Entrevista a Margarita Rivière

Margarita Rivière, amb més de quaranta anys de periodisme a l’esquena és sens dubte una periodista incisiva i que ha viscut professionalment des del tardo franquisme, la transició i la democràcia. També ha sabut adaptar-se als canvis tecnològics que s’han experimentat en els mitjans i en la societat.

Ha publicat més de 30 llibres, de temes ben diferents, des de la moda, la salut de les dones i els Mitjans de Comunicació. També ha fet de professora a dues Universitats.

En la seva vida de periodista jubilada, encara fa determinades col·laboracions en mitjans, però sense el neguit de la pressa que comporta el periodisme en actiu. Podríem dir que la Rivière ha conreat tots els camps del periodisme i la comunicació i sempre amb bon estil.

Parlem del primer lloc de feina, i els inicis de la professió periodística. De Marie Claire al Diari de Barcelona

Va ser el 1964, com  corresponsal de Marie Claire a Espanya, Això va ser perquè jo vaig passar un hivern a París,jo volia ser dissenyadora de moda. Vaig estar en un lloc dibuixant i vaig fer un stage a la Revista Marie Claire. Precisament  aquesta gent volien fer un suplement en espanyol, igual que n’hi havia un al Benelux i em van demanar si el volia portar, i vaig estar del 1964 al 1968 fent petits reportatges de moda, d’actualitat, de societat sobretot, de coses de joves, per tot Espanya fins hi tot em van preparar una entrevista amb la Fabiola ( desprès reina de Bèlgica) que no es va fer mai. I aquesta feina es va acabar perquè van vendre l’empresa a un altre grup.

I em vaig preguntar I ara que faig, perquè jo havia començat ha estudiar Filosofia i ho havia deixat i  em vaig dir, doncs ara estudio Periodisme, i del 1969 al 1971 vaig estar al CIC, que va ser un lloc per a mi decisiu, absolutament decisiu. I el 71 surto del CiC amb una feina, en aquell moment tothom tenia feina, en una revista que es deia Dossier Mundo, que era del grup Mundo, i el director era Josep Maria Casasús, inicialment jo vaig entrar per fer compaginació però al final vaig fer de tot . Clar que érem dos, ell manava, i jo era la mà d’obra. Fins el 1973,

El Josep Pernau que havia estat professor meu, em va cridar pel Diari de Barcelona, ( I això és important per veure qui movia els fils d’aquesta professió) diari que dirigia el Martín Ferran.  Amb la Teresa Rubio, vam ser les dues primeres dones, que varem entrar al Diari de Barcelona en plantilla, perquè de col·laboradores si que  n’hi havien, però en plantilla nosaltres dues. Feia informació local, i la Teresa em va ajudar molt, perquè ella ja en sabia i a més ens ho varem passar molt divertit, perquè al Diari hi havia gent molt valuosa i amb sentit de l’humor.

Allà vam viure de fet el final del franquisme, i tenim algunes anècdotes; per anar al lavabo  teníem d’agafar la clau, i si anàvem a l’impremta de plom, on la majoria eren homes,  tot eren xiulets de rebuda i comiat.

L’estereotip de Santacreu, propietari del Diari de Barcelona

El representant de la propietat  era Josep Mª Santacreu que s’havia tornat “fraguista” (de Fraga Iribarne ) i el 1974, arriba de director Tristán la Rosa, Santacreu ens reuneix. Abans de sortir de la redacció miràvem perquè no hi hagués ningú ja que per les finestres ens tiraven pedres i totxos, fins que les van tapiar amb fusta. El Pernau  rebia unes cartes terribles contra la redacció, i més d’un havia rebut pallisses. (Jo vaig fer les fotos de Tarancón al paredón ) per posar uns exemples de com era l’ambient (El propietaris del Diari eren homes com Suqué, Mas Cantí… empresaris catalans sempre clarividents. ( Diu la Margarita amb ironia)

Pernau m’havia anomenat cap de secció, i responsable del dominical, el propietari Santacreu, volia presentar al nou director al que en diem Consell de Redacció, és a dir tots els caps de secció, l’Antonio Franco, el Lluís Bassets, l’Enric Sopena, el  Jordi Negre, molts homes, i  una servidora, el Santacreu va començar a presentar, “Franco ilustre periodista”, “E. Sopena una gran pluma” , i quan arriba a mi diu “ Margarita Rivière…de buena família” A mi m’havien fitxat perquè era de bona família, em va fer tanta vergonya que vaig estar anys callant, fins que vaig descobrir que no, que això calia explicar-ho.

Periodisme i embaràs, són compatibles. A la Rivière li agrada explicar que va arribar a la feina estan embarassada.

Tant al Diari de Barcelona com al Periódico al  que vaig anar després, vaig entrar embarassada, no se’m notava res, el noi, l’ Hugo és del Diari de Barcelona, (va néixer a finals del 1974) i la Clara a finals del 1978, primer no vaig dir res …Al Diari de Barcelona, vaig dir lo del Hugo, una nit que ens van fer anar a declarar als Jutjats, perquè havíem assistit a una roda de premsa d’uns personatges que havien segrestat un director de banc espanyol a París, i els segrestadors que no eren els GRAPO, però eren una cosa semblant ens van reunir a un grup de periodistes, majoritàriament dones, i ens van demanar que calléssim fins que ells fossin a França. Al tornar al diari, vaig parlar amb Enric Sopena que era el meu “jefe “ li explico, i ell em porta a veure l’Alvarez Solis, que era el redactor en cap , ell va dir alerta, va agafar el telèfon i va trucar al Jiménez de Parga, amb ell. Vam preparar el que havíem de dir, i la policia ens va citar a les 12 de la nit d’aquell mateix dia per anar a declarar.

I jo tenia tanta por que vaig pensar, avui ho dic, als companys, i efectivament li vaig dir al Sopena, “Mira Enric estic embarassada “ amb això no vaig tenir problemes, però si que en vaig tenir com els altres, per això que et deia de les pedres, i que sabíem que estàvem fitxats. A mi em va tocar en l’interrogatori el sots delegat d’informació i Turisme, que estava de Ministre del Pio Cabanillas. I ens va dir “no us preocupeu que us tapem” De fet era una “encerrona” de l’esquerra. Era l’any 1975.

Un altra cosa curiosa, del Diari de Barcelona, és que teníem fet el quadernillo de la mort de Franco, des d’un any abans. Ara es fa molt, però aleshores no, i aquí va participar tothom. De nou va ser una idea del Pernau.

Al dominical no hi havia gaires temes polítics, però teníem una secció que es deia “El Parlamento de papel”,  per la que passaven tots els polítics. Jo feia poques coses de política però havia anat a entrevistar al Jordi Pujol, quan va organitzar la conferència aquella famosa (no era la de la 3a via però va ser molt famosa), conferència que finalment no es va fer, perquè la van prohibir. Li vaig fer l’entrevista i  ens la vam menjar, no la varem poder publicar.

Canvis al Diari de Barcelona arran de la mort de Franco

El Santacreu va treure de director a Tristán la Rosa que va resultar ser un home lliberal, conservador, però lliberal i va posar l’Antonio Alemany, un mallorquí que era fraguista total, nosaltres varem estar allà resistint, i ens vam acollir a la clàusula de consciència, a mi m’havien embolicat i jo ja estava a la Junta de l’Associació de la Premsa, amb el Pere Oriol Costa, amb el Pernau i molta més gent. La feina de l’Associació de la Premsa va ser influir perquè s’acceptés la clàusula de consciència, i els primers que es van acollir a aquesta història, vam ser nosaltres, els del Diari de Barcelona, un temps després vam marxar 30 persones del DB al Periódico. Al darrera hi ha una història, de pressions i acords del director i propietaris amb l’Ajuntament de Barcelona de l’època

EL PERIÓDICO, 1978

El 1978 comencem a El Periódico un grup de gent,( jo sóc fundadora)  la Teresa Rubio també va venir. M’adjudiquen ser cap de secció de Cultura.

Arribo a El Periódico i em crida l’Antonio Asensi, (jo havia fet ja algunes col·laboracions) però em diu que vol que faci una columna a El Periódico. Em quedo molt impactada, temps després m’adono que el que ell volia,  el que aquell senyor volia era una noia jove donant el “callo allà”. I durant 10 anys vaig fer una columna diària, llavors els diaris sortien sis dies a la setmana. Vaig deixar el lloc d’opinió desprès d’aquest temps al J. Pernau, quan ell es va incorporar perquè Antonio Franco, m’ho va demanar i jo encantada. Però això no volia dir que jo no fes res més, escrivia a dintre, a Cultura i Espectacles i al dominical. Anaven passant coses, i un dia un grup de col·legues de el Periódico van marxar a el diari El País, i a mi em van donar la contraportada i vaig estar del 1982 al 1985, fent entrevistes, cinc entrevistes a la setmana, que gràcies a aquestes entrevistes vaig guanyar el Premi Ciutat de Barcelona.

Fixat si treballàvem, que a mi em van convidar a un viatge a Argentina, Brasil i Xile, i vaig deixar, 18 entrevistes escrites, per poder marxar, als anys 80 no existien els caps de premsa, o els gabinets de premsa, per tant la iniciativa del periodista era gairebé total.

L’època més feliç de la meva vida, com professional, va ser aquesta en la que treballava tant al Periòdico, i amb el Ginés Vivanco de director, perquè era un senyor que creia en la professionalitat dels periodistes, i et deixava fer.

És curiós que l’any 1982, l’ Antonio Asensió (ara ja és mort)  durant  la nit electoral del 28 d’octubre  que va guanyar el PSOE va dir “ Bé nois, ara a per ells “  i un col·lega va l’hi va contestar “Espera, que cal que encara actuïn“.

Una cosa que es veia molt clara, ja des de l’època del Diari de Barcelona, era la progressiva preponderància del factor econòmic, com delimitació de la llibertat de premsa. Mira un fet viscut. Jo visc al costat del Corte Inglés de Diagonal, es va inaugurar el 1973-1974, l’endemà de la inauguració, sento un soroll espantós a les 10 del matí al carrer, va caure tota una marquesina d’entrada, clar a les 10 del matí en aquell barri, no hi havia ningú, i per tant no va passar cap accident ni cap desgràcia. Arribo al Diari, a les 4 de la tarda, ho explico, i dic que havia fet fotos. Em crida Martín Ferran, i em diu “tu saps que hi ha a la pàgina 5” Si, internacional, i em diu  no “L’Anunci del Corte Inglés”. No va sortir res, ni al Diari de Barcelona ni enlloc., el que demostra la potència de l’economia.

Directora de l’Agència Efe, gràcies a Lluís Llongueras

Viatge a Madrid, convidada per Llongueras, perruqueries, a un concurs, i de casualitat es troba allà al Director General d’EFE, que tenien una vacant a Catalunya, i buscaven un director… després de parlar i pensar-s’ho Rivière accepta i exerceix des del 1988 fins al 1992. Durant el seu mandat es crea el servei de notícies en català que encara funciona.

La Rivière i la televisió. Moltes persones recorden la presència de M. Rivière a la televisió en els programes de debat i d’opinió, però ella va tenir una relació més íntima, no és cert?

Si de fet he treballat de guionista en programes de TVE i en altres de TV3. I també vaig participar en l’equip de guionistes Ovidio Bassat Sport, per a les cerimònies d’inauguració i clausura dels JJOO de Barcelona. Fer de guionista t’ajuda molt a entendre el mitjà.

Records de Feminismes no del tot positius

Em van proposar fer un llibre sobre tots els mètodes anticonceptius segurs. M’ho va proposar el Doctor Santiago Dexeus, vam treballar una temporada, i teníem por el dia de la presentació del llibre, que la policia no ens molestés, o clausurés l’acte, ja que l’anticoncepció encara no era legal, i quina seria la nostra sorpresa quan enlloc de la policia, que ens temíem podria venir, van aparèixer un grup de feministes radicals, que estaven en contra de la penetració. Eren un grup de la Lídia Falcón. Allò a mi em va impressionar, i d’alguna manera em va vacunar contra el feminisme per un temps. Ara ja fa molts anys, tenim bona relació amb la Lídia Falcón i tot el que vulguis, però en aquell moment va ser fort.

Free-lance, i tesi doctoral els últims anys

Després de tants anys de rodar per diaris, revistes i agències, em vaig preguntar, I ara qui voldries que fos el teu cap? I la resposta va ser jo mateixa. De manera que em vaig establir de free-lance, amb col·laboracions d’opinió a  El Pais i a altres publicacions. És dur però és satisfactori.

En aquesta etapa he aprovat una assignatura pendent: l’elaboració de la tesi doctoral que he fet, és clar, sobre els mitjans de comunicació.

El fet d’haver escrit diversos llibres, em va ajudar en aquesta aventura de la tesi doctoral, ja a una edat madura, però estic contenta d’haver-ho fet.