Lídia Falcón O’Neill
(1935)
Perfil biogràfic:
Lídia Falcón, nascuda a Madrid el 1935, és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona el 1961; en Art Dramàtic a l’Institut de Teatre de Barcelona el 1960; en Periodisme el 1961 i doctora en Filosofia per la Universitat Autònoma de Madrid el 1991. Doctora Honoris Causa per la Universitat de Wooster (Ohio). Actualment exerceix l’advocacia, en les especialitats de Dret Laboral, Matrimonial i polític-administratiu.
Destaca la seva trajectòria en defensa de les llibertats de les dones. Ha fundat revistes com Vindicación Feminista i Poder y libertad. Líder internacionalment reconeguda del feminisme espanyol, va crear el Club Vindicación Feminista, el Partido Feminista de España i la Confederación de Organizaciones Feministas del Estado Español amb la qual va ser la cap de llista a la campanya electoral per al Parlament Europeu el 1999.
Ha participat en nombrosos fòrums, jornades, congressos i debats internacionals sobre el feminisme. Alhora que ha impartit diversos cursos i seminaris sobre el tema. Destaquem la seva participació a la Conferència de la dona organitzada per l’ONU a Beijing el 1995. Ha viatjat impartint conferències a Venezuela, Perú, Puerto Rico, Cuba, Estats Units, Canadà, Israel, Japó, China, Kenya, Marroc, Australia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Suècia, Holanda…
L’any 2007 va rebre el premi Rosa del Desert a la trajectòria professional que atorga l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya
Bibliografia:
D’entre les més de 40 publicacions i obres de teatre que ha escrit, destaquem,
- Sustituciones y Fideicomisos. Assaig. Ed.Nereo. BCN, 1962.
- Historia del Trabajo. Assaig. Ed. Plaza y Janés. BCN, 1963.
- Los Derechos Civiles de la Mujer. Assaig. Ed.Nereo. BCN, 1963.
- Los Derechos Laborales de la Mujer. Assaig. Ed. Montecorvo. Madrid, 1964.
- Cartas a una idiota española. Crònica. Ed. Dirosa. BCN, 1974. (10 edicions).
- La Razón Feminista, Tomo I. -La dona com a classe social i económica-. El sistema de producció domèstica-. Assaig. Barcelona, 1981.
- La Razón Feminista. Tomo II. -La reproducció humana-. Assaig. Ed. Fontanella. BCN, 1982.
- Mujer y Sociedad. -Análisi d’un fenòmen reaccionari-. Assaig. Ed. Fontanella. BCN. (3 edicions).
- Es largo esperar Callado. Novel•la. Ed. Pomaire. BCN, 1975.
- En el infierno. -Ser dona a les presons d’Espanya-. Crònica. Ediciones de Feminismo, 1977. (2 edicions).
- Parid, parid Malditas. Teatre. Barcelona, 1983. Representada a Barcelona, 1986, 1988. Publicada per Vindicación feminista, Madrid, 1994.
- Los hijos de los vencidos. Memòries. Ed. Pomaire. BCN, 1978. Vindicación Feminista Pub, Madrid. 1989.
- El Varón Español a la búsqueda de su identidad. Crònica. Ed. Plaza y Janés. BCN, 1984.
- Rupturas. Novel•la. Ed. Fontanella. BCN. 1985. Ed.El Círculo de Lectores, Barcelona 1985, 1986, 1987. Vindicación Feminista Pub. Madrid, 1992.
- Violencia contra la mujer. Assaig. Ed. El Círculo de Lectores. Barcelona, 1991. 2a edició, Ed. Vindicación Feminista Pub. Madrid, 1991.
- Mujer y Poder Político. – Fonaments de la crisi ideològica i d’objectius del Moviment Feminista-. Tesis doctoral. Assaig. Ed. Vindicación Feminista Pub. Madrid, 1992.
- Trabajadores del mundo ¡Rendíos!. Ed. Akal. Madrid, 1996.
- Amor, sexo y Aventura en las Mujeres del Quijote. Ed. Vindicación Feminista. Madrid, 1997.
- Memorias Políticas (1951-1981). Ed. Planeta. BCN, 1999. 2a Edició. Vindicación Feminista, Madrid, 2003.
- Mirar ardiente y desgarrado. Poesia. Ed. Maite Canal Editora y Vindicación Feminista. Bilbao 2000.
- Los Nuevos Mitos del Feminismo. Assaig. Ed. Kira Edit. y Vindicación Feminista Pub. Madrid, 2001.
- La hora más oscura. Teatre. Ed.Vindicación Feminista. Madrid, 2001.
- La vida arrebatada. Ed. Anagrama. BCN. 2003.
- La violencia que no cesa. Assaig. Vindicación Feminista Pub. Madrid, 2003.
- Las nuevas españolas. La Esfera de los Libros. Madrid, 2004.
- Al fin estaba sola. Novel•la. Ed. Montesinos. Mataró, 2007.
- Una mujer de nuestro tiempo. Novel•la. Ed. Montesinos. Mataró, 2009.
- Dones i Catalunya, muntatge teatral dirigit per Ricard Salvat. Representada a Olite, 1982; Atenas, 1982, al Festival Internacional de Teatre, BCN, 1983.
- Siempre busqué el amor. Teatre. – Madrid, 1983. Representada al Festival de Teatre de Carmona. Sevilla, 1989. Publicada per Vindicación Feminista. Madrid, 1994.
- Ellas y sus sombras. Teatre. – Madrid, 1995.
- ¡Vamos a por todas! Teatre. Ed. Asociación de Autores de Teatro y Consejería de las Artes de la Comunidad de Madrid. Madrid, 2002.
- Por designio divino. Teatre. Madrid. 2003. Inèdita.
- Una mañana en el Juzgado. Teatre. BCN. 2005. Inèdita
- Falsas denuncias. Teatre BCN. 2005. Inèdita
- Interrogatorios. Teatre. BCN. 2005. Inèdita.
- Soluciones para tiempos de Crisis. Teatre. BCN. 2008. Inèdita.
Maite de Goicoechea Rechama
(1946-1994)
Perfil biogràfic:
Maite L. de Goicoechea va néixer a Tudela, on va estudiar Secretariat. Va venir a Barcelona al casar-se i va cursar Filosofia i Lletres. Després es va matricular a Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Barcelona, va acabar en la primera promoció de periodistes que sortien d’aquella facultat i de tot Catalunya. Mentrestant va tenir dos fills, un noi i una noia.
Des de la seva fundació, l’any 1976, va col·laborar a la revista Vindicación Feminista, tractant temes laborals.
Durant vuit anys va treballar a la revista Dunia, a la dècada dels vuitanta. Des d’aquesta publicació va donar una altra visió als temes tradicionalment femenins, afavorint una imatge més actual de les qüestions de gènere. També va ser cap de redacció de la revista Práctica.
Ens els seus últims anys va treballar per a diferents mitjans com a freelance i per a una agència.
Era sòcia de l’Associació de Dones Periodistes i col·laborava en la revista DONES de l’ADPC, en la seva primera època. Un tret que sempre la va distingir va ser el seu compromís amb el moviment feminista, no només amb militància activa, sinó també professionalment.
Una profunda depressió li va fer perdre les ganes de viure i va morir el dia 1 de desembre de 1994.
Mercè Conesa González
(1953-2009)
Perfil biogràfic:
Mercè Conesa va iniciar la seva carrera el 1975 com a corresponsal de La Vanguardia a L’Hospitalet. Entre 1979 i 1981 va treballar a Ràdio Olot, i després, a la secció de tribunals de l’Avui on va tenir l’oportunitat de cobrir els judicis del 23-F i dels cas Almeria. El 1982 va entrar a El Periódico, primer per fer tribunals i a principis dels anys noranta ja cobreix temes socials i més tard també assumeix les informacions relacionades amb el medi ambient.
Va ser Premi Ofici de Periodista 2008 pel compromís i rigor que al llarg de la seva vida ha demostrat a l’hora d’informar sobre la tasca de les organitzacions no governamentals, els moviments socials i el medi ambient.
Va rebre quatre premis al llarg del 2008. Abans del d’Ofici de Periodista (desembre 2008), l’Institut Català de Drets Humans li va reconèixer la seva trajectòria professional amb la menció especial del Premi Solidaritat 2007; també va rebre el reconeixement del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona; i el Premi 1978, que va atorgar per primer cop la comunitat de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals de Catalunya.
Era una apassionada del bon periodisme i li interessa en especial el periodisme social perquè com deia ella “els poderosos sempre han tingut accés als mitjans de comunicació. El que ja no és tan clar és que el periodisme sigui capaç de processar les demandes de la gent més vulnerable”.
Membre de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya era una defensora dels drets de les dones i del periodisme fet amb mirada femenina.
Va morir el 3 de Febrer de 2009 als 55 anys d’edat víctima d’un càncer després d’haver treballat 26 anys a El Periódico.
Marina Bru Puron
(1928)
Perfil biogràfic:
Va néixer a Lleó l’any 1928 i el 1961 es casa i es trasllada a viure a Barcelona.
L’any 1954 comença els seus estudis de Periodisme a Madrid. Un cop acabats comença a treballar al diari Informaciones fent crítica de cinema.
Ha estat directora de les revistes Materiales i Noche y Día, així com cap de premsa de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat (1989-1991) i tinent d’alcalde de relacions institucionals (1991-1995). Directora de l’emissora municipal Ràdio Sant Boi en els seus inicis els anys 80 i vicepresidenta del Consell Assessor de RTVE a Catalunya.
Va treballar al Diario Femenino i ha col·laborat al Diari de Barcelona. Presidenta de l’Associació per a les Nacions Unides i vicepresidenta del Consell Català del Moviment Europeu, ha contribuït sostingudament a l’extensió de les llibertats i a la consolidació del progrés col·lectiu.
Ha estat redactora de la Gaceta, Mundo Ilustrado i Europa.
Molt vinculada a la lluita política i al PSC.
Membre de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, l’any 2002 va rebre el premi Rosa del Desert a la trajectòria professional.
El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Francina Boris i Codina
(1915 – 2013)
Perfil biogràfic:
Francina Boris, nascuda a Girona ha destacat sobretot per ser una gran locutora de ràdio en català, a favor de la cultura catalana.
Coneguda com Paquita Boris, l’any 1929, amb només 14 anys ja va debutar a l’emissora gironina Ràdio Girona. Durant la II República, la Generalitat de Catalunya la va nomenar oficialment locutora de Ràdio Associació de Catalunya. Llavors ella s’havia traslladat a viure a Barcelona. Durant la Guerra Civil va continuar treballant a la Ràdio fent els mateixos programes. El 1939, amb les tropes franquistes a les portes de Barcelona, emet una crida a la població de lluitar amb qualsevol medi a l’abast, inclús forquilles o pedres, i fins i tot les ungles per defensar la ciutat, guanyant-se l’epítet de la “Passionària catalana”.
L’any 1942 se’n torna a viure a Girona, i crea el programa sardanista Nostra Dansa que s’emet per l’emissora en la qual ella va començar, Ràdio Girona. Va ser un dels primers programes en llengua catalana que es van emetre i ella l’ha continuat fent durant més de seixanta anys fins que la salut li ho ha impedit.
El 1947, es va casar amb el gironí, Miquel Vidal i Arquer, nascut el mateix any que ella, personalitat destacada en els ambients de la cultura catalana gironina i que va morir el 2007, als 92 anys. Era crític literari i cinematogràfic a Ràdio Girona i va ser president de la delegació gironina d’Omnium Cultural del 1979 al 1983.
En el seu currículum com a locutora destaquen els programes:
D’ací i d’allà, d’un clar país, el primer programa de ràdio íntegrament en català de la postguerra que va posar en marxa amb l’Enric Frigola. Girona, nova via. Festa. Salvem la natura. Dreceres de la nostra llengua, i Què en sabem, de Catalunya, són altres títols de programes.
Ha estat la impulsora del concurs musical La Sardana de Girona, promogut des de Ràdio Girona, a finals dels anys noranta. El 1972, promou les Trobades Sardanistes Infantils a més de trenta pobles de les comarques gironines, una activitat que encara es fa actualment.
Durant molts anys també ha col·laborat al Diari de Girona.
Ha rebut nombrosos premis i reconeixements entre els quals fem menció dels següents:
- El 1974 va rebre la Medalla de Plata al Mèrit al Treball, i el mateix any el premi Floricel Rosa d’Or d’Anglès.
- El 1985 rep la Medalla al mèrit sardanista de l’Obra del Ballet Popular (OBP).
- El 1991 la Generalitat de Catalunya li fa entrega de la Medalla Francesc Macià.
- El 1992 va ser distingida per l’OBP pels 50 anys del programa Nostra Dansa, a Ràdio Girona.
- El 1994 és Premi Nacional de Cultura Popular per la Generalitat de Catalunya.
- El 1996 la Cadena SER li fa un sentit i merescut homenatge a Girona.
- El Col•legi de Periodistes de Girona la va premiar-la amb la Mosca de Galena, el 2003.ç
Ha rebut homenatges del món sardanístic: Girona diverses vegades, Sils 1991, Figueres 1992; Lleida 1993, Cardedeu 1994.
L’any 2001 va rebre el Premi Rosa del Desert, premi a la trajectòria professional, atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.
D’entre els darrers premis rebuts hi ha una menció d’honor que li va atorgar el jurat dels Premis Nacionals de Radiodifusió, Televisió, Internet i Telecomunicació de la Generalitat, el sis de novembre de l’any 2007, i la Creu de Sant Jordi, el 21 d’abril de 2008 pocs mesos després de la mort del seu marit. Al recollir aquest Premi va dir que “la feina de locutora és la més bonica del món“.
Roser Bofill Portabella
(1931-2011)
Perfil biogràfic:
Roser Bofill, nascuda a Barcelona l’any 1931, és una periodista catalana que ha dedicat tota la seva vida al món del periodisme. Va estudiar a l’escola de Periodisme del CIC en una de les primeres promocions. És mare de 4 filles.
En el transcurs de la seva llarga trajectòria ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat en publicacions catalanes. Des de 1956 dirigeix El Ciervo, una revista fundada a Barcelona l’any 1951 que conté articles de cultura i d’opinió. El càrrec l’ha ocupat durant anys juntament amb el seu marit, l’escriptor i periodista català Llorenç Gomis (1924-2005), que va ostentar els càrrecs de conseller de direcció, subdirector i coordinador editorial de La Vanguardia i director del desaparegut rotatiu El Correo Catalán.
Va crear la revista Foc Nou l’any 1974. Des de la seva creació i durant 25 anys va ser-ne la directora. L’any 2000 passa a exercir la funció d’editora de la publicació i cedeix la direcció al periodista Jordi Llisterri. Es tracta d’una publicació mensual que pertany a l’empresa editora de la revista El Ciervo. Conté articles d’opinió, d’anàlisi i informació sobre l’actualitat social, eclesial i religiosa. S’ha consolidat com un punt de referència informatiu pels sectors més oberts i renovadors del cristianisme. Ara també disposa de la seva versió digital: www.focnou.cat
A més, Bofill també realitza mensualment col•laboracions a la revista valenciana Saó.
Paral·lelament a la seva trajectòria professional destaca la seva vessant associativa doncs va ser presidenta de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), una associació que va néixer l’any 1983 amb l’objectiu de contribuir al procés de normalització lingüística i defensar els interessos de les revistes associades. A més, ha presidit l’Associació d’Amics del Montseny.
En diverses ocasions, Bofill ha estat reconeguda per la seva dedicació i la seva dilatada trajectòria en el món del periodisme: l’any 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi de la mà d’aleshores President de la Generalitat, Pasqual Maragall, i dos anys més tard va ser guardonada amb al Premi Rosa del Desert 2008 per més de 50 anys de dedicació constant al periodisme amb rigor i honestedat, un reconeixement atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC).
Destaca, a més, la seva aportació a la literatura, amb obres com:
- Creo, ayuda mi poca fe.
- El dia d’avui.
- Boira baixa.
- D’els Bofill de Viladrau.
- Quédate con nosotros.
Antolina Boada
(1910-1997)
Perfil Biogràfic:
Antolina Boada arriba a Ràdio Terrassa quan té 22 anys i per què una amiga li diu que busquen locutors. Va néixer a Vacarisses el 10 de juliol de 1910. Els seus pares van tenir diferents comerços a la ciutat. Un dels negocis d’aquesta família de classe mitja va ser la cafeteria del local de la Unió Patriòtica[1], al centre de la ciutat.
Va estudiar a les monges de Sant Pere i quan va acabar els estudis va entrar a treballar a una fàbrica de punt, Cal Blasi, recollint punts de mitja. La ràdio la va salvar de la fàbrica. L’anuari de la ràdio diu d’ella que era una dona culta.
”De vasta cultura. Coleccionista de sellos de los que tiene una gran colección. Defensora del feminismo. Si un día llega a casarse quiere que su marido sea un hombre educado e instruido a la moderna. Es muy elogiada por los radioescuchas.”
Es va casar just quan esclata la Guerra civil i el seu marit va al front on troba la mort. Possiblement per això ella es va consagrar a la feina. No és apartada del micròfon amb l’entrada de les tropes nacionals. Segurament la seva vinculació familiar amb l’Esglèsia la va protegir en aquest sentit i la va allunyar de ser una “locutora roja”.
A la ràdio va fer de locutora, va posar discos i fins i tot va ser la responsable de la discoteca.
Treballa a Ràdio Terrassa fins que es jubila.
Va morir el 25 d’abril de 1997 a Terrassa, tenia 87 anys.
[1] La Unión Patriótica fou el partit únic durant la Dictadura d’en Primo de Rivera i l’únic òrgan de participació ciudadana que existia a Terrassa en aquells moments.
Magda Ballester Sirvent
(1948)
Perfil biogràfic:
La lleidatana Magda Ballester, cursa estudis de Primària i Secundària al Col·legi Sagrat Cor de Maria i l’Institut públic avui anomenat Màrius Torres, de Lleida. Diplomada en Periodisme per l’Escola de l’Església, en els anys 1965 a 1967, a la Escuela de Periodismo de la Universidad de Navarra i durant els anys 1967 a 1969 a l’Escola del CIF de Barcelona.
Mare de dos fills. Actualment està divorciada i gestiona la seva pròpia empresa.
Ben aviat ja comença a exercir de periodista. Amb 21 anys, l’any 1969 treballa de redactora de la secció local al Diario de Lérida, publicació de notícies i reportatges sobre els problemes dels barris de Lleida, les protestes dels treballadors, les represàlies, els concerts de música populars (Ovidi Montlló, Paco Ibáñez, …), les manifestacions, les dificultats d’integració de les persones disminuïdes, etc. A Calle Mayor, fa un article d’opinió diari.
Eren anys encara de dictadura franquista i El Ministerio de Información y Turismo, presidit per Manuel Fraga Iribarne, va obrir tres expedients a Diario de Lérida per articles publicats.
A finals de 1970 desapareix Calle Mayor i la Magda passa a la secció de comarques del Diario.
Publica reportatges d’investigació –el què aleshores es podia investigar– en el suplement comarcal setmanal del diari sobre la lluita dels pagesos contra les peonades teòriques –un injust sistema tributari–, els problemes de l’oli de les Garrigues, la denúncia dels pagesos de Cervià de les Garrigues contra un cacic, les característiques de la construcció de Torreciudad, que l’Opus mantenia en secret…
Paral·lelament, contacte amb el moviment unitari clandestí Comissions Cíviques i Comissions Obreres i inicia una participació activa en l’organització d’activitats i l’elaboració de documents i octavetes antifranquistes.
L’any 1971 és acomiadada del diari i presenta demanda per acomiadament improcedent davant la Magistratura Laboral. Manuel Jiménez de Parga tramita la denúncia per acomiadament improcedent.
A la vista a Magistratura Laboral, l’advocat de Diario de Lérida reconeix que l’acomiadament és improcedent. Per tant, ja no s’exposen els fets ni declaren els testimonis, entre els quals hi havia Néstor Lujan.
La clandestina Coordinadora de Partits de l’oposició –embrió de l’Assemblea de Catalunya– organitza una recollida de signatures a Lleida en contra de l’acomiadament i reclama la readmissió. Se’n recullen més de 1.000. Periodistes democràtics recullen també signatures i publiquen la notícia en els mitjans.
En l’àmbit de la lluita antifranquista, ingressa al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a finals de 1971 i uns anys més tard forma part de l’Assemblea de Catalunya, en qualitat de membre constituent.
El 1972 La Asociación de la Prensa de Lérida es nega a lliurar-li el carnet de periodista perquè, segons consta en el seu llibre d’actes, Magda Ballester és “indigna de ejercer la profesión”.
No disposar del carnet li impedeix aconseguir feina a la Hoja del Lunes, mitjà creat per contractar preferentment periodistes a l’atur. L’any 1973 finalment obté el carnet. Entra a treballar com a redactora a la Hoja del Lunes de Lérida (1973-1976). També fa de corresponsal a Lleida de la Hoja del Lunes de Barcelona.
Entre els anys 1976-1977 és la delegada de la revista Arreu a Lleida.
Fa de corresponsal a Lleida de diferents mitjans de Barcelona: El Noticiero Universal, Tele/Express…
També exerceix la responsabilitat de coordinadora de la revista clandestina Nova Lleida, editada pel PSUC.
Dins la vessant associativa, forma part de:
- L’Associació de la Premsa de Lleida
- La Comissió Col·legial de Cultura de Lleida
- El secretariat del Segrià del Congrés de Cultura Catalana
- La Federació d’Associacions de Veïns de Lleida.
En l’àmbit polític és secretària política del PSUC a Lleida i en les primeres eleccions municipals democràtiques, l’abril de 1979 és escollida regidora de l’Ajuntament de Lleida pel PSUC i exerceix el càrrec de portaveu del grup municipal d’aquest partit polític fins acabar el mandat, el 1983.
A partir de l’any 1984 es dóna de baixa del PSUC i comença una nova etapa professional com a redactora i cap de redacció al diari La Mañana
Redactora i corresponsal a El Periódico de Catalunya a Lleida així com també fa col·laboracions amb la delegació de TV2, Ràdio Lleida…
Durant 6 anys, entre 1990 i 1996 és la cap de Comunicació de l’Ajuntament de Lleida. Des de 1997 gestiona la seva pròpia agència de comunicació: Magda Ballester Comunicació, sl des d’on ofereix i gestiona serveis de comunicació, imatge i publicitat a empreses, entitats i institucions.
Rosa Maria Arquimbau Cardil
(1910-1992)
Perfil biogràfic:
Rosa M. Arquimbau, periodista i escriptora de ben jove ja va començar a escriure. Pionera en la lluita per les llibertats de les dones, fou una escriptora innovadora pel seu temps. La seva obra tenia tot aquell regust de la vida quotidiana. Tant les seves novel·les com les seves obres de teatre curtes i d’estil humorístic tractaven temes de la vida moderna, molt vius i de vegades molt punyents, que generalment eren menyspreats per considerar-los banals i frívols.
El periodisme i la literatura no la van apartar de la política ni del feminisme. Els seus articles sovint provocaven polèmica als diaris de caire més conservador.
Utilitzà el pseudònim Rosa de Sant Jordi per escriure contes, gènere que conreà des dels tretze anys.
Com a periodista va col·laborar en gairebé tots els diaris i setmanaris d’esquerres entre els anys 1924-1936: Joventut Catalana, La Dona Catalana, Flames Noves, La Nau, Imatges, La Publicitat, l’’Opinió i La Humanitat. Col·laborà al setmanari La Rambla amb la columna periodística “Whisky i soda” des de la qual comentava, sovint amb ironia, els canvis que protagonitzaven les dones.
El 1932 va signar les “Bases per a la Constitució d’un Front Únic Femení Esquerrista”. Va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista. Va participar a la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. També col·laborava amb l’Associació de Periodistes de Barcelona i el Foment de Cultura Femenina i era militant d’Esquerra Republicana.
L’any 1938 va estrenar la peça teatral Maria la Roja, que ella va qualificar com de reportatge, ja que l’acció transcorria en una presó de dones a Paris.
Va morir a Barcelona a l’edat de 82 anys.
Bibliografía:
- La dona dels ulls que parlen i altres contes. Recull de contes Editorial Lux, 1929
- Al marge. Novel·la curta, 1931
- Història d’una noia i vint braçalets Novel·la. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1934
- Home i Dona. Novel·la. Barcelona: Quaderns literaris, 1936
- La pau és un interval. Novel·la. Barcelona: Pòrtic, 1970
- Quaranta anys perduts. Novel·la. Barcelona: Biblioteca catalana, 1971
- Adéu si te’n vas, novel·la inèdita, escrita vers el 1934
- L’inconvenient de dir-se Martínes Premi Joan Santamaria. Barcelona: Editorial Nereida, 1958
Als anys 70 va tornar al panorama literari després d’un temps d’absència i va publicar La pau és un interval, 1970 i Quaranta anys perduts, 1971.
Conreà també el teatre, amb obres curtes i d’estil humorístic, com, Es rifa un home! Apunt satíric en un acte, 1935; Amunt i crits, 1936; Les dones sàvies, 1936 i Maria la Roja 1938, totes quatre representades a Barcelona.
Eva Algarra Bonet
(1956 -1999)
Perfil biogràfic:
Eva Algarra és una periodista barcelonina que va començar a treballar de ben jove al diari El Correo Catalán, a RNE a Catalunya i a les desconnexions en català que es feien a TVE a Catalunya.
Va ser la primera cap dels Serveis Informatius de Catalunya Ràdio, 1983-1984.
Entre el 1984 i el 1988 va exercir de responsable de comunicació del govern de la Generalitat de Catalunya.
Acabada aquesta responsabilitat, torna a Catalunya Ràdio i exerceix com a corresponsal a Ginebra, Londres i Washington des d’on feia de corresponsal per a diversos mitjans.
Torna a Barcelona el 1998. A finals d’aquest any li diagnostiquen una greu malaltia i mor el 3 de febrer de 1999.
Era mare de dues nenes i estava casada amb el periodista Carlos Martos, llavors subdirector de l’Agència EFE a Catalunya.