Regina Farré Ballarín

(1955)

Perfil biogràfic

Regina Farré, nascuda a Barcelona va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La seva primera feina com a periodista va ser a la revista de moda Centro Moda com auxiliar de redacció, amb la Marina Bru com a cap. La Regina diu que feien sociologia de moda molt interessant: aprofitaven la moda Mao per explicar la revolució cultural o la moda guerrillera per parlar de com el sistema era capaç de domesticar els moviments revolucionaris que van aparèixer a l’Amèrica llatina.

Mèrit de la seva cap, la Marina, que era una periodista de l’època en què les periodistes o feien moda o ecos de societat. Amb la Marina tenien un arxiu mig clandestí amb informacions polítiques com la Junta Democràtica, els líders dels partits en aquells moments clandestins,etc.

Va abandonar Centro Moda per anar a treballar al programa Giravolt de TVE on hi havia un equip humà amb força presència femenina (Georgina Cisquella, Mercè Remolí…) encara que el treball era interessant no va dubtar a anar-se’n a treballar a Mundo Diario per reforçar la secció de societat abans de les primeres eleccions generals de l’any 1977. Va ser el període de feina més atractiu i apassionant de la seva vida, manifesta. Va viure els canvis polítics i socials en primer pla. Va poder entrevistar personatges con el líder comunista italià Berlinguer, fer la crònica de la nit de la legalització del PSUC, el seu partit on militava des del 1975 després de passar per Bandera Roja, o entrar a la presó Model quan es van tallar les venes més de 200 reclusos a començaments del 1978.

Del temps en què va treballar a Mundo Diario recorda quan després de fer una estada de tres mesos seguits per cobrir les eleccions generals de juny de 1977 el cap de redacció del diari Ramon Miravitlles i el seu cap de secció, Jordi Capdevila van anar a demanar al director Ramon Solanes permís fer-li un altre contracte de substitució. Va saber després per membres del comitè d’empresa que els hi va preguntar: ”qui dels dos se la tira”. Per sort no van fer cas del comentari i la Regina va continuar treballant. De fet va estar a Mundo Diario fins el seu tancament l’any 1981 quan es va enfonsar el Grup Mundo.

De la seva feina d’aquella època recorda un acte de la secció femenina de Fuerza Nueva a la sala d’actes del Col·legi d’advocats. Tots vestits de falangistes i unes noietes recollint diners pels presos feixistes, al començament de la transició. La Regina d’incògnita amb un chaquetó de mouton de l’àvia sense poder prendre notes i havent d’aplaudir per no despertar sospites. Quan va arribar a la redacció de Mundo Diario, ja de nit, es va despatxar a gust.
Com a membre del comitè d’empresa que era i negociadora de la crisi que va deixar més de 500 persones al carrer entre elles 100 periodistes van firmar la querella criminal contra l’empresari que no pagava ni la quota obrera a la SS. No cal dir que va estar a la llista negra de mitjans escrits de Barcelona i de bona part dels periodistes amb poder dins la professió. Va haver d’emigrar a Sevilla l’any 1981 després de passar per l’experiència autogestionària del Diari de Barcelona on va viure el 23 F.

A Sevilla tenia un amic que li va donar feina  a corresponsalies catalanes com la del Avui o Radio Reloj de Radio España. Va entrar a treballar a Radio Sevilla de la Cadena Ser i després li van oferir la corresponsalia de TV3 a Andalusia on va treballar durant 5 anys. Per a ella va ser una feina apassionant. Té moltes anècdotes d’aquell temps però en clau de dona recorda a Melilla l’any 1985 una revolta de musulmans contra la llei d’estrangeria i l’extrema dreta que dominava la “plaza” va agredir al seu company càmera en mig d’una manifestació. Ella es va posar al mig perquè ell portava 12 quilos de pes a sobre i els fatxes l’apartaven i li deien “a las mujeres no las pegamos sólo  las violamos”… sense comentaris.

L’any 1975 va fer també la campanya d’una candidatura unitària de treballadors del ram d’Aigua, Gas i Electricitat que es presentaven a les eleccions del sindicat vertical. Van guanyar i ho van celebrar a la muntanya un dia festiu i per a ella va ser impactant que pràcticament no hi hagués cap dona dels sindicalistes.

La Regina es va anar acostumant a ser una dona en mig de molts homes. A dia d’avui ha canviat molt la professió. Ha passat una depressió de prop de dos anys i mig en la qual la situació professional li ha pesat molt. “A vegades em sento, diu, com una marciana en una redacció on hi ha més zombies que periodistes. S’ha perdut l’esperit crític, importa més la forma que els fons, triomfen els pilotes i les jefas dones no garanteixen tampoc una manera de fer diferent. Si tornes a néixer no crec que volgués ser periodista al menys en un país com el nostre. Continuo però creient que fa falta gent crítica capaç de denunciar totes les injustícies que hi ha a la societat i com a dona cada dia em sento més feminista”.

També recorda com anava a les rodes de premsa clandestines del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Allí va fer amistat amb el seu principal dirigent, Jordi “Petit” Lozano, camarada seu. Va ser increïble poder anar al seu casament, fa uns 4 anys del Jordi i l’Yves, al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, casats per l’alcalde. Una constatació de que cal lluitar per les coses que creiem. Fa trenta anys aquest casament era impensable!!!
Amb especial emoció recorda la nit de la legalització del PSUC. “Va ser un dia molt especial, continua explicant la Regina, plovia molt, tant que el meu titular a l’ultima plana del diari va ser “mas agua que xampany”. I especialment emocionant va ser per a mi trobar sota el mar de paraigües a la plaça de Sant Jaume el meu pare militant i fill de militant del PSUC i en José Guerrero líder de ”aigua , gas i electricitat” de CCOO de qui guardava un gran record. I el millor, vaig ser la primera periodista en entrevistar a Gregori López Raimundo. NO ho he oblidat mai”.

I ja en l’època més recent, del programa de TV3 “La nit al dia” recorda haver-se pogut fer una foto amb Angela Davis o proposar i aconseguir que li fessin una entrevista a l’Antoni Negri. Sense oblidar les persones meravelloses que li ha descobert la professió i la militància. En aquest sentit en cita només una: el comunista Miguel Núñez. Si al món hi haguessin uns quants Miguels Núñez avui no estarien massacrant centenars de persones que demanen llibertat al nord d’Africa o altres indrets, afirma.

Les seves dues últimes entrevistes en les què després d’onze anys ha sortit en imatge per la tele les ha fet a dues dones: Rosa Regàs i Lidia Falcón. Ha estat una delícia per les complicitats que s’estableixen amb les persones que passem dels 50 anys, diu convençuda. “Penso que em queda molt per aprendre i molt per ensenyar i sobretot molt per viure, lliure i sense resignar-me mai a fer realitat el somni d’un món més just i solidari. Per mi aquest és l’autèntic sentit de la meva vocació com a periodista”