Carmen Umbón Broquier

(1944)

Perfil biogràfic

Carmen Umbón, nascuda a Tarazona, va passar tota la seva infància i adolescència a Tudela (Navarra). Es considera navarresa de família basca.

Va estudiar a la Universitat de Navarra i a Madrid, a l’Escola de Periodisme de l’Església. Ha estat la primera persona de la seva família paterna en anar a la Universitat i la primera dona per part de la materna.

Començar a treballar en pràctiques a la Agencia Cifra, que era la secció espanyola de l’agència Efe. El 1967 entra a Teleprograma, una revista especialitzada en televisió que encara existeix. Era una modesta publicació que s’editava a Madrid, que va fer diana informativament parlant i va pujar com l’escuma, explica la Carme. “Allí vaig viure un confortable debut amb companys i una companya!!!, bones persones i  excel·lents professionals. Però el millor d’aquell lloc va ser que compartíem planta amb la redacció de Triunfo, la mítica revista de la pre transició que ja s’havia convertit en un referent per a l’esquerra.

Aquells dos anys vaig aprendre molt, en tots els sentits, i sobretot vaig definir el que desitjava fer en el futur: política internacional”.

La necessitat de veure món i d’aprendre l’anglès la porten, l’any 1970 a Madison (Wisconsin) una petita ciutat del Mitjà Oest dels Estats Units.

La Universitat de Wisconsin, a la qual va assistir, era un formiguer. La guerra de Vietnam estava en el seu moment més àlgid i les protestes se succeïen sense treva. Tenint en compte que a Espanya el principal problema d’un estudiant era poder arribar al final de la carrera sense que l’haguessin expulsat de la universitat, aquell clima de llibertat li va semblar meravellós. Però el més interessant és que va tenir l’ocasió de conèixer per dins la redacció d’un diari local, el Capitol Times, on coincidint amb l’aparició d’ETA va poder aportar, en la informació internacional, els seus coneixements que com a basca i navarresa tenia.

Quan les notícies sobre el Procés de Burgos van arribar a la premsa nord-americana, en aquell diari es van preocupar de buscar algú que conegués el tema. No tant pel seguiment del dia a dia, com per coneixements generals sobre el perquè “d’aquest embolic dels bascos”.

És ben sabuda la poca cobertura que els mitjans de comunicació d’EUA acostumen a donar a esdeveniments que no els concerneixen directament. Però el dictador estava envellint i aquell judici contra ETA va ser interpretat com que alguna cosa es movia a Espanya.

Gràcies a un amic que hi treballava la Carme va poder fer un petit informe sobre el País Basc. I li demanaven que interpretés les notícies que anaven arribant. Cal tenir en compte que no existia Internet, que una carta de Bilbao a Mádison trigava una setmana i que el mitjà més revolucionari de comunicació era el tèlex. Ni somiar amb un corresponsal a Espanya!!!

L’experiència li va servir per veure que les redaccions s’assemblaven molt unes a les altres, que també allí hi havia poques dones periodistes, i que la llibertat de premsa tenia moltes més limitacions que les que ella s’havia imaginat. Això sí, la van tractar amb un respecte i una deferència professional que en algunes ocasions posteriors ha trobat a faltar.

De tornada a Espanya va passar una temporada a Madrid, per acabar la carrera de periodisme que havia deixat penjada, i el 1974 es trasllada a Barcelona amb el seu flamant títol i la seva filla en braços.

La ciutat li va agradar. Va fer amics i va aconseguir treball. En la seva fàcil i ràpida adaptació va influir-hi, com diu ella, la gent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), ja que era militant del PCE.

Les col·laboracions a Por favor i Muchas Gracias li van resultar molt satisfactòries per la gent que hi va conèixer. D’alguna manera, li van obrir la porta de Mundo Diario, on hi va entrar a treballar després de la mort de Franco.

Li va impressionar el clima de llibertat que es respirava, l’entusiasme de la redacció… En aquella redacció ja hi havia més dones, gairebé totes feien informació general. Sens dubte encara quedaven vestigis del que havia estat el diari en la seva primera etapa: Mundo Femenino.

Per a ella Mundo Diario va ser una experiència extraordinària. Primer va coordinar el suplement dominical i després el Laboral. Ja al final de la vida del mitjà, quan era a punt de tancar va posar per fi un peu a la secció d’Internacional, la seva veritable vocació.

Després del tancament de Mundo Diario, al desembre de 1970, va passar per alguns treballs ocasionals.

El més interessant va ser a Radio Espanya-Barcelona. Li va agradar però sobretot li va servir per acabar-se de convèncer que el que més l’interessava eren els diaris.

El 1982 entra a El Periódico de Catalunya on ha treballat fins la seva jubilació, a l’octubre de 2009, i a Internacional des de l’any 1984.

Durant aquests anys va ser membre del Comitè d’empresa del diari vàries vegades, així com de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes.

El 1966, quan va iniciar les seves primeres pràctiques a la Agencia Cifra de Madrid hi havia poques dones treballant a les redaccions malgrat que a les escoles de Periodisme de l’època les alumnes ja començaven a tenir una presència destacada. Les periodistes generalment estaven relegades a  treballs associats al que aquella societat considerava que era el món de la dona i a publicacions especialitzades en temes femenins.

En aquells anys, ja gairebé a les portes del maig francès del 68, les universitats de mig món bullien d’agitació i presagiaven els grans canvis socials que estaven per arribar. Mentre, l’Espanya oficial, provinciana i conservadora perdia força al marge de l’Espanya real, en la qual els treballadors s’organitzaven clandestinament, els estudiants protestaven i un nombre no menyspreable de dones pretenia obrir-se pas al món laboral, comenta Umbón.

Enmig de tot aquell tumult, entrar a treballar en un diari era difícil, posar un peu a les seccions d’espectacles o local era un triomf i donar el salt a les seccions considerades serioses –política, internacional, economia, tribunals etc — un somni que fregava la quimera. Esports ha estat també un feu d’homes.

Les dificultats i els reptes eren tants que la falta de llibertat a l’hora d’informar era gairebé el que menys importava. “Havíem après a llegir entre línies en els emmordassats diaris i revistes de l’època amb l’amarga certesa que escriure-hi seria duríssim”.

Pel que a mi respecta, continua la Carme, “ingènuament esperava adquirir un depurat estil periodístic que em permetés lliscar missatges subliminals comprensibles per els qui estiguessin sensibilitzats amb el tema, sense que això provoqués el meu acomiadament ni el tancament de la publicació”.

Encara que la censura prèvia ja havia estat eliminada, la responsabilitat que els directors tenien respecte al que sortís publicat en els seus mitjans els feia vulnerables i, de vegades, més temorosos encara del que la lògica prudència indicava.

En el món de les responsabilitats periodístiques no hi havia dones, a excepció, de les que treballaven en revistes femenines.  Així que encara que fos com a visió de futur, manar, el que es diu manar, ni se’ls passava pel cap. Esperaven simplement sobreviure dignament en aquell món d’homes.

Havien estat educades per a una altra classe de vida i el fet de donar aquell salt i de tractar d’obrir-se pas a l’espai públic, en el mercat de treball ja era suficient esforç. Les màximes aspiracions de les futures periodistes eren arribar a ser independents econòmicament.

Guanyar-se el respecte de caps i companys homes de més edat tampoc era fàcil. En el millor dels casos se les tractava amb una simpàtica condescendència que podia incloure, de vegades, una ‘palmadita en el pompis’, això sí, amb molt afecte.

Sortejar els intents de lligar sense resultar estretes o antiquades era un art en el qual ens vam graduar ràpid, i sense un notable en aquest apartat no podies ni trepitjar una redacció. D’algunes s’explicaven històries inquietants, matisa la Carme. Del diari Pueblo, per exemple, circulaven llegendes urbanes comparables a les de professions més “mundanes”, com les relacionades amb el món de l’espectacle. Una frase va fer fortuna i reflectia molt bé l’ambient masclista de l’època: “Nena, tu vales mucho”.

Dels anys 80 i la seva feina a El Periódico de Catalunya destaca la dificultat de conciliar la vida professional amb la familiar, malgrat que els qui havíem viscut l’etapa anterior vam afrontar els nous temps amb eufòria i esperança en el futur immediat encara que la majoria d’aspiracions no es van complir, explica Umbón.

Va ser gratificant viure i treballar amb les llibertats recentment conquistades (que no regalades). Ara trobo a faltar –diu- l’ambient d’aquelles redaccions on la formació s’adquiria a força d’intensos debats i discussions apassionades sobre tot tipus de qüestions i disciplines.

A partir dels 80 els mitjans es van jerarquitzar i professionalitzar. Des d’un punt de vista tècnic ara són millors, però els falta l’espontaneïtat i la força que els atorgava creure que amb aquell treball estàvem transformant la societat.

Pocs periodistes senten els mitjans on treballen com alguna cosa seva. Les empreses s’han esforçat molt per deixar ben clar de qui són.

I sí, són millors, sens dubte, però treballar-hi és menys estimulant, menys gratificant i molt més avorrit del que va ser durant la transició, conclou de manera contundent Carmen Umbón.