Myriam Josa Campoamor

(1938)

Perfil biogràfic:

Myriam Josa, nascuda l’any 1938, continua a la plantilla del diari La Vanguardia, és a dir, en actiu quan s’escriu aquest perfil, el mes de maig de 2011. No s’ha volgut jubilar tot i que defensa el dret de tothom a jubilar-se als 65 anys. És la treballadora de més edat del mitjà (inclosa redacció i la resta de departaments), pels 72 anys, i la que porta més temps a l’empresa, 44 anys.

Després d’abandonar els estudis de medicina, va cursar periodisme, començant l’any en què es va inaugurar l’Escola de Periodisme de l’Església, l’única que existia llavors a Barcelona. De mà del seu professor i periodista de La Vanguardia, Santiago Nadal, va entrar a la secció d’Internacional d’aquest diari a primers de maig de 1967 per a un mes de pràctiques. Quaranta-quatre anys després, les pràctiques continuen, manifesta la Myriam.

En arribar l’estiu, Santiago i el seu germà Carlos Nadal (antifranquistes declarats) li van proposar quedar-se davant la manca de redactors que tenien. Acabada l’època de vacances, van acceptar que seguís. En aquella època va ser la primera dona que treballava a la redacció. Hi havia dones a l’administració… i cal assenyalar que durant la guerra civil María Luz Morales en va ser la directora.

Pocs mesos després del seu ingrés, va entrar la María Asunción Guardia, que va ser la primera dona de la redacció que va tenir contracte fix, i al cap de poc temps, també li van fer a ella, al principi de 1968. Però a la seva fulla salarial consta com a data d’entrada l’1 de maig de 1967!!! (I sempre a la puta base, diu Myriam!!!)

L’ambient a Internacional era lliberal i antifranquista (també en altres bandes de la redacció) fins a tal punt que podia guardar allà la propaganda, llavors subversiva, de la trotskista Lliga Comunista, on militava. Durant la Segona Guerra Mundial, malgrat el franquisme, la secció d’Internacional va ser aliadòfila. Una secció que destacava també pel companyerisme, que podia mesurar-se a través dels berenars i sopars que s’organitzaven i en el bon rotllo… fins i tot amb els fatxes, com l’encantador Javier Comín. Aquest ambient ha perdurat fins avui en dia a la secció. Els veterans ens ajudaven en tot. En José Casán va ser durant anys l’home a qui consultàvem des de dubtes sobre la redacció d’un text, d’ortografia fins a qualsevol tema de contingut. Ho sabia tot. El romanès Valentin Popescu personificava la ironia, i l’Antonio Carrero Baringo va ser un home extraordinari, obert i sempre disposat a convidar a una copa.

Una matinada del mes de maig de 1968, amb el Tomàs Alcoverro (més tard corresponsal a Beirut) i dos amics se’n van anar en cotxe cap al París del maig francès. Els companys d’Internacional els van acomiadar al carrer Pelai, davant l’edifici del diari. “Myriam, sobretot no els hi deixis diners, a aquests nois!!”, li aconsellava el Santiago Nadal. En una agitada assemblea al teatre Odéon, els van deixar anar: “Taisez vous, les espagnols!” els van dir.  Com a la redacció, discutien amb un excés d’entusiasme.

Després va arribar l’estiu de 1975 i els dos mesos d’assemblees diàries (excepte dissabtes i diumenges) al juliol i l’agost a la Asociación de la Prensa (l’actual Col·legi de Periodistes) per problemes socials i polítics de la professió. Hi assistien molts periodistes i sempre hi havia dos o tres policies de la secreta, que tot i que es disfressaven de progres, se’ls reconeixia molt fàcilment. Ningú es tallava per la seva presència. El Franco estava molt malament i la dictadura (tot i que encara va ordenar cinc execucions) ja espantava menys.

Mort el dictador, els canvis es van començar a notar als diaris. La Myriam va seguir a Internacional, a excepció de tres anys que va estar a la secció de Tancament, entre 1983 i 1986. Al 1988, amb motiu dels 20 anys del Maig francès, va recordar l’aniversari des de París i així van començar per a ella els viatges a diversos països europeus, a l’ex Unió Soviètica i els seus satèl·lits, Àfrica, Xile i Xina i cimeres de la ONU… Per sort el franquisme ha quedat enrere, tot i que planen idees més que conservadores. No es pot matar a Bin Laden, s’hauria hagut de detenir-lo i jutjar-lo, i la pena: presó. No a la pena de mort! I vaig dir el mateix en el cas de Pinochet, ens comenta. A la redacció ara hi ha moltíssimes dones, encara que als càrrecs segueixen dominant els homes… La lluita continua, conclou la Myriam.