig de 1967 per a un mes de pràctiques. Quaranta-quatre anys després, les pràctiques continuen, manifesta la Myriam.
En arribar l’estiu, Santiago i el seu germà Carlos Nadal (antifranquistes declarats) li van proposar quedar-se davant la manca de redactors que tenien. Acabada l’època de vacances, van acceptar que seguís. En aquella època va ser la primera dona que treballava a la redacció. Hi havia dones a l’administració… i cal assenyalar que durant la guerra civil María Luz Morales en va ser la directora.
Pocs mesos després del seu ingrés, va entrar la María Asunción Guardia, que va ser la primera dona de la redacció que va tenir contracte fix, i al cap de poc temps, també li van fer a ella, al principi de 1968. Però a la seva fulla salarial consta com a data d’entrada l’1 de maig de 1967!!! (I sempre a la puta base, diu Myriam!!!)
L’ambient a Internacional era lliberal i antifranquista (també en altres bandes de la redacció) fins a tal punt que podia guardar allà la propaganda, llavors subversiva, de la trotskista Lliga Comunista, on militava. Durant la Segona Guerra Mundial, malgrat el franquisme, la secció d’Internacional va ser aliadòfila. Una secció que destacava també pel companyerisme, que podia mesurar-se a través dels berenars i sopars que s’organitzaven i en el bon rotllo… fins i tot amb els fatxes, com l’encantador Javier Comín. Aquest ambient ha perdurat fins avui en dia a la secció. Els veterans ens ajudaven en tot. En José Casán va ser durant anys l’home a qui consultàvem des de dubtes sobre la redacció d’un text, d’ortografia fins a qualsevol tema de contingut. Ho sabia tot. El romanès Valentin Popescu personificava la ironia, i l’Antonio Carrero Baringo va ser un home extraordinari, obert i sempre disposat a convidar a una copa.
Una matinada del mes de maig de 1968, amb el Tomàs Alcoverro (més tard corresponsal a Beirut) i dos amics se’n van anar en cotxe cap al París del maig francès. Els companys d’Internacional els van acomiadar al carrer Pelai, davant l’edifici del diari. “Myriam, sobretot no els hi deixis diners, a aquests nois!!”, li aconsellava el Santiago Nadal. En una agitada assemblea al teatre Odéon, els van deixar anar: “Taisez vous, les espagnols!” els van dir. Com a la redacció, discutien amb un excés d’entusiasme.
Després va arribar l’estiu de 1975 i els dos mesos d’assemblees diàries (excepte dissabtes i diumenges) al juliol i l’agost a la Asociación de la Prensa (l’actual Col·legi de Periodistes) per problemes socials i polítics de la professió. Hi assistien molts periodistes i sempre hi havia dos o tres policies de la secreta, que tot i que es disfressaven de progres, se’ls reconeixia molt fàcilment. Ningú es tallava per la seva presència. El Franco estava molt malament i la dictadura (tot i que encara va ordenar cinc execucions) ja espantava menys.
Mort el dictador, els canvis es van començar a notar als diaris. La Myriam va seguir a Internacional, a excepció de tres anys que va estar a la secció de Tancament, entre 1983 i 1986. Al 1988, amb motiu dels 20 anys del Maig francès, va recordar l’aniversari des de París i així van començar per a ella els viatges a diversos països europeus, a l’ex Unió Soviètica i els seus satèl·lits, Àfrica, Xile i Xina i cimeres de la ONU… Per sort el franquisme ha quedat enrere, tot i que planen idees més que conservadores. No es pot matar a Bin Laden, s’hauria hagut de detenir-lo i jutjar-lo, i la pena: presó. No a la pena de mort! I vaig dir el mateix en el cas de Pinochet, ens comenta. A la redacció ara hi ha moltíssimes dones, encara que als càrrecs segueixen dominant els homes… La lluita continua, conclou la Myriam.
Mar Garayoa López
(1944-1984)
Perfil biogràfic:
Mar Garayoa va néixer a Lleida l’any 1944. Va començar a estudiar a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona el setembre del 1962 i va ser expulsada de la Universitat després de la Caputxinada que va tenir lloc al Convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona) i el tancament universitari posterior que van protagonitzar centenars d’estudiants el mes de març de 1966. Ella formava part del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i precisament en l’esmentada reunió clandestina havia estat escollida com a dirigent del Sindicat.
L’any següent, el 1967 es trasllada a Bilbao per continuar els seus estudis d’econòmiques.
Posteriorment va cursar periodisme a l’escola Oficial de Periodisme de Barcelona, on es va graduar el 1973. Abans d’acabar els estudis va participar activament en el Grup Democràtic de Periodistes.
En el mateix any 1973 va entrar a treballar de redactora al diari La Prensa on hi va romandre fins al seu tancament el 1979.
Més tard va treballar com a cap de premsa de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va col·laborar com a periodista entre d’altres publicacions a El Món i a la revista feminista Opción (1976-1977).
Mar era una persona molt activa i compromesa en la lluita antifranquista. Va militar al Partit dels Treballadors d’Espanya (PTE).
Va morir en plena joventut, el 8 de desembre de 1984, només amb 40 anys, víctima d’un càncer.
Entrevista a Lídia Falcón
Lidia Falcón, és advocada i periodista, amb molta empenta, i amb capacitat per analitzar la realitat social del moment. No és pot negar que és una dona incisiva, intel·ligent i valenta. Aquestes reflexions i confessions ens ensenyen com era la Lidia d’abans i la d’ara.
Farem una mica de memòria de les periodistes que havien treballat durant la dictadura franquista; Encara que potser moltes no tenien ni títol ni res, però la cosa important era que publiquessin en algun mitjà. Surt la Josefina que estava de corresponsal a Estats Units i la teva mare.
Mi madre fue periodista de toda la vida. Enriqueta O’Neill era su nombre, pero ella escribió sobre todo, bueno, en todos los medios: Siluetas, Garela Moda, Lecturas… ella llevó la revista Liceo, del Gran Teatro del Liceo, durante años y en La Vanguardia escribió muchísimo, pero escribía con el pseudónimo de Regina Flavio.
O sigui, que a tu ja et ve com d’herència, de la genètica.
Sí, mi padre también lo era, era periodista.
A més, a l’època que escrivia la teva mare era summament important, no només escriure a La Vanguardia, portar la revista del Liceu i a totes aquestes publicacions,
Si, ella empezó a escribir antes de terminar la guerra, en plena guerra. Ella llevó en Barcelona precisamente, el noticiario de cine, “España al día”, de la oficina de prensa soviética. Y no la mataron, que tenían que haberlo hecho, porque bueno, se pudo esconder, se camufló. Mi tía, su hermana, otra periodista que estuvo aquí, lo que pasa es que ella se fue el año 1949 a Venezuela, peor ella escribió en estas revistas, revistas para la mujer que era lo que hacíamos entonces, y luego yo seguí.
¿Cómo se llamaba tu tía?
Mi tía era Carlota O’Neill, pero ella es más conocida, porque además fue una muy conocida dramaturga en México, y escribía con el pseudónimo de Laura de Noves porque después de la guerra ninguna pudo firmar con su propio nombre.
Y mi abuela también, porque mi abuela murió en el año 1947, cogió durante la dictadura, esos 7 horribles años, que había sino muy conocida; muy feminista, muy luchadora.
Mi abuela se llamaba Regina Delam y ella también tuvo que ponerse otro pseudónimo después que era Nora Valls, éste lo conocieron menos; Regina era mucho más conocida porque también murió el año 47 pero en esos años las tres se ganaban la vida exclusivamente escribiendo.
Era una excepción, supongo en esta época.
Era una heroicidad además. Publicaron cientos de novelas.
Lo cual quiere decir que escribían bien y escribían mucho.
A mi tía pobre se le abrieron las muñecas de escribir a máquina. Se podía escribir una novela de ciento y pico páginas en una semana. Luego mi madre lo que hizo mucho fueron guiones de radio. Ella escribió en Radio España, aquí en Las Ramblas. Hizo la biografía de Cervantes, la biografía de Chopin y lo retransmitieron dramatizándolo. Y además toda una serie de novelas policíacas, de guiones policíacos, que entonces era una serie “buscando al culpable” que el escritor Nicols, un escritor que inventaron. Ella inventó además otro personaje que era el sargento que iba con el escritor. Retransmitian cada semana un guión dramatizado. Esto mamá lo hizo durante años con su seudónimo, Regina Flavio fue entonces bastante conocida.
I el primer que escriu la Lidia Falcón així en pla professional, en pla d’un mitjà o una revista, s’enrecorda del que és?
Si, tenía 18 años, acababa de nacer mi hija, y escribí un cuento para la revista que era entonces “Menaje” y luego, le cambiaron el nombre al cabo de un tiempo, me parece que ya cuando yo publico este cuento ya le han cambiado el nombre; y este era un cuento que yo imaginé con aquella edad, en la cual acababa de tener una niña preciosa, que la niña o el niño pues tenía un defecto físico, pero que habían cambiado a los niños en el hospital y eso les pareció muy sorprendente porque nadie escribía cosas así. En España había una clasificación clarísima, los que escribían a favor del régimen, que ahí están todos los nombres de los franquistas que conocemos, y luego las chicas, las señoras que escribían algo y hacían cuentos rosa…
cositas de casa, de labores, ecos de sociedad…
Sí, yo también los hice, los hice yo y mi madre y mi tía; yo estuve en la puesta de largo de la hija claro de Porcioles y otros personajes de aquí de pseudonobleza que había en Barcelona, y los Muñoz y todos aquellos sinvergüenzas que estaban robando a manos llenas en la construcción y en la alimentación, que era lo más grave.
Pero a partir de ese cuento, que me sorprendió mucho a mi edad que yo escribiera una cosa que no era rosa, pues publiqué cientos de cuentos. Entre Siluetas, Hogar y Moda, Lecturas (que se convirtió en una revista de la mujer luego), y el Noticiero Universal, yo allí publiqué durante años cuentos.
Era un diari de molta tirada. Pero hubo una época en la que era muy importante, que aún lo veo aquí…
Bueno pues yo empecé muy pronto, porque mira este cuento fue en el 54, y a partir de entonces ya escribí profesionalmente en todas partes. Yo además estudié la carrera de periodismo, primero en la escuela que hay aquí en las Ramblas, era la estatal. Yo hice el primer curso aquí, en la Rambla de Santa Madrona, y luego la cerraron, era un local inmundo, un piso horroroso, que estaba encima del servicio de mingitorios municipales, ¿No lo sabías? No tenía muebles, hacía un frío horrible…Venían los profesores que eran, el Demetrio Ramos que fue luego el secretario de aquí o delegado de información y turismo de Barcelona, era un profesor. Ah, y gente todavía peor,. Entonces me nombraron inmediatamente como delegada de curso.
Que casualidad.
Bueno, me veían muy contestona y entonces pensaron que así me controlarían y los compañeros no quería ninguno pringarse, ninguno. Salían todos huyendo de pensar de no hacer nada. Y luego fui a examinarme a la escuela de Madrid, lo que me obligaba un viaje. Y allí saqué los tres cursos, que presenté la tesina, que fué “Blanco y negro en el Congo”, sobre la independencia del Congo, cuando matan a Lubumba pero después perdieron el expediente. No me dieron nunca el titulo.
Yo termine la carrera de periodismo el año 1962. Y después fui a pedir el título y no tenían el expediente.
Està bé el tema del Congo, per una persona jove…
Un tema espantoso como se ha demostrado luego. Dejaron aquel país arrasado, lo hundieron en la miseria y en las guerras.
Sí, y no ha sido el único, después han continuado…
Bueno, luego han continuado, claro Uwanda y…
Però tu fonamentalment, et vas guanyar la vida més com a advocada que no pas com a periodista, o un 50%?
Bueno, yo al principio me gané la vida como periodista, durante varios años porque yo escribía mientras estudiaba. Yo publiqué con 18 años no había empezado ninguna carrera. Cuando me separé a los 21 escribía habitualmente en todas partes mientras estudiaba la carrera de derecho. Estuve ganando dinero y manteniendo a mis hijos con eso hasta que pude instalarme un poco mejor como abogada. Yo terminé la carrera de abogada en el año 60 y hasta al cabo de dos años no empecé a ejercer.…
Home, és el mínim, perquè has de fer el què es diu la passantia…( estar de passante con otro abogado veterano)
No no, yo la hice mientras estudiaba, porque mientras estudiaba también trabajé con un abogado de aquí de Barcelona, pero no tenía ingresos casi, entonces publicaba en todas partes. Yo hice además durante dos meses la crónica de Noches de la Ciudad en el Noticiero Universal, salía todas las noches y era la única mujer que hacía esto. Para conseguirlo hubo que convencer al que era administrador del Noticiero, no al que mandaba.
Sinó al director.
El director era Luís Manegal, y entonces tenían al administrador mandando. Pero contaban que él había sido en realidad masovero de una de las fincas de los Mencheta, en la guerra me parece que los querían matar los campesinos, pues escondió a la familia, y el masover, los salvó. Pues, cuando llegó el Noticiero lo instalo allí y dirigía el periódico. Y el pobre Luís Manegal tenía poco poder allí, solo podía contratar los cuentos que era lo que hacía conmigo. Y luego el subdirector que fue Julio Manegal, muy buen amigo mío, por muchos años, pues también. Yo publiqué esa crónica que hacía cada noche con un fotógrafo, era la única mujer que salía de noche. A las 9 de la noche iba dónde había un espectáculo, o algo así.
Que queria decir hacer “Las Noches de la Ciudad” … Yo hacía de todo en “Las Noches de la Ciudad”. Era bonita la idea porque venían pues políticos, pongamos, ya que entonces no te recibían los políticos te daba una crónica el secretario de prensa, de 4 líneas que no decían nada, y luego pues ibas a ver un deporte si había, como fuimos a los campeonatos de natación aquel verano…
O sigui, tot molt variat.
Entonces la noche del 17 al 18 de julio del año 60, bajábamos de ver los campeonatos de natación de Montjuïc, y vemos en ronda san Antonio, cuando llegamos, vemos un coche de bomberos, y entonces pues hay noticia. Nos lanzamos a ver lo que pasaba, era la 1 de la madrugada o así. Miro y era un buzón de correos donde habían echado algo inflamable. El bombero estaba sacando una saca de correos con un agujero. Ya estaba listo. El fotógrafo, el Mochanchillo, que era muy jovencillo venía detrás de mí, vuelvo y le digo “Bueno vámonos, ya está listo” y me dice “No puedo, estoy detenido”. Aparecen tres policías como tres fieras, y esta es mi primera detención. Me dicen “Está detenido, pero viene con nosotros”. Era el de lo político social, y era una especie de fiera. Y había dos de la comisaria de Doctor Pou, que era la que correspondía en aquel barrio. Nos llevaron a comisaría y nos pasamos toda la noche allí, todo esto yo no tenía terminada la carrera, no tenía el carnet de prensa por lo tanto, el fotógrafo era amateur, y además era dependiente de una tienda durante el día y esto lo hacía por la noche. Le salvé, estoy segura, de que le pegaran una paliza allí, que las ganas la tenían, a todo esto a las 5 de la mañana llaman a casa de mi madre para preguntar si yo vivía allí. Al chico también le llaman a su casa, el padre se presentó allí de madrugada. Y esa fue la primera detención en el ejercicio de mi profesión, luego hubo bastantes más.
Fem un salt i ens situem a l’any 1975. Se te ocurren esos grupos, los tiráis adelante…
Se me ocurren a Carmen Alcalde y a mí, eso fue cuando yo acabé de salir de la prisión, era en junio/julio del 75, yo acababa de salir, estaba en libertad provisional y teníamos que hacer un congreso feminista, sobre los temas que hoy se dicen todos los días, pero que aquel era el primero. Y bueno, pensamos si podíamos tener capacidad para hacerlo, sino entonces al final decidimos hacer la revista y empezamos a trabajarla en el 75, salió el primer número en junio del 76.
Teníeu la seu o el local?
Si, primero en mi despacho, en Roger de Flor, entre Casp i Ausiàs March, y luego cuando ya no pudimos seguir allí, porque eran 5 mujeres que trabajaban a tiempo completo más mi despacho, que tenía yo, una secretaria, otra abogada, etc. Y luego fuimos a Nápoles.
A ver, la revista, ¿durante cuantos años..?
Tres años. La revista sale de julio, del verano del 76 al verano del 79.
¿Y sale cada trimestre?
No, cada mes. Y era muy gruesa, 64 páginas en papel offset de 80 gramos, con una portada de 220 en bicolor la portada y el resto en blanco y negro. Tenía la plantilla de periodistas en todos los medios.
¿Pero cómo se financiaba esto?
Chica, ese es el milagro mío. Porque la que lo financié fui yo.
Porque el papel había que pagarlo…
Todo, pagábamos todas las colaboraciones, todo. La revista costaba un millón de pesetas mensual. Ese era el presupuesto que costaba el año 75.
Va sortir quan va morir Franco.
Si, claro. Muere en noviembre, y nosotras sacamos la revista en julio del 76. Y esa revista pues la financié yo, primero pedí un préstamo, Eliseo Bayo que era mi compañero pidió otro, pero cuando terminamos de publicar el primer número no tuvimos que dar un céntimo. Yo no sé como lo pude hacer, lo recuerdo cada vez como la etapa de más esfuerzo. Luego que quedé debiendo 16 millones de pesetas que pagué yo sola.
Perquè, a més, la pagàvem o no? Em sembla que no.
Si, ya la regalábamos porque primero valía 80 pesetas el ejemplar, pero después costó 100 y todas nos criticaron lo que quieras hombres, mujeres, feministas… y entonces tuvimos que darla más barata.
Des de el punt de vista professional, és important tenir una publicació ben feta, ben estructurada i amb continguts.
Económicamente no pudo salir adelante porque no nos apoyó nadie. Aquí mantuvimos como pudimos los años entre cuatro personas. Pues la financiamos con lo que se vendía, que era mucho, pese a no cubrir los gastos. Llegamos a publicar 34.000 ejemplares mensuales. Si, aquello fue una heroicidad. Y luego pues íbamos pidiendo dinero a todo el mundo, pero poníamos los que podíamos: Eliseo, Marisa Híjar, su marido, que era Jaime Torras y yo. Y a las colaboradoras y a las que trabajaban allí, a los fotógrafos y a todos les pagamos todo lo que trabajaron. Y luego estaba la imprenta, el papel, la composición, la compaginación, la encuadernación, y la distribución, porque la distribuidora se nos llevaba el 40% de ventas.
Clar, i una publicació o la distribueixes o no serveix per a res. ¿Que supuso personalmente para ti el día que no pudo salir más Vindicación? Debió ser un día triste.
Bueno fueron muchos días. Carmen Alcalde y yo estuvimos sufriendo durante los meses que estuvimos viendo que no iba a poder seguir. Y la prolongábamos con agonía porque cuando llevábamos dos años, las deudas se acumulaban, y era horroroso. Y sin embargo todavía estuvimos un año más. Nos sentábamos en aquel bar de Passeig San Juan y decíamos bueno, cerramos, ¿no? Pues vale. Y al día siguiente volvíamos a empezar: “Nos han pagado no se qué, Hemos vendido no sé cuánto, nos han dicho que nos van a pagar un préstamo…”.Y así estábamos. Fue una agonía realmente ya los últimos meses ella busco a un periodista, que se empeñó en escribir en la revista, fue el primer hombre que tuvo que publicar, que financió el ultimo numero, que fue el de la sexualidad: “El placer es mío, caballero”, que fue una frase mía. Y ese número fue muy bonito, con muchas fotos, un poco ya más espectacular porque influyó el personaje este, pero ya no se pudo seguir. Además, nos embargaron los muebles, letras que habíamos firmado y nos las reclamaron judicialmente, acudimos a abogados, tuve una reunión porque era una sociedad anónima, pensamos que era una cosa práctica, y unas feministas habían puesto un poco de dinero, 25.000 pesetas cada una. Vinieron a pedirnos cuentas, que qué habíamos hecho con su dinero. Y una persona cuyo nombre no voy a decir, que ya nos denunció por injuria y calumnias a Carmen Alcalde y a mí, publicó cartas insultantes en Triunfo, y nos llevó a los tribunales varias veces. Nos llevó a juicios de penal, se sentó en el despacho y tuvimos que llamar a la policía para sacarla porque dijo que no se movía…
Entoces havia l’Associación de la Prensa, creo que todavía no era Col·legi, hicieron algo?
Y las compañeras, en esta ilustre casa que fundó mi padrino, José Bernabé Oliva, nos juzgaron, el Comité de Dones de l’Associació de la Prensa. En vez de ayudarnos de la envidia que nos tenían no lo hicieron. No sé si Carmen Alcalde, ha contado esto así, pero bueno.
No, todavía no lo ha hecho Carmen. Intenta ser breve: explícame lo que la dictadura para ti supuso, a parte de esta noche con el fotógrafo?
A mí me detuvieron 7 veces. Me procesaron 5 veces y he estado en la cárcel 2 veces, una en el 72 y otra en el 74. La primera fue la detención que te he contado, y la segunda fue por la huelga de hambre por los que estaban condenados en el proceso de Burgos del año 70. Hicimos una huelga de hambre en la calle Fontanella, en la Asociación de Amigos de Naciones Unidas, y nos sacaron de allí la policía y nos tuvo una noche detenidos. Nos pusieron proceso administrativo, tuvimos que pagar multas, etc. Después se nos acumularon los procesos. Yo publiqué un boletín clandestino, que llamé la verdad es siempre revolucionaria, que es la frase de Gramsci. Y estos los cogieron al cabo de 4 meses de publicarlo y estuve en la cárcel 6 meses en la Trinidad, en el 72. Esto era propaganda ilegal. Un año estuvimos en prisión y salimos pues en julio del 75 a hacer la Vindicación Feminista, peor en Vindicación Feminista nos procesaron dos veces a Carmen y a mí.
Pero, por esto del atentado del correo fuiste a la cárcel a Madrid?
Si, a la Cárcel de Yeserías de Madrid. Nos trasladaron de aquí una noche horrible, porque había una tormenta horrible, nos trasladaron en coche y nos llevaron a Madrid y tuvieron allí. Fue un proceso militar además y nos procesó el juzgado militar.
Si si, que además esto es muy complicado.
Pues pedían pena de muerte.
Ostras, es desproporcionadísimo
Bueno, mataron después a aquellos cinco hombres en septiembre del 75, ahora e van a cumplir 36 años.
De lo del Chiqui quieres decir?
Si, Chiqui, Egarreta y los tres del frap: Umberto Baena, y no recuerdo como se llamaban los tres…
Si si, me acuerdo, y de que tú y Eliseo salíais en los periódicos, i nosaltres sí que ho dèiem: una cosa és que siguis d’esquerres i una altra és que et demanin pena de mort, clar però a ells els interessava…
Claro, porque había habido el atentado, y no lo reivindica porque son cobardes además a parte de todo. Estaba también Alfonso Sastre, Eva Forest, Mari Paz Ballesteros…es decir, había personas de la cultura y de las letras y las artes. Y luego todavía nos procesaron por un artículo de Vindicación Feminista, sobre patronato de protección a la mujer, nos procesaron a Carmen y a mí. Bueno ya nos habían procesado (los procesos no sé ni cuántos son…) por el número de triunfo, que salió sobre el 71 sobre el matrimonio, y mi artículo sobre todo fue el que les indignó más, pero procesaron a Carmen, a manola carmena, a mí, creo que eran cuatro y el cuarto creo que era un hombre. El que más irritó fue el mío, porque yo terminaba diciendo, después de muchos razonamientos que ahora estamos luchando por obtener el divorcio, y pronto tendremos que luchar por acabar con el matrimonio. Esto pareció indignar mucho a Franco y su pandilla.
Es otro mundo.
Un mundo de derechas.
Que te voy a contar yo, con todos los que vienen a mi despacho. Es un contrato de intereses, lo que pasa es que ahora lo quieren disimular, ahora mienten.
Alguna vegada, en l’exercici de la professió periodística, t’has trobat fent entrevistes, cròniques etc. que et diguessin “Així m’ha de preguntar vostè, senyoreta?” o “Vostè és la periodista, em pensava que era la fotògrafa”.
Bueno, lo que me paso primero, es que en el Noticiero Universal, Hernández no me quería porque era una mujer, no quería que escribiera ni publicara de ninguna manera.
¿El administrador?
Si, el padre del pintor Hernández Pijuan, que era muy conocido, pues éste era el administrador del Noticiero. Y mi madre, que tenía una gran habilidad, y a parte era muy guapa y los tíos la miraban cómo no te puedes imaginar, pues fue conmigo, y tuvimos una reunión allí de lo mas cursi, mientras mi madre decía que yo era muy buena chica, que no me pasaría nada al ir por la calle de noche, que además estaba estudiando periodismo, porque la excusa era que yo no tenía todavía la carrera, mientras todos los demás que trabajaban allí no la tenían, Manegal, tenía una edad que ¿Cómo iba a tener la carrera? Entonces conseguimos entrar, pero cuando aquella noche me detuvieron con la historia del bombero, al día siguiente me despidió. Y se acabo mi fugaz sección de las noches de la ciudad.
Bueno, pero siempre metes a la policía de por medio eh
Es que parece mentira, ¿verdad? Y luego cuando yo me presentaba a hacer entrevistas me acompañó Marañón, hice entre vista a Ménedez Pidal, fue una de las más hermosas, a Gregorio Marañon…y aquellos señores, de forma paternalista me aceptaban porque era muy mona y muy joven y entonces entrar por ejemplo en los sitios de sociedad donde yo tenía que hacer la crónica de las modas y las puestas de largo y estar en la puerta con el fotógrafo y hacer pasar al fotógrafo como al periodista claro. Y entonces tener que interrumpirle, que decirle “perdón, la periodista soy yo y este señor es el fotógrafo. Y el desconcierto estuvo toda la vida.
Bueno, no te voy a preguntar por la censura porque ya lo has contestado con Vindicación, con el folleto que hiciste…
Bueno la censura… a mi me censuró mujer en sociedad, me tuvo dos años en censura del libro, mira yo he echado la cuenta en el día de hoy de que hay dos censuras
Sí, claro, la explícita y la implícita.
Bueno podríamos decir que hay tres: la del régimen aquel que censuraba con un lápiz rojo y te decía que no, y que luego te procesaba si era necesario, la del director de la publicación, que no quiere líos, o que no le gustas, o que no es de tu cuerda…esa sigue funcionando. Y luego la autocensura, porque cuando una se sienta a escribir, empieza a pensar “Qué puedo decir, qué si le va a gustar, cómo se va a enfadar…”. A mí me han criticado y protestado los directores en todos los periódicos en los que he colaborado y sigo, creo que en todos los periódicos, que no sea la gaceta claro, ni ABC, en todos los periódicos se han publicado, en todos: El Noticiero Universal, el Correo Catalán, el Diario de Barcelona, el País…
¿En La Vanguardia?
Si, en La Vanguardia…en muchísimo tiempo, en Diario 16, que fue realmente mi periódico, pero muchísimos años.
Sí, que pena que desapareciera…
Bueno, aquí otra censura, aquí otra operación para machacar un periódico independiente… en El Independiente también he escrito, ahora estoy escribiendo en Público y El Periódico de Catalunya, que llevo desde que se fundó. Pero siempre he tenido a algún lector o a alguien de redacción que me ha indicado “esto no”. Y luego incluso yo tengo una encuesta hecha: publico un artículo de cada 8 que escribo, porque los otros no los quieren, los quieren mutilar. El País quiso cortarme, vamos, totalmente uno, y bueno, no les gustó.
Bueno, están de acuerdo con el poder hay que estar de acuerdo para publicar.
Yo leo tres líneas y paso…me ahogo. Bueno, l’ultima pregunta perquè ja això será una novel·la… tu creus que en el periodisme les dones som invisibles, tant pel que fa al contingut dels diaris de protagonistes, de politiques o de models…como a redactores, jefas de sección… porque directoras de periódicos hay solo en diarios comarcales: en el diari de Terrassa, i algún més però bé, la cosa aquesta, que sempre parlem, de la invisivilitat de les dones…tu com ho veus? Des de la teva experiència
En el día de hoy la invisibilidad ya no es la misma que hace 50 años, claro que no, eso es evidente. Están incluso en la televisión como corresponsales extranjeras, también como jefas de sección, dónde no llegan, como tú dices es a directoras de periódicos, ni siquiera a jefas de alguna sección. Lo que sí es evidente, porque lo veo y me lo cuentan, es que tienes que estar en la línea que el periódico te marque. Además, como en España hay una falta de pluralidad absoluta en la prensa, Vicenç Navarro me lo dice cada vez que me lo encuentro, que él se ha quedado tan sorprendido que todo es un informe. Puede ser que sea a favor de los partidos de derechas o del gobierno, porque de izquierdas no sé si hay algo. Y todo tiene que ser de acuerdo con las consignas de la tendencia en cuyo periódico estas. Ellas, para poder salir adelante y para poder tener los puestos que tengan se las lee, y dicen bueno, todo esto lo podrían escribir una vez al año, y lo repiten luego cada semana y ya está. Lo hemos leído y ya sabemos lo que es. Y eso es porque está de acuerdo el señor fulano, que es el director, y el señor fulano está de acuerdo con el ministro. Y esta prensa de hoy es mucho más monocorde, menos protestataria, menos opositora, menos independiente que hace 40 años. Entonces había periodistas dispuestos a arriesgarse a ir a la cárcel por publicar y por difundir sus ideas. Y hoy no sé siquiera si hay uno.
Ya en la segunda republica había periodistas esforzados, paréntesis de la dictadura, pero después, tú fuiste a la cárcel, yo fui a la cárcel, Huertas que en paz descanse también fue a la cárcel, y otros muchos…per això fem això, per deixar-ho escrit, porque los jóvenes de ahora, lo que venden las nuevas tecnologías etc…
También les han comido el coco, porque yo me encuentro con los más jóvenes, ayer un chico, que es de video, televisión etc, pero joven, tampoco de 18 años pero tenía 25. Y cuando empezó a hablar empezó a repetirme esquemas y eslóganes de todos los días: el consenso, ayer por la noche me decían: que líder ves tú de político? Yo no creo en los líderes. Lo que hay que pedir es que el pueblo se organice, que hayan asociaciones populares, estudiantiles, vecinales, feministas, sindicales…peor como te has tragado que tienes que seguir a un tipo que ellos han montado en la tele, si es más guapo o menos guapo, más listo o menos listo, aparte de lo listos que son todos, que tiene que leer para decir tres palabras, empezando por el Rey. “Buenos días. Feliz año nuevo” tienen que preparárselo. Los ves con los papeles en el congreso, en la asamblea de Catalunya…
Y que mal hablan los diputados…
Ninguno sabe articular una frase ni un pensamiento.
Abans dèiem que el Congreso de los Diputados de Madrid era una escola de retòrica i d’oratòria.
Si, con Emilio Castelar, pero no con estos de hoy.
No, claro que no, yo me refería a las publicaciones, y a la primera, pero es que del primer gobierno socialista hasta ahora hemos ido bajando…en fin… bueno, si hi ha alguna altra cosa que vulguis dir…
Hay muchas, porque la vida es larga y yo he hecho muchas cosas. Bueno, he publicado Poder y Libertad, esto me gustaría que se dijera, 34 números que no es poco, de pensamiento feminista que hemos distribuido por todas partes, ha llegado a América Latina y Australia, y que tiene las colaboraciones de todas las feministas a las que yo llego, pero de muchos países y de todos los temas que afectan a la mujer.
La història del Partit Feminista que va engegar amb força i tal, ara ha quedat a mig gas… hi ha hagut falta de diners?
Sí, por supuesto, nosotros nos presentamos a las elecciones del Parlamento Europeo, pero la ley electoral impide todo avance en ese camino. Ahora de todas maneras se han creado otros dos: el partido feminista de Euskadi, del País Vasco y el Partido Feminista de Valencia. Y ellas están trabajando bien. Hicimos una campaña muy buena.
Y después de Poder y Libertad, ¿has sacado alguna otra cosa?
No, estamos todavía con ésta.
Ahora te limitas con artículos de opinión y es lo que decías, que de 8 te cogen 1. También vas a televisiones, dónde tienes que imponerte de mala manera…
Pero es una difusión muy importante. Radio y televisión es una ventaja.
Además tú tienes facilidad de palabra. Yo te he visto en el canal este…
El Canal Català, si.
Entrevista a Montserrat Minobis
Com van ser els inicis del treball periodístic de Montserrat Minobis?
Va ser a Ràdio Popular de Figueres, jo feia de locutora. Aleshores s’entenia de diferent forma perquè a les ràdios no hi havia redaccions, només als diaris. Podíem fer un petit informatiu de caire local i comarcal. Feia de locutora, presentar programes etc.
Devia ser una pràctica interessant?
Sí que ho era. Era com un self service. Sóc d’una generació molt autodidacte, moltes persones de la meva generació no vam estudiar el batxillerat, fèiem la cultura general, i en el meu cas el piano perquè segons la meva família tenia dots per a la música i em van decantar cap aquest camí. Fins que vaig descobrir la ràdio i vaig anar cap allà. La veritat és que si, una ràdio de caire local i comarcal, en plena època franquista era estimulant, nosaltres utilitzàvem el català majoritàriament, quan estava absolutament prohibit, va ser una escola perfecte.
I què fèieu?
Com tothom estàvem obligats a passar el “parte “ (Butlletí oficial que s’emetia des de Madrid) però com que era una emissora de caire diocesà ( la COPE no existia) Ràdio Popular de Figueres, pertanyia directament al Bisbat de Girona, per això teníem un director que era capellà i poeta. Al dependre del Bisbat de Girona no havíem de presentar les informacions a la censura, hi havia una certa permissivitat. Ara be, si que estàvem obligats a passar llistes de cançons, evitar les prohibides i connectar amb el “diario hablado de Radio Nacional “ des de Madrid.
I al cap d’uns anys vas anar a Barcelona
Al cap de deu anys, estimulada pel que fos, segurament per la pròpia dinàmica, vaig decidir apuntar-me a la primera convocatòria dels majors de 25 anys per a la Universitat, i això, em va obligar a fer el pas definitiu, de deixar Figueres i presentar-me a Barcelona. La convocatòria va ser bastant multitudinària, i la Universitat va creure que necessitàvem un curs de tres mesos d’adaptació, en el que fèiem les assignatures de comuns, cada tarda de dilluns a divendres. Els caps de setmana tornava a Figueres. I al acabar em trasllado definitivament a Barcelona i em vaig matricular a Filosofia i Lletres. Hi havia el Pla Maluquer famós, que encara enyoro i vaig tenir de buscar-me la vida. Va ser molt difícil entrar en una emissora i vaig entrar a treballar a l’Editorial Nova Terra.
Com era Nova Terra?
Era una editorial resistent, que publicava molts textos combatius que a vegades eren censurats i sancionats, treballàvem molt per Llatinoamèrica. Una editorial que va néixer amb gent d’esquerres, cristians d’esquerres com l’Alfonso Carlos Comín, i que després va anar diversificant les seves accions.
Va ser una experiència interessant?
Extraordinària, enriquidora, en aquell moment vaig tenir la sort de poder treballar amb gent de molta solera dins del món literari, per exemple la Mª Aurèlia Campmany, que va ser una temporada directora literària d’una col·lecció molt interessant. Allà també vaig conèixer al bisbe Joan Carrera que malauradament fa pocs mesos que va morir. Nova Terra feia col·leccions molt adreçades al món laboral, moltes anaven a Llatinoamèrica, i portàvem el Nihil Obstant, i podien passar la censura, altres no. Per cert i com a curiositat diré que una vegada ens van tirar un còctel molotov. Des de allà també vaig començar a escriure a la Revista Or i Flama … fins el dia que em va trucar l’Enric Frigola que estava a Ràdio España i em va dir que hi havia una plaça de locutora.
Radio España, nova experiència
Em vaig presentar i se’m van quedar l’endemà mateix. Durant un temps vaig compaginar Nova Terra, els estudis a la Universitat i Radio España, fins que alguna cosa va petar. Primer vaig deixar Nova Terra; quan a la ràdio em van posar torn de nit vaig deixar també els estudis.
L’editorial va tenir algunes sancions, però no m’afectaven a mi, i va ser una experiència fantàstica, molt gratificant.
A Radio España feia de típica locutora de l’època, allò de “me das la hora “. Una temporada amb l’Enric Frigola vam aconseguir que ens deixessin fer un petit informatiu en català amb motiu del Congrés de Cultura Catalana, semblava que hi havia una petita permissivitat. Ho fèiem als vespres, l’informatiu en català era curt, durava un quart d’hora, fins que un bon dia va reaccionar la direcció i ens el van treure. Va ser un primer pas . Mentre estava a Ràdio España vaig participar al Congrés de Cultura Catalana i vaig portar el grup de ràdio que em va merèixer una sanció, de tres dies sense sou.
El feminisme i la política, dues activitats de la teva vida
L’ any 1976, em truca l’Anna Balletbó i em diu que l’Antoni Serra a Ràdio Peninsular necessita una reportera per a un programa que en aquell moment es deia “Vivir en Barcelona” després es va dir “Viure a Barcelona” i la veritat és que vaig dir que si, per canviar. A Radio España hi havia poques possibilitats de fer res.
En aquesta època va arrencar o reiniciar una Associació de Dones Universitàries, de diferents partits polítics, totes militàvem, també col·laborava la Lídia Falcón i altres grups de dones, tot plegat després de temps va confluir en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. ( Ella estava a la taula)
Com recordes Les Primeres Jornades Catalanes de La Dona
Va ser un boom espectacular, esperàvem ser un centenar i varem ser tres mil. En aquella època tothom feia la doble militància ( perquè s’entengui volia dir estar en un partit polític i en un grup feminista). Divorci, avortament, anticonceptius, el dret al propi cos, i llibertat d’administrar els propis bens. Tot i que el dret català era clar en aquest sentit, amb la separació de bens, però el dret espanyol era molt restrictiu.
De Ràdio Peninsular a Ràdio 4
Jo vaig anar a Ràdio Peninsular de Barcelona, amb l’Anton Serra, i ningú no sabia que al cap de quatre mesos es crearia Ràdio 4, mentre estava a Ràdio Peninsular ja vaig fer algunes connexions per Madrid, i després ja em quedo. Ràdio 4 és tota una experiència diferent, cal partir de zero. L’ experiència de Ràdio Associació estava tancada, molt interessant al començament de la guerra civil, però ja no hi havia res. Per tant es va haver de reinventar i reciclar tot, i em refereixo als mateixos professionals de Ràdio Nacional, que eren bons però no tenien la llengua catalana com a vehicle de la seva feina, molts d’ells es van haver de reciclar, cadascú va fer el que va poder, tot era sobre la marxa. Un exemple, al Ricard Fernandez Deu el van portar a Madrid a fer un informatiu en català, perquè aquí no hi havia l’estructura, tot va ser molt ràpid.
Col·laboracions a l’Avui i a “La Hoja del Lunes”
Va ser una època molt convulsa i de gran activitat. Vaig començar a col·laborar a l’Avui i a la “Hoja del Lunes” ( en aquell moment els dilluns no sortia cap diari. Només La Hoja) amb Cadena, Faulí, i el Sentís… de La Hoja del Lunes, del dilluns.
L’any 1979, el Col·legi va decidir tirar endavant el Primer Congrés de Periodistes. Jo no estava Col·legiada, no havia acabat la carrera i no podíem ser-ho. Ens va costar una temporada llarga poder accedir a la plantilla de Ràdio Nacional.
Què va ser el primer congrés de periodistes?
Es va fer al Palau de Fires i Congressos. Era l’any 1979, al secretariat hi havia en Rafael Pradas, La Pilar Viladegut ( Fotògrafa) Isabel Santiñana, i jo vam formar equip amb ell. Em vaig anar vinculant amb el Col·legi fins que aquest va obrir les portes i va acceptar les persones que podien acreditar que durant 5 anys havien treballat de periodistes.
Va buscar un grup afí per col·laborar amb ell. La Isabel era de la cèl·lula del Pradas. Va ser un congrés impressionant, obrers, cristians de base, etc. En aquella època jo era d’Unió Democràtica de Catalunya, després em vaig vincular als Nacionalistes d’Esquerra, i finalment a IC. S’havia acabat el PSUC i començava l’època d’Iniciativa.
Els cristians de base d’esquerres i de dretes (Unió democràtica n’estava ple) van ser molt actius. En la clandestinitat tots tenien objectius comuns contra la dictadura i per les llibertats de Catalunya, després cadascú feia la seva. Jo em vaig decantar cap el feminisme i això va fer que veiés el món més des de l’esquerra.
Per cert, aquest anys vam crear un grup de gent de Ràdio i Televisió per treballar els objectius d’una Ràdio i TV públiques a Catalunya.
Hi havia el Foz, el Sergi Schaaff, l’Anna Balletbó, l’Enric Frigola, hi havia molta gent, ens reuníem de manera periòdica, i va durar fins la normalització. No sé si hi ha documents, crec que no n’hi havia perquè eren trobades clandestines. Una mica les conclusions es van plasmar en el Congrés de Periodistes Catalans, especialment a la ràdio i televisió públiques.
Evidentment ni TV3 ni TVE són el que nosaltres volíem, perquè el problema és el que volen els polítics que siguin aquests mitjans. I encara que hi ha organismes com el CAC, hi ha masses quotes polítiques.
I a Miramar?
Em criden perquè l’Antoni Serra el porten a Miramar, em criden per a tres mesos d’estiu i el que em va agradar més va ser que cada dia feia una entrevista, dues o tres preguntes a un personatge en directe per l’informatiu, des del plató. A part del reportatge amb cinema, és una experiència fantàstica, per la qual jo crec que haurien de passar tots i totes els estudiants de Comunicació.
Fer reportatges davant del monument de Rafael de Casanova. ( Recorda Ràdio Popular de Figueres).
Fas el canvi de la ràdio a la tele?
No del tot. Al cap d’un temps quan TVE obre la programació als matins, Sant Cugat decideix fer un informació al matí, i jo passo a aquesta redacció.
(Ràdio 4, primeres entrevistes als polítics, fins aleshores desconeguts, però jo continuava fent reportatges i col·laboracions a l’àmbit cultural fins que vaig tenir el meu espai “El pas de la tarda “)
A la ràdio va per èpoques. Els matinals representa, llevar-te a les 5 del matí. En Pito Abril va ser el primer presentador i després en Toni Traveria i després ho vaig assumir jo una temporada, fins que va arribar en Ramon Font. I aquí es va acabar la meva col·laboració.
Vaig fer un primer programa especial, que no s’havia fet mai de la Victòria dels Àngels. És de les coses que n’estic més satisfeta de la meva vida, i després vam endegar des de TVE Catalunya, i més tard, amb subtítols es va emetre en castellà per tot Espanya. L’espai l’Odisea, un espai de llibres, de cinc minutets a Ràdio 4...
Podríem dir que el teu record com a periodista durant el franquisme, tampoc és tan terrible
No no, va ser dur perquè no et pots desenvolupar professionalment, perquè ho tens tot acotat, però en altres aspectes és molt gratificant, t’estimula l’autoreciclatge permanent.
Creus que la censura, o l’autocensura va incidir molt en les dones que feien de periodista a Catalunya ?
Això de l’autocensura crec que si i es notava especialment en el mitjans de comunicació escrits. Ells ho van tenir més dur perquè feien tota mena d’informació, a la ràdio no ens deixaven fer res, música i entreteniment. En plena dictadura franquista la ràdio no tenia res a pelar, en canvi de manera subliminal sí que es deien algunes coses. El programa “Viure a Barcelona” ja en plena transició va ser important perquè es va obrir als moviments veïnals. També es va veure a les primeres eleccions municipals del 79, vam recorre tots els Ajuntaments, obrir micros, la gent per telèfon podia interpel·lar l’alcalde. Crec que la transició va ser una època molt important, i especialment per la ràdio.
Parla’ns del grup de Dones Universitàries, i de les primeres Jornades Catalanes de la Dona
El grup va començar abans del 1976 i va cristal·litzar el 76 amb Les Jornades Catalanes de la Dona. Dolors Calvet, està estudiant Filosofia i Lletres, i s’assabenta… ( Crec que com a bona activista del PSUC va saber estendre els tentacles i reunir-nos de manera eficaç).
Es va assabentar que existia una Associació de Dones Universitàries que presidia la Trinidad Sanchez Pacheco, i també hi havia la Marina Bru, i tot una sèrie de gent, però aquesta associació estava una mica apagadeta, decideix que allò s’ha de reactivar, i entra en contacte amb diverses dones que estem a Lletres ( Estudis Mercantils) i crea un grup de diferents procedències. Totes practiquem la doble militància, i per tant hi ha un activisme polític molt fort. Al militar en diferents partits polítics, el que fem és posar coses en comú. Eren reunions clandestines, cada cop en un lloc diferent, fins i tot a la consulta de la Dra. Villatoro. Parlàvem de planificació familiar i de tot el que les dones d’altres països ja havien aconseguit, perquè d’alguna manera ja prevèiem el canvi.
Per això vam poder fer les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, ens reuníem a mil llocs diferents, i vam trobar el recolzament d’Anton Cañelles en aquell moment President d’Unió Democràtica i també de l’Associació d’Amics de les Nacions Unides.
La Mª Aurèlia Campmany ho explica bastant be en el seu llibre, i la Teresa Pàmies també, tot i que la Pàmies critica alguns aspectes.
Si algun mèrit ens em d’atribuir és el d’aglutinar dones de les tendències més diverses per reivindicar els drets de les dones.
Jo escara estava a Unió Democràtica en aquell moment, ho vaig deixar al cap d’un any, i curiosament les dones d’Unió també volien l’avortament. Tothom era molt progre en aquella època.
Jo recordo la Joaquima Alemany, que anys després sempre trencava la disciplina de partit quan es votava o debatien coses de dones.
A la Fira del Llibre de Barcelona, un dia que hi havia la Beatriz Moura, vaig coincidir amb la Marta Pessarrodona i em va dir “Hauríem de fer alguna cosa” i varem crear un altra grup amb la Mar Fontcuberta i altres editores, catedràtiques… i ens reuníem cada setmana per tractar de les coses que afectaven a les dones. Aquest grup era potser més intel·lectual, l’altra en canvi era més polític.
Acabades les Jornades tothom torna als seus grups, i es comença a criticar la doble militància per part dels grups més radicals. Es crea El Partit Feminista; es crea l’Associació Catalana de la Dona amb l’Anna Mercader i per altra banda apareix Ca la Dona, amb un aire més anarquista, tipus cooperativa.
Entrevista a Margarita Rivière
Margarita Rivière, amb més de quaranta anys de periodisme a l’esquena és sens dubte una periodista incisiva i que ha viscut professionalment des del tardo franquisme, la transició i la democràcia. També ha sabut adaptar-se als canvis tecnològics que s’han experimentat en els mitjans i en la societat.
Ha publicat més de 30 llibres, de temes ben diferents, des de la moda, la salut de les dones i els Mitjans de Comunicació. També ha fet de professora a dues Universitats.
En la seva vida de periodista jubilada, encara fa determinades col·laboracions en mitjans, però sense el neguit de la pressa que comporta el periodisme en actiu. Podríem dir que la Rivière ha conreat tots els camps del periodisme i la comunicació i sempre amb bon estil.
Parlem del primer lloc de feina, i els inicis de la professió periodística. De Marie Claire al Diari de Barcelona
Va ser el 1964, com corresponsal de Marie Claire a Espanya, Això va ser perquè jo vaig passar un hivern a París,jo volia ser dissenyadora de moda. Vaig estar en un lloc dibuixant i vaig fer un stage a la Revista Marie Claire. Precisament aquesta gent volien fer un suplement en espanyol, igual que n’hi havia un al Benelux i em van demanar si el volia portar, i vaig estar del 1964 al 1968 fent petits reportatges de moda, d’actualitat, de societat sobretot, de coses de joves, per tot Espanya fins hi tot em van preparar una entrevista amb la Fabiola ( desprès reina de Bèlgica) que no es va fer mai. I aquesta feina es va acabar perquè van vendre l’empresa a un altre grup.
I em vaig preguntar I ara que faig, perquè jo havia començat ha estudiar Filosofia i ho havia deixat i em vaig dir, doncs ara estudio Periodisme, i del 1969 al 1971 vaig estar al CIC, que va ser un lloc per a mi decisiu, absolutament decisiu. I el 71 surto del CiC amb una feina, en aquell moment tothom tenia feina, en una revista que es deia Dossier Mundo, que era del grup Mundo, i el director era Josep Maria Casasús, inicialment jo vaig entrar per fer compaginació però al final vaig fer de tot . Clar que érem dos, ell manava, i jo era la mà d’obra. Fins el 1973,
El Josep Pernau que havia estat professor meu, em va cridar pel Diari de Barcelona, ( I això és important per veure qui movia els fils d’aquesta professió) diari que dirigia el Martín Ferran. Amb la Teresa Rubio, vam ser les dues primeres dones, que varem entrar al Diari de Barcelona en plantilla, perquè de col·laboradores si que n’hi havien, però en plantilla nosaltres dues. Feia informació local, i la Teresa em va ajudar molt, perquè ella ja en sabia i a més ens ho varem passar molt divertit, perquè al Diari hi havia gent molt valuosa i amb sentit de l’humor.
Allà vam viure de fet el final del franquisme, i tenim algunes anècdotes; per anar al lavabo teníem d’agafar la clau, i si anàvem a l’impremta de plom, on la majoria eren homes, tot eren xiulets de rebuda i comiat.
L’estereotip de Santacreu, propietari del Diari de Barcelona
El representant de la propietat era Josep Mª Santacreu que s’havia tornat “fraguista” (de Fraga Iribarne ) i el 1974, arriba de director Tristán la Rosa, Santacreu ens reuneix. Abans de sortir de la redacció miràvem perquè no hi hagués ningú ja que per les finestres ens tiraven pedres i totxos, fins que les van tapiar amb fusta. El Pernau rebia unes cartes terribles contra la redacció, i més d’un havia rebut pallisses. (Jo vaig fer les fotos de Tarancón al paredón ) per posar uns exemples de com era l’ambient (El propietaris del Diari eren homes com Suqué, Mas Cantí… empresaris catalans sempre clarividents. ( Diu la Margarita amb ironia)
Pernau m’havia anomenat cap de secció, i responsable del dominical, el propietari Santacreu, volia presentar al nou director al que en diem Consell de Redacció, és a dir tots els caps de secció, l’Antonio Franco, el Lluís Bassets, l’Enric Sopena, el Jordi Negre, molts homes, i una servidora, el Santacreu va començar a presentar, “Franco ilustre periodista”, “E. Sopena una gran pluma” , i quan arriba a mi diu “ Margarita Rivière…de buena família” A mi m’havien fitxat perquè era de bona família, em va fer tanta vergonya que vaig estar anys callant, fins que vaig descobrir que no, que això calia explicar-ho.
Periodisme i embaràs, són compatibles. A la Rivière li agrada explicar que va arribar a la feina estan embarassada.
Tant al Diari de Barcelona com al Periódico al que vaig anar després, vaig entrar embarassada, no se’m notava res, el noi, l’ Hugo és del Diari de Barcelona, (va néixer a finals del 1974) i la Clara a finals del 1978, primer no vaig dir res …Al Diari de Barcelona, vaig dir lo del Hugo, una nit que ens van fer anar a declarar als Jutjats, perquè havíem assistit a una roda de premsa d’uns personatges que havien segrestat un director de banc espanyol a París, i els segrestadors que no eren els GRAPO, però eren una cosa semblant ens van reunir a un grup de periodistes, majoritàriament dones, i ens van demanar que calléssim fins que ells fossin a França. Al tornar al diari, vaig parlar amb Enric Sopena que era el meu “jefe “ li explico, i ell em porta a veure l’Alvarez Solis, que era el redactor en cap , ell va dir alerta, va agafar el telèfon i va trucar al Jiménez de Parga, amb ell. Vam preparar el que havíem de dir, i la policia ens va citar a les 12 de la nit d’aquell mateix dia per anar a declarar.
I jo tenia tanta por que vaig pensar, avui ho dic, als companys, i efectivament li vaig dir al Sopena, “Mira Enric estic embarassada “ amb això no vaig tenir problemes, però si que en vaig tenir com els altres, per això que et deia de les pedres, i que sabíem que estàvem fitxats. A mi em va tocar en l’interrogatori el sots delegat d’informació i Turisme, que estava de Ministre del Pio Cabanillas. I ens va dir “no us preocupeu que us tapem” De fet era una “encerrona” de l’esquerra. Era l’any 1975.
Un altra cosa curiosa, del Diari de Barcelona, és que teníem fet el quadernillo de la mort de Franco, des d’un any abans. Ara es fa molt, però aleshores no, i aquí va participar tothom. De nou va ser una idea del Pernau.
Al dominical no hi havia gaires temes polítics, però teníem una secció que es deia “El Parlamento de papel”, per la que passaven tots els polítics. Jo feia poques coses de política però havia anat a entrevistar al Jordi Pujol, quan va organitzar la conferència aquella famosa (no era la de la 3a via però va ser molt famosa), conferència que finalment no es va fer, perquè la van prohibir. Li vaig fer l’entrevista i ens la vam menjar, no la varem poder publicar.
Canvis al Diari de Barcelona arran de la mort de Franco
El Santacreu va treure de director a Tristán la Rosa que va resultar ser un home lliberal, conservador, però lliberal i va posar l’Antonio Alemany, un mallorquí que era fraguista total, nosaltres varem estar allà resistint, i ens vam acollir a la clàusula de consciència, a mi m’havien embolicat i jo ja estava a la Junta de l’Associació de la Premsa, amb el Pere Oriol Costa, amb el Pernau i molta més gent. La feina de l’Associació de la Premsa va ser influir perquè s’acceptés la clàusula de consciència, i els primers que es van acollir a aquesta història, vam ser nosaltres, els del Diari de Barcelona, un temps després vam marxar 30 persones del DB al Periódico. Al darrera hi ha una història, de pressions i acords del director i propietaris amb l’Ajuntament de Barcelona de l’època
EL PERIÓDICO, 1978
El 1978 comencem a El Periódico un grup de gent,( jo sóc fundadora) la Teresa Rubio també va venir. M’adjudiquen ser cap de secció de Cultura.
Arribo a El Periódico i em crida l’Antonio Asensi, (jo havia fet ja algunes col·laboracions) però em diu que vol que faci una columna a El Periódico. Em quedo molt impactada, temps després m’adono que el que ell volia, el que aquell senyor volia era una noia jove donant el “callo allà”. I durant 10 anys vaig fer una columna diària, llavors els diaris sortien sis dies a la setmana. Vaig deixar el lloc d’opinió desprès d’aquest temps al J. Pernau, quan ell es va incorporar perquè Antonio Franco, m’ho va demanar i jo encantada. Però això no volia dir que jo no fes res més, escrivia a dintre, a Cultura i Espectacles i al dominical. Anaven passant coses, i un dia un grup de col·legues de el Periódico van marxar a el diari El País, i a mi em van donar la contraportada i vaig estar del 1982 al 1985, fent entrevistes, cinc entrevistes a la setmana, que gràcies a aquestes entrevistes vaig guanyar el Premi Ciutat de Barcelona.
Fixat si treballàvem, que a mi em van convidar a un viatge a Argentina, Brasil i Xile, i vaig deixar, 18 entrevistes escrites, per poder marxar, als anys 80 no existien els caps de premsa, o els gabinets de premsa, per tant la iniciativa del periodista era gairebé total.
L’època més feliç de la meva vida, com professional, va ser aquesta en la que treballava tant al Periòdico, i amb el Ginés Vivanco de director, perquè era un senyor que creia en la professionalitat dels periodistes, i et deixava fer.
És curiós que l’any 1982, l’ Antonio Asensió (ara ja és mort) durant la nit electoral del 28 d’octubre que va guanyar el PSOE va dir “ Bé nois, ara a per ells “ i un col·lega va l’hi va contestar “Espera, que cal que encara actuïn“.
Una cosa que es veia molt clara, ja des de l’època del Diari de Barcelona, era la progressiva preponderància del factor econòmic, com delimitació de la llibertat de premsa. Mira un fet viscut. Jo visc al costat del Corte Inglés de Diagonal, es va inaugurar el 1973-1974, l’endemà de la inauguració, sento un soroll espantós a les 10 del matí al carrer, va caure tota una marquesina d’entrada, clar a les 10 del matí en aquell barri, no hi havia ningú, i per tant no va passar cap accident ni cap desgràcia. Arribo al Diari, a les 4 de la tarda, ho explico, i dic que havia fet fotos. Em crida Martín Ferran, i em diu “tu saps que hi ha a la pàgina 5” Si, internacional, i em diu no “L’Anunci del Corte Inglés”. No va sortir res, ni al Diari de Barcelona ni enlloc., el que demostra la potència de l’economia.
Directora de l’Agència Efe, gràcies a Lluís Llongueras
Viatge a Madrid, convidada per Llongueras, perruqueries, a un concurs, i de casualitat es troba allà al Director General d’EFE, que tenien una vacant a Catalunya, i buscaven un director… després de parlar i pensar-s’ho Rivière accepta i exerceix des del 1988 fins al 1992. Durant el seu mandat es crea el servei de notícies en català que encara funciona.
La Rivière i la televisió. Moltes persones recorden la presència de M. Rivière a la televisió en els programes de debat i d’opinió, però ella va tenir una relació més íntima, no és cert?
Si de fet he treballat de guionista en programes de TVE i en altres de TV3. I també vaig participar en l’equip de guionistes Ovidio Bassat Sport, per a les cerimònies d’inauguració i clausura dels JJOO de Barcelona. Fer de guionista t’ajuda molt a entendre el mitjà.
Records de Feminismes no del tot positius
Em van proposar fer un llibre sobre tots els mètodes anticonceptius segurs. M’ho va proposar el Doctor Santiago Dexeus, vam treballar una temporada, i teníem por el dia de la presentació del llibre, que la policia no ens molestés, o clausurés l’acte, ja que l’anticoncepció encara no era legal, i quina seria la nostra sorpresa quan enlloc de la policia, que ens temíem podria venir, van aparèixer un grup de feministes radicals, que estaven en contra de la penetració. Eren un grup de la Lídia Falcón. Allò a mi em va impressionar, i d’alguna manera em va vacunar contra el feminisme per un temps. Ara ja fa molts anys, tenim bona relació amb la Lídia Falcón i tot el que vulguis, però en aquell moment va ser fort.
Free-lance, i tesi doctoral els últims anys
Després de tants anys de rodar per diaris, revistes i agències, em vaig preguntar, I ara qui voldries que fos el teu cap? I la resposta va ser jo mateixa. De manera que em vaig establir de free-lance, amb col·laboracions d’opinió a El Pais i a altres publicacions. És dur però és satisfactori.
En aquesta etapa he aprovat una assignatura pendent: l’elaboració de la tesi doctoral que he fet, és clar, sobre els mitjans de comunicació.
El fet d’haver escrit diversos llibres, em va ajudar en aquesta aventura de la tesi doctoral, ja a una edat madura, però estic contenta d’haver-ho fet.
Núria Pompeia Vilaplana i Boixons
(1931 – 2016)
Perfil biogràfic
Núria Pompeia, nascuda a Barcelona, a l’esquerra de l’Eixample la primavera del 1931, coincidint amb la proclamació de la II República Espanyola. La seva infància i joventut va transcórrer al pis de l’Eixample. Els estius els alternava entre la finca de l’àvia a Arenys de Mar amb estades a Sant Joan de les Abadesses. Va cursar estudis d’art a l’Escola Massana de Barcelona.
De les seves estades a la comarca del Ripollès va aprendre a estimar la natura. Com explica ella en el llibre Barceldones, “El prolongat i variat contacte amb la naturalesa, en el seu punt més dolç, va ser la llavor que va arrelar dins meu, que a créixer amb el meu cos i la meva ment i que va guanyar terreny a d’altres dèries i afeccions que, com diuen els entesos, condicionen i conformen els valors i les prioritats, el caràcter i la personalitat”
Dibuixant i escriptora, és considerada una de les poques dones que fan dibuix humorístic al món. Els seus dibuixos tenien una clara intenció crítica amb la societat de l’època i amb la classe política i alhora reivindicativa, sempre al costat de la defensa i reivindicació dels drets de les dones.
Ha col·laborat en diferents mitjans amb els seus dibuixos i vinyetes sempre d’actualitat i amb el to crític característic. Destaquen Diari de Barcelona i nombroses revistes com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Sábado Gráfico, Por Favor, Vindicación Feminista, Dunia, El Món, Emakunde… així com en publicacions estrangeres com Linus, Charlie Hebdo i Brigitte. Durant una època també va publicar cròniques culturals a La Vanguardia. Va escriure guions per a TVE i va dirigir el programa Quart Creixent (1984, TVE de Catalunya)
Ha rebut diversos premis i reconeixements. Fem esment dels següents:
- Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2000)
- Rosa del Desert, premi a la trajectòria professional, atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (2003)
- Creu de Sant Jordi (2007)
Bibliografia
Entre la seva bibliografia destaquen els llibres d’humor gràfic, que denuncien les restriccions socioculturals dels anys 70 a Espanya que impedien la llibertat de les dones.
- Maternasis. Editorial Kairós, 1967
- Y fueron felices comiendo perdices… Editorial Kairós, 1970
- Pels segles dels segles. Barcelona, Edicions 62. 1971
- La educación de Palmira. Barcelona, Edicions 62. 1972
- Mujercitas. Editorial Kairós, 1975
- Cambios y Recambios. Barcelona, Editorial Anagrama. 1983
- Cinc cèntims (Una dotzena de contes) Un llibre de narrativa en català. Barcelona, Edicions 62. 1981
- Inventari de l’últim dia. Barcelona, Edicions 62. 1986
- Mals endreços. Una novel·la sobre l’univers femení i la seva inserció en una societat plena de prejudicis i hipocresies, Barcelona, Columna edicions. 1998
Joana Biarnés Florensa
(1935 – 2018)
Perfil biogràfic:
Joana Biarnés, nascuda a Terrassa ha estat la primera reportera gràfica de Catalunya. Va treballar com a fotògrafa de premsa al desaparegut diari Pueblo, un mitjà vespertí que s’editava a Madrid durant el franquisme, propietat del sindicat vertical. Es va crear l’any 1940 i amb l’arribada de la transició democràtica va deixar de sortir.
Joana es va iniciar a la fotografia de ben petita, ajudant al seu pare que era fotògraf esportiu i des de llavors no ha abandonat mai la seva càmera fotogràfica.
Va estudiar a l’Escola de Periodisme i treballava amb el seu pare cobrint esdeveniments esportius. Per la seva condició femenina va patir nombroses discriminacions i va viure diverses situacions absurdes com per exemple quan un àrbitre va aturar un partit de futbol per impedir que una dona –ella- fes fotos del camp, malgrat que disposava de les acreditacions corresponents que li permetien treballar com a periodista. L’any 1962 va començar a treballar a Barcelona pel diari madrileny Pueblo. Poc després va rebre l’oferiment d’anar a Madrid a treballar-hi com a fotoperiodista i va acceptar.
Gran professional, sempre s’arriscava per aconseguir la notícia que buscava.
Al llarg dels vint anys que va treballar com a fotoperiodista va fer reportatges molt interessants que va publicar el diari Pueblo de manera molt destacada. Per exemple quan va anar a Moscou el 1967, en ple règim comunista, i va fotografiar l’escola on s’ensenyava als nens de més de 3 anys a jugar escacs.
Amb l’arribada de la democràcia el diari Pueblo va tancar, i llavors ella va anar a treballar en agències fotogràfiques com Sincropress, Heliopress, Contifoto, Cosmopress.
Amb tota probabilitat va ser la primera periodista que va anar a Hollywood per cobrir els rodatges de pel·lícules com ‘Primera Pàgina’ (Front Page, 1974) dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Jack Lemmon, qui li va dir “¿Vd. viene de España para fotografiarme?… Sí que soy importante”.
El “Zorro” amb George Hamilton, va ser un altre personatge que va fotografiar. Donat que la pel·lícula es va rodar pràcticament tota a Mèxic, la Joana va aprofitar el viatge per fer alguns reportatges. Ja feia temps que volia fer un document gràfic de dones vives que haguessin tingut un paper destacat durant la revolució mexicana (1910-1917). Vaig localitzar, comenta Joana, una de les moltes “soldaderas”, col·laboradores de la revolució que tenien càrrecs, com la que vaig poder entrevistar i retratar. En tinc un gran record d’aquesta dona, continua recordant Joana, molt india, cabells grisos recollits en una cua. Al somriure quedava clar que necessitava anar al dentista. Al preguntar-li, quina era la seva missió en la revolució, va contestar ‘”llevar el correo a Pancho Villa”. Jo li vaig contestar… ¿Iba en burro, claro? I ella va replicar immediatament amb orgull, “Nooooo… a caballo…” El Govern mexicà la va condecorar amb la medalla al valor. Medalla que mostrava enganxada a la seva brusa. Amb ella li vaig fer la foto.
A Mèxic també va voler contactar amb la vídua de Pancho Villa, Doña Luz Corral de Villa. La Joana se’n va anar fins a Chihuahua on ella dirigia la seva casa-museu per als turistes encuriosits per conèixer els seus records. Vaig poder fer fotos de tots aquests records, inclòs el cotxe en el qual van matar a trets Pancho Villa.
Un altre reportatge que recorda amb interès va ser la Isla de Mikimoto, al Japó, on treballen les pescadores de perles.
Va participar alhora en grans esdeveniments socials de l’època, com el concert dels Beatles a Barcelona en 1965. Durant uns anys va ser la fotògrafa del cantant Raphael. També va fer fotos a Luis Miguel Dominguín i Romy Schneider. L’any 1985, va deixar la professió en desacord amb l’estil groc imperant.
Animada pel seu marit i també periodista Jean Michel Bamberger, va convertir la seva casa d’Eivissa “Ca na Joana” en un dels millors restaurants del país. Durant prop de vint anys la Joana ha fet de cap de cuina del restaurant, oferint cuina catalana i plats de creació pròpia.
El 2007 Joana Biarnés va ser víctima d’un atemptat contra la seva imatge i va presentar una querella contra la productora Ganga per un personatge que es diu igual que ella de la sèrie de televisió espanyola Cuéntame. En efecte en un dels capítols de la sèrie, el fill dels Alcántara marxa a Portugal com a corresponsal del diari Pueblo i allà coneix una fotògrafa desenfadada, anomenada Joana Biarnés, amb la qual viu una història d’amor. En aquest personatge de ficció de la sèrie se la presenta amb un pare Guàrdia Civil corrupte, i com una periodista que viatja al nord d’Àfrica per cobrir la Marxa Verda del Marroc. La Joana Biarnés real diu que no ha trepitjat mai Portugal, ni tampoc el Marroc, i va tenir un pare honest, fotògraf de Terrassa. «Jo només demano que s’apliqui el que la llei digui sobre aquest tema, però han utilitzat el meu nom sense permís i han ferit la memòria del meu pare. Podrien haver fet com que era el meu padrastre o canviar el nom», diu la Joana indignada en unes declaracions al Diariodeibiza.es el 30 de desembre del 2007.
També està dolguda i en desacord amb la imatge que dóna la sèrie del diari Pueblo. “No era un cuchitril, diu, era un edifici de dotze plantes amb una redacció molt gran. Y no treballàvem mig amagats. Denunciàvem tot el que s’havia de denunciar, anàvem a manifestacions i vaig estar a les cues de gent quan va morir Franco com una reportera més»”.
Carmen Umbón Broquier
(1944)
Perfil biogràfic
Carmen Umbón, nascuda a Tarazona, va passar tota la seva infància i adolescència a Tudela (Navarra). Es considera navarresa de família basca.
Va estudiar a la Universitat de Navarra i a Madrid, a l’Escola de Periodisme de l’Església. Ha estat la primera persona de la seva família paterna en anar a la Universitat i la primera dona per part de la materna.
Començar a treballar en pràctiques a la Agencia Cifra, que era la secció espanyola de l’agència Efe. El 1967 entra a Teleprograma, una revista especialitzada en televisió que encara existeix. Era una modesta publicació que s’editava a Madrid, que va fer diana informativament parlant i va pujar com l’escuma, explica la Carme. “Allí vaig viure un confortable debut amb companys i una companya!!!, bones persones i excel·lents professionals. Però el millor d’aquell lloc va ser que compartíem planta amb la redacció de Triunfo, la mítica revista de la pre transició que ja s’havia convertit en un referent per a l’esquerra.
Aquells dos anys vaig aprendre molt, en tots els sentits, i sobretot vaig definir el que desitjava fer en el futur: política internacional”.
La necessitat de veure món i d’aprendre l’anglès la porten, l’any 1970 a Madison (Wisconsin) una petita ciutat del Mitjà Oest dels Estats Units.
La Universitat de Wisconsin, a la qual va assistir, era un formiguer. La guerra de Vietnam estava en el seu moment més àlgid i les protestes se succeïen sense treva. Tenint en compte que a Espanya el principal problema d’un estudiant era poder arribar al final de la carrera sense que l’haguessin expulsat de la universitat, aquell clima de llibertat li va semblar meravellós. Però el més interessant és que va tenir l’ocasió de conèixer per dins la redacció d’un diari local, el Capitol Times, on coincidint amb l’aparició d’ETA va poder aportar, en la informació internacional, els seus coneixements que com a basca i navarresa tenia.
Quan les notícies sobre el Procés de Burgos van arribar a la premsa nord-americana, en aquell diari es van preocupar de buscar algú que conegués el tema. No tant pel seguiment del dia a dia, com per coneixements generals sobre el perquè “d’aquest embolic dels bascos”.
És ben sabuda la poca cobertura que els mitjans de comunicació d’EUA acostumen a donar a esdeveniments que no els concerneixen directament. Però el dictador estava envellint i aquell judici contra ETA va ser interpretat com que alguna cosa es movia a Espanya.
Gràcies a un amic que hi treballava la Carme va poder fer un petit informe sobre el País Basc. I li demanaven que interpretés les notícies que anaven arribant. Cal tenir en compte que no existia Internet, que una carta de Bilbao a Mádison trigava una setmana i que el mitjà més revolucionari de comunicació era el tèlex. Ni somiar amb un corresponsal a Espanya!!!
L’experiència li va servir per veure que les redaccions s’assemblaven molt unes a les altres, que també allí hi havia poques dones periodistes, i que la llibertat de premsa tenia moltes més limitacions que les que ella s’havia imaginat. Això sí, la van tractar amb un respecte i una deferència professional que en algunes ocasions posteriors ha trobat a faltar.
De tornada a Espanya va passar una temporada a Madrid, per acabar la carrera de periodisme que havia deixat penjada, i el 1974 es trasllada a Barcelona amb el seu flamant títol i la seva filla en braços.
La ciutat li va agradar. Va fer amics i va aconseguir treball. En la seva fàcil i ràpida adaptació va influir-hi, com diu ella, la gent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), ja que era militant del PCE.
Les col·laboracions a Por favor i Muchas Gracias li van resultar molt satisfactòries per la gent que hi va conèixer. D’alguna manera, li van obrir la porta de Mundo Diario, on hi va entrar a treballar després de la mort de Franco.
Li va impressionar el clima de llibertat que es respirava, l’entusiasme de la redacció… En aquella redacció ja hi havia més dones, gairebé totes feien informació general. Sens dubte encara quedaven vestigis del que havia estat el diari en la seva primera etapa: Mundo Femenino.
Per a ella Mundo Diario va ser una experiència extraordinària. Primer va coordinar el suplement dominical i després el Laboral. Ja al final de la vida del mitjà, quan era a punt de tancar va posar per fi un peu a la secció d’Internacional, la seva veritable vocació.
Després del tancament de Mundo Diario, al desembre de 1970, va passar per alguns treballs ocasionals.
El més interessant va ser a Radio Espanya-Barcelona. Li va agradar però sobretot li va servir per acabar-se de convèncer que el que més l’interessava eren els diaris.
El 1982 entra a El Periódico de Catalunya on ha treballat fins la seva jubilació, a l’octubre de 2009, i a Internacional des de l’any 1984.
Durant aquests anys va ser membre del Comitè d’empresa del diari vàries vegades, així com de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes.
El 1966, quan va iniciar les seves primeres pràctiques a la Agencia Cifra de Madrid hi havia poques dones treballant a les redaccions malgrat que a les escoles de Periodisme de l’època les alumnes ja començaven a tenir una presència destacada. Les periodistes generalment estaven relegades a treballs associats al que aquella societat considerava que era el món de la dona i a publicacions especialitzades en temes femenins.
En aquells anys, ja gairebé a les portes del maig francès del 68, les universitats de mig món bullien d’agitació i presagiaven els grans canvis socials que estaven per arribar. Mentre, l’Espanya oficial, provinciana i conservadora perdia força al marge de l’Espanya real, en la qual els treballadors s’organitzaven clandestinament, els estudiants protestaven i un nombre no menyspreable de dones pretenia obrir-se pas al món laboral, comenta Umbón.
Enmig de tot aquell tumult, entrar a treballar en un diari era difícil, posar un peu a les seccions d’espectacles o local era un triomf i donar el salt a les seccions considerades serioses –política, internacional, economia, tribunals etc — un somni que fregava la quimera. Esports ha estat també un feu d’homes.
Les dificultats i els reptes eren tants que la falta de llibertat a l’hora d’informar era gairebé el que menys importava. “Havíem après a llegir entre línies en els emmordassats diaris i revistes de l’època amb l’amarga certesa que escriure-hi seria duríssim”.
Pel que a mi respecta, continua la Carme, “ingènuament esperava adquirir un depurat estil periodístic que em permetés lliscar missatges subliminals comprensibles per els qui estiguessin sensibilitzats amb el tema, sense que això provoqués el meu acomiadament ni el tancament de la publicació”.
Encara que la censura prèvia ja havia estat eliminada, la responsabilitat que els directors tenien respecte al que sortís publicat en els seus mitjans els feia vulnerables i, de vegades, més temorosos encara del que la lògica prudència indicava.
En el món de les responsabilitats periodístiques no hi havia dones, a excepció, de les que treballaven en revistes femenines. Així que encara que fos com a visió de futur, manar, el que es diu manar, ni se’ls passava pel cap. Esperaven simplement sobreviure dignament en aquell món d’homes.
Havien estat educades per a una altra classe de vida i el fet de donar aquell salt i de tractar d’obrir-se pas a l’espai públic, en el mercat de treball ja era suficient esforç. Les màximes aspiracions de les futures periodistes eren arribar a ser independents econòmicament.
Guanyar-se el respecte de caps i companys homes de més edat tampoc era fàcil. En el millor dels casos se les tractava amb una simpàtica condescendència que podia incloure, de vegades, una ‘palmadita en el pompis’, això sí, amb molt afecte.
Sortejar els intents de lligar sense resultar estretes o antiquades era un art en el qual ens vam graduar ràpid, i sense un notable en aquest apartat no podies ni trepitjar una redacció. D’algunes s’explicaven històries inquietants, matisa la Carme. Del diari Pueblo, per exemple, circulaven llegendes urbanes comparables a les de professions més “mundanes”, com les relacionades amb el món de l’espectacle. Una frase va fer fortuna i reflectia molt bé l’ambient masclista de l’època: “Nena, tu vales mucho”.
Dels anys 80 i la seva feina a El Periódico de Catalunya destaca la dificultat de conciliar la vida professional amb la familiar, malgrat que els qui havíem viscut l’etapa anterior vam afrontar els nous temps amb eufòria i esperança en el futur immediat encara que la majoria d’aspiracions no es van complir, explica Umbón.
Va ser gratificant viure i treballar amb les llibertats recentment conquistades (que no regalades). Ara trobo a faltar –diu- l’ambient d’aquelles redaccions on la formació s’adquiria a força d’intensos debats i discussions apassionades sobre tot tipus de qüestions i disciplines.
A partir dels 80 els mitjans es van jerarquitzar i professionalitzar. Des d’un punt de vista tècnic ara són millors, però els falta l’espontaneïtat i la força que els atorgava creure que amb aquell treball estàvem transformant la societat.
Pocs periodistes senten els mitjans on treballen com alguna cosa seva. Les empreses s’han esforçat molt per deixar ben clar de qui són.
I sí, són millors, sens dubte, però treballar-hi és menys estimulant, menys gratificant i molt més avorrit del que va ser durant la transició, conclou de manera contundent Carmen Umbón.
Regina Farré Ballarín
(1955)
Perfil biogràfic
Regina Farré, nascuda a Barcelona va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.
La seva primera feina com a periodista va ser a la revista de moda Centro Moda com auxiliar de redacció, amb la Marina Bru com a cap. La Regina diu que feien sociologia de moda molt interessant: aprofitaven la moda Mao per explicar la revolució cultural o la moda guerrillera per parlar de com el sistema era capaç de domesticar els moviments revolucionaris que van aparèixer a l’Amèrica llatina.
Mèrit de la seva cap, la Marina, que era una periodista de l’època en què les periodistes o feien moda o ecos de societat. Amb la Marina tenien un arxiu mig clandestí amb informacions polítiques com la Junta Democràtica, els líders dels partits en aquells moments clandestins,etc.
Va abandonar Centro Moda per anar a treballar al programa Giravolt de TVE on hi havia un equip humà amb força presència femenina (Georgina Cisquella, Mercè Remolí…) encara que el treball era interessant no va dubtar a anar-se’n a treballar a Mundo Diario per reforçar la secció de societat abans de les primeres eleccions generals de l’any 1977. Va ser el període de feina més atractiu i apassionant de la seva vida, manifesta. Va viure els canvis polítics i socials en primer pla. Va poder entrevistar personatges con el líder comunista italià Berlinguer, fer la crònica de la nit de la legalització del PSUC, el seu partit on militava des del 1975 després de passar per Bandera Roja, o entrar a la presó Model quan es van tallar les venes més de 200 reclusos a començaments del 1978.
Del temps en què va treballar a Mundo Diario recorda quan després de fer una estada de tres mesos seguits per cobrir les eleccions generals de juny de 1977 el cap de redacció del diari Ramon Miravitlles i el seu cap de secció, Jordi Capdevila van anar a demanar al director Ramon Solanes permís fer-li un altre contracte de substitució. Va saber després per membres del comitè d’empresa que els hi va preguntar: ”qui dels dos se la tira”. Per sort no van fer cas del comentari i la Regina va continuar treballant. De fet va estar a Mundo Diario fins el seu tancament l’any 1981 quan es va enfonsar el Grup Mundo.
De la seva feina d’aquella època recorda un acte de la secció femenina de Fuerza Nueva a la sala d’actes del Col·legi d’advocats. Tots vestits de falangistes i unes noietes recollint diners pels presos feixistes, al començament de la transició. La Regina d’incògnita amb un chaquetó de mouton de l’àvia sense poder prendre notes i havent d’aplaudir per no despertar sospites. Quan va arribar a la redacció de Mundo Diario, ja de nit, es va despatxar a gust.
Com a membre del comitè d’empresa que era i negociadora de la crisi que va deixar més de 500 persones al carrer entre elles 100 periodistes van firmar la querella criminal contra l’empresari que no pagava ni la quota obrera a la SS. No cal dir que va estar a la llista negra de mitjans escrits de Barcelona i de bona part dels periodistes amb poder dins la professió. Va haver d’emigrar a Sevilla l’any 1981 després de passar per l’experiència autogestionària del Diari de Barcelona on va viure el 23 F.
A Sevilla tenia un amic que li va donar feina a corresponsalies catalanes com la del Avui o Radio Reloj de Radio España. Va entrar a treballar a Radio Sevilla de la Cadena Ser i després li van oferir la corresponsalia de TV3 a Andalusia on va treballar durant 5 anys. Per a ella va ser una feina apassionant. Té moltes anècdotes d’aquell temps però en clau de dona recorda a Melilla l’any 1985 una revolta de musulmans contra la llei d’estrangeria i l’extrema dreta que dominava la “plaza” va agredir al seu company càmera en mig d’una manifestació. Ella es va posar al mig perquè ell portava 12 quilos de pes a sobre i els fatxes l’apartaven i li deien “a las mujeres no las pegamos sólo las violamos”… sense comentaris.
L’any 1975 va fer també la campanya d’una candidatura unitària de treballadors del ram d’Aigua, Gas i Electricitat que es presentaven a les eleccions del sindicat vertical. Van guanyar i ho van celebrar a la muntanya un dia festiu i per a ella va ser impactant que pràcticament no hi hagués cap dona dels sindicalistes.
La Regina es va anar acostumant a ser una dona en mig de molts homes. A dia d’avui ha canviat molt la professió. Ha passat una depressió de prop de dos anys i mig en la qual la situació professional li ha pesat molt. “A vegades em sento, diu, com una marciana en una redacció on hi ha més zombies que periodistes. S’ha perdut l’esperit crític, importa més la forma que els fons, triomfen els pilotes i les jefas dones no garanteixen tampoc una manera de fer diferent. Si tornes a néixer no crec que volgués ser periodista al menys en un país com el nostre. Continuo però creient que fa falta gent crítica capaç de denunciar totes les injustícies que hi ha a la societat i com a dona cada dia em sento més feminista”.
També recorda com anava a les rodes de premsa clandestines del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Allí va fer amistat amb el seu principal dirigent, Jordi “Petit” Lozano, camarada seu. Va ser increïble poder anar al seu casament, fa uns 4 anys del Jordi i l’Yves, al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, casats per l’alcalde. Una constatació de que cal lluitar per les coses que creiem. Fa trenta anys aquest casament era impensable!!!
Amb especial emoció recorda la nit de la legalització del PSUC. “Va ser un dia molt especial, continua explicant la Regina, plovia molt, tant que el meu titular a l’ultima plana del diari va ser “mas agua que xampany”. I especialment emocionant va ser per a mi trobar sota el mar de paraigües a la plaça de Sant Jaume el meu pare militant i fill de militant del PSUC i en José Guerrero líder de ”aigua , gas i electricitat” de CCOO de qui guardava un gran record. I el millor, vaig ser la primera periodista en entrevistar a Gregori López Raimundo. NO ho he oblidat mai”.
I ja en l’època més recent, del programa de TV3 “La nit al dia” recorda haver-se pogut fer una foto amb Angela Davis o proposar i aconseguir que li fessin una entrevista a l’Antoni Negri. Sense oblidar les persones meravelloses que li ha descobert la professió i la militància. En aquest sentit en cita només una: el comunista Miguel Núñez. Si al món hi haguessin uns quants Miguels Núñez avui no estarien massacrant centenars de persones que demanen llibertat al nord d’Africa o altres indrets, afirma.
Les seves dues últimes entrevistes en les què després d’onze anys ha sortit en imatge per la tele les ha fet a dues dones: Rosa Regàs i Lidia Falcón. Ha estat una delícia per les complicitats que s’estableixen amb les persones que passem dels 50 anys, diu convençuda. “Penso que em queda molt per aprendre i molt per ensenyar i sobretot molt per viure, lliure i sense resignar-me mai a fer realitat el somni d’un món més just i solidari. Per mi aquest és l’autèntic sentit de la meva vocació com a periodista”