Jerònia Vidal Ordinas
(1951)
Perfil biogràfic:
Jerònia Vidal nascuda a Palma de Mallorca. Estudia periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i és llicencia l’any 1978, en una de les primeres promocions des que periodisme es va convertir en una carrera universitària.
Actualment resideix a Sant Pol de Mar i durant els anys 80 va viure a Sydney, Austràlia on va fer dos cursos de guionista a l’Australian Film and Television School.
La seva trajectòria professional en el món periodístic és llarga. Ha treballat en premsa escrita, ràdio, televisió, agències de premsa així com en gabinets de premsa.
Comença el 1976 treballant com a redactora al diari del Movimiento Solidaridad Nacional. També feia col•laboracions a setmanaris com Oriflama, Semana, Teleradio i a la revista feminista Opción. Prèviament, l’any 1974 havia començat a fer de redactora en pràctiques a l’agència Europa Press.
En l’àmbit televisiu comença ja el 1977 de redactora en el gabinet de premsa de Televisió Espanyola. Després fa de reportera-guionista de TVE-Miramar en els següents programes:
- Cita a Mitja Tarda, amb Maria Aurèlia Capmany de directora.
- Tot Art, amb Joan Anton Benach i Antoni Bartomeus com a director i sotsdirector, respectivament.
- Entre Nosaltres, dirigit per Joana Trullàs.
- Barcelona RTVE, amb Pablo Dalmases com a director
A la ràdio, fa de col•laboradora a Ràdio Nacional de España en el programa Protagonistas de Luis del Olmo.
Durant 1 any, 1979-1980, treballa com a redactora al Gabinet de Premsa de la UAB.
Des de l’octubre de 1980 m fins l’octubre de 1986 va estar recorrent, juntament amb el Kiku Cusí, l’oceà Pacífic a bord de l’Eixerit, un veler de 10 metres.
Durant sis anys, van navegar des del Mediterràni, passant pel Carib, fins arribar a Austràlia. Va ésser un periple on van viure immersos en la natura i van conviure amb gent, societats i cultures completament diferents a la nostra. Una experiència de la qual va néixer al cap d’uns anys Rumb a un somni. Un llibre escrit entre el Kiku Cusí i la Jerònia Vidal, que relata les experiències del llarg viatge.
Des del Carib i el Pacífic i fins el 1982 continua fent de periodista enviant col•laboracions per a les revistes Lecturas, Algo, Yate, Jano i Magazine Actual.
Entre els anys 1983 i 1984, instal•lada ja a Sydney, fa de redactora-locutora dels programes en espanyol de l’SBS (Special Broadcasting Service) a Sydney, Austràlia.
I els darrers dos anys abans de tornar a Catalunya, entre 1985 i 1986 fa col•laboracions des d’Austràlia, Nova Caledònia, Vanuatu, Illes Salomó i Papua Nova Guinea per a El Periódico i les revistes Yate i Garbo.
El 1986, ja a Catalunya, comença una nova etapa professional treballant per a revistes editades des de l’Editorial Heres, com Pronto, Tele Indiscreta i Garbo.
Des de 1988 fins l’actualitat fa de directora dels productes Speak Up a l’Editorial RBA.
Enriqueta Teixidó Ferrándiz
(1917-2002)
Perfil biogràfic:
Enriqueta Teixidó va néixer el 20 de febrer de 1917 a Barcelona, essent la única filla d’una família molt vinculada al món del teatre. L’Enriqueta va estudiar en un col•legi de monges i posteriorment 6 anys de piano.
És la primera locutora catalana de ràdio que guanya una oposició. Serà el mateix 1939 i s’hi presenta després d’escoltar per Radio Barcelona i per Radio España de Barcelona les convocatòries de les proves per treballar a totes les estacions barcelonines de ràdio. Enriqueta ja havia treballat a la ràdio, a Ràdio Associació de Catalunya, els mesos finals de la Guerra Civil i per tant, canviant d’idioma ja sabia què calia que fes una bona locutora de ràdio. Després de guanyar la seva oposició, passa a formar part de la primera plantilla franquista de Ràdio Barcelona.
Teixidó va iniciar-se en el món de la ràdio, en plena guerra, entrant a treballar a Ràdio Associació de Catalunya al 1938 segons dades d’una entrevista publicada a la revista Ondas al 1955, i segurament per coneixences familiars amb persones del quadre escènic de la ràdio. La seva mare fou la primera actriu de l’Enric Borràs, que treballava amb l’elenc de ràdio teatre de Ràdio Associació. Teixidó un any després marxà a Ràdio Barcelona, on hi arriba després de guanyar les primeres oposicions per locutora que convoca la ràdio, com dèiem. Un cop fetes les proves, d’acord amb els arxius de l’emissora, se li demana “que se presente para actuar en periodo de pruebas como locutor (…) presentarse al ingeniero Sr. Ruiz”.
Segons la revista Ondas (1953), des que va arribar a Radio Barcelona va presentar programes, narrà ambients d’un guió i la majoria de vegades llegia publicitat en antena. Però a més a més, Enriqueta Teixidó va actuar davant del micròfon com a locutora, com a actriu, com a cantant i també com a pianista.
D’acord amb les dades de la ràdio, fa de locutora des del 1939 però no serà fins al 1946 que ingressa en plantilla a Ràdio Barcelona i se’n jubila al 28 de febrer de 1977, després de quasi “cuarenta años de servicio” tal i com resa a la seva fitxa personal.
Es casa amb el solista de violí de l’orquestra municipal de Barcelona que havia conegut en una de les actuacions que ell havia vingut a fer a Ràdio Associació de Catalunya abans de la Guerra Civil.
Teixidó va continuar treballant de casada sense cap impediment i fins i tot quan va tenir els seus dos fills, al 1941 i al 1944.
Va morir a Barcelona al 2002.
Teresa Rubio Rovira
(1934)
Perfil biogràfic:
Teresa Rubio, nascuda a Barcelona l’any 1934, va decidir dedicar-se al periodisme quan poc més de dues dones escrivien als diaris.
Des de petita a casa seva es compraven dos diaris La Vanguardia i el desaparegut El Noticiero Universal, aficionant-se a llegir-los diàriament. Als anys cinquanta mantenia una corresponsalia des de Nova York i, posteriorment des de Paris, la reconeguda i pionera periodista Josefina Carabias al Noticiero Universal i a altres diaris de l’Estat. Les seves eren les primeres cròniques que llegia en obrir el diari cada dia.
Va començar a exercir de periodista quan ni tan sols hi havia lavabos per senyores a les redaccions dels diaris. Però la seva carrera la va poder desenvolupar dedicant-se al que més li agradava: el periodisme de carrer.
Del 1953 al 1956 cursa estudis de periodisme a la Escuela Oficial de Periodismo a Barcelona i a Madrid. Estada a Londres al 1959-1960. Estada a Paris del 1961 al 1967, col•laborant del 1964 al 1967 al barceloní diari vespertí TeleExpres.
Al 1969, de tornada a Barcelona, treballa al Diario Femenino fent entrevistes i altres informacions. Del 1972 al 1974 esdevé una de les fundadores del Mundo Diario dedicant-se principalment a la informació municipal i de barris.
Entre els anys 1974 al 1978 treballa al Diari de Barcelona on elabora el mateix tipus d’informació municipal seguint tot mena de reivindicacions socials, veïnals i de col•legis professionals, tres moviments que varen tenir gran protagonisme a Barcelona al final de la dictadura franquista i durant la transició.
Al 1978 entra a formar part de l’equip fundador de El Periódico de Catalunya on treballa en la secció d’espectacles fins a la seva jubilació l’any 2002.
L’any 2005 va rebre el premi Rosa del Desert a la trajectòria professional que atorga l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya
Montserrat Roig Fransitorra
(1946-1991)
Perfil biogràfic:
Montserrat Roig va néixer al barri de l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. Filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop d’Albina Fransitorra Aleñà, defensora dels drets de les dones. Llicenciada en Filosofia i Lletres, ben aviat va començar a escriure i a publicar llibres.
La popularitat i el reconeixement li va arribar amb la sèrie de 26 capítols, Personatges, que es va emetre al circuit català de TVE. Després, l’any 1984, es va emetre una segona sèrie Los padres de nuestros padres, i finalment, Búscate la vida, 3 sèries dedicades a les dues generacions que la van precedir.
S’encarrega de la secció de crítica de literatura catalana al diari Tele/Exprés, del qual després passa a ser col•laboradora habitual (fins al 1973). També col•labora amb entrevistes a la revista Serra d’Or (fins al 1978).
Entre els anys 1974 i 1977 va publicar un article setmanal al diari Mundo Diario i l’any 1984 va iniciar la seva col•laboració a El Periódico amb una columna diària titulada Un pensament de sal, un pessic de pebre, títol que va mantenir després al diari Avui i des del que va seguir publicant puntualment fins la seva mort.
El seu compromís polític i les seves arrels la van portar a descobrir pel gran públic als personatges que havien jugat un paper important durant la República i la Guerra Civil.
Aquestes ganes de recuperar la memòria històrica de l’oblit imposat per la dictadura franquista la van dur fins Els republicans empresonats als camps d’extermini nazi. D’aquest treball en va sortir Catalans als camps nazis, un bon exemple de periodisme d’investigació.
Al llarg de la seva vida va viatjar molt, sempre amb la mirada atenta per descriure i reflectir el dolor i la injustícia.
Persona compromesa amb el seu temps, progressista i feminista, va rebre molts reconeixements públics i premis literaris, i va morir el 10 de novembre de 1991, als 45 anys víctima d’un càncer. Ha deixat dos fills, en Roger i en Jordi.
Bibliografia:
Ha publicat més de 20 llibres i contes. Destaquem els següents:
- Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen. Barcelona, Ed. Selecta, 1971. Edicions 62, 1978. Premi Víctor Català, 1970.
- Ramona Adéu. Barcelona, Edicions 62. 1972. Va ser la seva primera novel•la.
- El temps de les cireres. Barcelona, Edicions 62. 1976. Premi Sant Jordi de Novel•la 1976
- Els catalans als camps nazis. Barcelona, Edicions 62. 1977. Premi Crítica Serra d’Or, 1978
- L’hora violeta. Barcelona, Edicions 62. 1980
- Mi viaje al bloqueo. Barcelona, Edicions 62. 1982.
- L’òpera quotidiana. Barcelona, Edicions 62. 1982.
- L’agulla durada. Barcelona, Edicions 62. 1985. Premi Nacional de Literatura Catalana. Generalitat de Catalunya, 1986
- La veu melodiosa. Barcelona, Edicions 62. 1987
- 100 pàgines triades per mi. Barcelona, Editorial La Campana, 1988
- Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Barcelona, Edicions 62. 1991
- Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert,1990-1991. Barcelona, Edicions 62. 1992.
- De com s’inicia l’educació sentimental. Barcelona, Edicions 62. 1998
Margarita Rivière Martí
(1944-2015)
Perfil biogràfic:
Margarita Rivière, nascuda a Barcelona en ple franquisme, l’any 1944, és periodista free-lance, especialista en temes culturals i polítics.
Escriptora amb més de 30 llibres publicats. Doctora en Sociologia per la Universitat de Barcelona (UB), 2008; Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 1980 També ha cursat estudis de Filosofia a la UB.
Ha estat professora de redacció periodística a la UAB durant el curs 1977-1978. Directora i ponent de diversos cursos universitaris sobre temes com: comunicació, moda, periodisme, dona i cultura. Professora de ‘Entrevista’ en el Master de Periodisme de la Universitat de Columbia (EEUU) i la UB, des de 1999 fins 2008.
Actualment és col·laboradora habitual i columnista del diari El País, de la revista Qué Leer i del diari El Correo de Bilbao.
Entre els anys 1964-1968 ha estat la corresponsal a Espanya de la revista Marie Claire.
Els anys 70 va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat:
- 1971-1974, redactora en cap de la revista Dossier Mundo.
- 1974-1978, cap de secció del Diario de Barcelona, seccions de local, cultura i suplement dominical.
- 1978-1988, cap de secció del diari El Periódico de Cataluña, seccions de cultura, espectacles, suplement dominical, entrevistes És membre fundadora del diari. Va ser l’enviada especial d’aquest mitjà per a les negociacions del tractat d’Adhesión de España a la CE, 1984-86, i el referéndum de l’OTAN, 1986. Columnista diària d’aquest mitjà en aquest període. Entre els anys 1982-1986 va realitzar més 1.000 entrevistes a personatges d’actualitat.
- 1988-1992, Directora de la Delegació de l’Agència EFE a Catalunya.
- Entre els anys 1995-1999 ha fet a la contraportada de La Vanguardia, la secció d’entrevistes De carne y hueso, que va representar el retorn de l’entrevista com a gènere habitual a la premsa espanyola, amb més de 1.000 entrevistes a personatges diversos.
- Després entre els anys 999-2.000 va fer per al Magazine de La Vanguardia una sèrie –Mujeres entre dos siglos- 20 entrevistes a dones de primera línea de tot el món.
- Ha dirigit i ha elaborat el guió de programes de televisió com: Hablemos de amor. TV2 (1984), No pasa res, TV3, dirigit per La Trinca (1989).
Membre de l’equip de guionistes d’Ovideo/Bassat/Sport per a les cerimònies d’obertura i cloenda dels JJOO de Barcelona, 1992. Redactora del llibre de premsa i del programa de mà d’aquestes cerimònies.
Ha elaborat el projecte de la revista de llibres Qué Leer, 1995 per a l’empresa Comunicación y Publicaciones del grup Hachette.
Ha dirigit la col•lecció d’assaig per a l’Editorial Plaza y Janés El círculo cuadrado amb autors com José Antonio Marina, Laura Esquivel, Victòria Camps, Rafael Argullol, Salvador Giner, Eugenio Trías, Joaquín Estefanía, Alicia Giménez Barlett, Joaquín Araujo, Enrique Lynch, Albert Boadella, Javier Echeverría, 2.000.
Enviada especial del diari El País durant el terratrèmol del 2001 a El Salvador.
Conductora i moderadora del programa de debat cultural Vía Guttemberg al canal Gran Vía de Vía Digital. 13 programes. 2001-2002
Des de 2004 és assessora del museu de la Moda de Madrid.
Ha rebut els premis:
- Ciutat de Barcelona de Periodisme, 1983.
- Espasa d’Assaig. 1992
- Trajectòria periodística, Associació de Dones Periodistes de Catalunya. 2010.
Bibliografia:
Destaquem els següents llibres publicats,
- La moda, ¿comunicación o incomunicación?’. Gustavo Gili, Barcelona 1977. Assaig cultural basat en una investigació històrica. Pròleg de José Luis Aranguren.
- Anticonceptivos y control de natalidad. En col•laboració amb Santiago Dexeus. La Gaya Ciencia. Barcelona, 1977. Primer manual espanyol de divulgació mèdica sobre anticonceptius.
- Historia de la media. Hogar del libro, Barcelona 1983. Assaig d’investigación històrica.
- La generación del cambio. Planeta, Barcelona 1984. Recopilació de 60 entrevistes publicades a El Periódico de Catalunya. Pròleg del Rei Juan Carlos I.
- La aventura de envejecer. En col•laboració amb Santiago Dexeus. Plaza y Janés, Barcelona 1987, reeditat el 1996 i el 1998. Assaig de divulgació científica sobre la menopausa l l’envelliment.
- Un rebelde en el poder: Pasqual Maragall. En col•laboració amb Xavier Febrés. Plaza y Janés, Barcelona, 1991. Biografia no autoritzada del llavor alcalde de Barcelona.
- Lo cursi y el poder de la moda. Espasa Calpe, Madrid, 1992. Reeditat el 1996. Assaig cultural. Premi Espasa de Ensayo 1992
- Como ser ‘progre’ y de derechas. Grijalbo, Barcelona, 1993. Assaig d’humor.
- Ser periodista. Grijalbo, Barcelona 1994. Manual de divulgació sobre tècniques bàsiques del periodisme.
- Yo me escapé. Conte en col•laboració amb Javier Mariscal, Grijalbo, 1995.
- El problema Madrid/Barcelona. Temas de Hoy, Madrid, 1996. Reeditat per Plaza y Janés, Barcelona, 2.000. Assaig de divulgació cultural.
- La década de la decencia. Anagrama, Barcelona, 1996. Assaig cultural.
- Diccionario de la moda del siglo XX. Grijalbo, 1997. Reeditat el 2.000. Llibre de consulta a partir d’una investigació històrica.
- Crónicas virtuales. La muerte de la moda. Anagrama, 1998. Assaig cultural. Traduït a l’italià (2008) dins la col•lecció de sociologia de la Universitat Roma3.
- El segundo poder. El País/Aguilar, 1998. Recopil•lació d’entrevistes publicades a La Vanguardia i assaig sobre les noves tendències en mitjans de comunicació.
- Serrat y su época, biografía de una generación. El País/Aguilar, 1998. Assaig biogràfic. Traduït al català (Rosa dels Vents), novembre de 2003. Reedició en castellà (Edaf) desembre 2003 i desembre 2008.
- Hombres y mujeres, la impía rebelión. En col•laboració amb Salvador Giner. Espasa Calpe, 1999. Assaig cultural.
- El mundo según las mujeres. El País/Aguilar, Madrid, 2.000. Assaig d’investigació cultural a partir de 250 entrevistes realitzades per l’autora. Traduït al portuguès per Editorial Ambar (2001)
- El tabú. Junt amb Clara de Cominges. Planeta, 2001. Assaig de divulgació cultural sobre la menstruació. El primer llibre d’aquestes característiques a Espanya.
- El diario de Paloma Guerra. Planeta, 2002. Crònica novel•lada de la generació dels ‘treintañeros’.
- 3×1. Llibre d’articles periodístics en català, en col•laboració amb Teresa Pàmies i Pilar Rahola. Rosa dels Vents 2003.
- El Malentendido. Cómo nos educan los medios. Editorial Icaria. Assaig sobre el paper educatiu dels mitjans de comunicació i les seves conseqüències. 2003
- El placer de ser mujer. Editorial Síntesis. Assaig autobiogràfic. Madrid, 2005. Traduït al portuguès per Editorial Ambar (2006)
- La Fama. Iconos de la religión mediática. Editorial Crítica. Assaig sociològic. Barcelona, 2009.
Maria Lluïsa Peña Fernández
(1944)
Perfil biogràfic:
Maria Lluïsa Peña, nascuda a Palma de Mallorca es gradua en Periodisme per la Universitat de Navarra l’any 1965. Des de llavors comença a treballar com a periodista. El 1966 realitza col•laboracions periodístiques a Ràdio Madrid i a Ràdio Nacional de España.
Durant els any 1967-68 treballa com a redactora a la revista Miss, a Madrid.
Després, entre els anys 1968 i 1969 fa una estada de 15 mesos a Cincinnati (Ohio, USA), on cursa estudis d’anglès i American Government.
Al seu retorn i ja a Barcelona treballa de redactora al diari del Movimiento La Prensa des de l’any 1970 fins al seu tancament el 1979, amb l’arribada de la democràcia. Destaca en aquest període, l’entrevista que va realitzar al cantant John Lennon el 1971.
Un gir en la seva vida professional, la porta a treballar de redactora del Gabinet de Premsa de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) del 1980 al 1983 i com a secretària de redacció de la revista Anàlisi editada pel departament de Teoria de la Comunicació d’aquesta universitat.
Des del 1984 i fins a la seva jubilació el 2008, treballa com a redactora del Gabinet de Comunicació de la Delegació del Govern a Catalunya.
Al llarg dels seus més de 30 anys d’activitats professionals, també ha col•laborat a les revistes Opción, Blanco y Negro, Ser Padres i El Médico, entre d’altres publicacions.
Teresa Pàmies Bertran
(1919 – 2012)
Perfil biogràfic:
Teresa Pàmies, nascuda el 1919 a Balaguer. Escriptora i periodista, ha estat una lluitadora per les llibertats, la democràcia i la lluita per l’alliberament de la dona. Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, fou una de les fundadores de l’Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939) i companya del dirigent comunista i fundador del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Gregorio López Raimundo. L’any 1937 ingressa a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i col•labora en el butlletí Juliol.
A causa de la guerra civil espanyola es va exiliar, primer a França i després a l’Amèrica Llatina, on viu en països com Cuba i la República Dominicana fins que estableix la seva residència a Mèxic. Allà cursa periodisme a la Universitat Femenina. Torna a Europa el 1947 i viu uns anys primer a l’antiga Iuguslàvia i després a Txecoslovàquia, on fou redactora de les emissions en castellà i en català de l’emissora Ràdio Praga.
Des de l’exili també escrivia a les revistes Serra d’Or i Oriflama.
El 1971 torna a Catalunya on reprengué la seva carrera publicant novel•les, dietaris, reportatges, sempre amb un fons autobiogràfic i de testimoni personal de l’època.
És mare de l’escriptor i periodista Sergi Pàmies.
Entre les seves publicacions destaca una biografia en castellà de la dirigent comunista Dolores Ibarruri (Mèxic, 1975)
Per la seva obra Testament a Praga en el qual publica escrits i reflexions del seu pare, rep el Premi Josep Pla de narrativa.
L’any 1997 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona i el 2006 el Premi Manuel Vázquez Montalbán.
Bibliografia:
D’entre la seva extensa obra literària, destaquem,
- Quan érem capitans (1974)
- Va ploure tot el dia (1974)
- Quan érem refugiats (1975)
- Los que se fueron (1976)
- Dona de pres (1975)
- Amor clandestí (1976)
- Aquell vellet senzill i pulcre (1977)
- Memòria dels morts (1981)
- Aventura mexicana del noi Pau Rispa (1982)
- Matins d’Aran (1982)
- Busqueu-me a Granada (1984)
- Praga (1987)
- Primavera de l’àvia (1989)
- Jardí enfonsat (1992)
- Coses de la vida a ritme de bolero (1993)
- Nadal a Porto (1994)
- La filla del Gudari (1997)
- La vida amb cançó: cròniques radiofòniques (1999)
- Estem en guerra (2005)
- Ràdio Pirenaica (2007)
Dolors Palau Vacarisses
(1948-1990)
Perfil biogràfic:
Dolors Palau, nascuda a Terrassa, estudià periodisme a Barcelona i a Pamplona. En la seva curta vida professional, es va dedicar en especial a la cultura. La cultura l’apassionava i s’hi va dedicar de diferents maneres. Una d’elles va ser mitjançant l’obertura de la llibreria El Mirall, al carrer Provença de Barcelona, una de les llibreries que més atacs va rebre de la ultradreta.
Després s’hi va dedicar com a periodista, treballant en la secció de cultura del Diari de Barcelona, en la seva etapa autogestionària, on s’hi va incorporar l’any 1980 i, aviat va ser elegida pels seus companys i companyes com a responsable d’aquesta secció.
Va ser una de les promotores i col·laborades de les pàgines feministes que publicava el Diari de Barcelona. Ella, des de la seva responsabilitat professional sempre va donar suport i difusió al moviment feminista i a totes les activitats creatives de les dones.
Pocs dies després de deixar el rotatiu barceloní, l’any 1984, es va incorporar a l’agència EFE de Barcelona on hi va treballar prop de cinc anys com a responsable de l’àrea de cultura i espectacles.
També va col·laborar a Liberación i Europa Viva, i va coordinar la secció de cultura de la revista valenciana El Temps.
L’any 1989 va entrar a treballar com a cap de secció de cultura del diari Avui, on hi va ser fins la seva mort, el 20 de gener de 1990 a punt de complir els 42 anys.
Llúcia Oliva de la Esperanza
Perfil biogràfic:
Llúcia Oliva es va llicenciar en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i en Literatura, a la Universitat de Barcelona. És Màster en Periodisme Televisiu per l’American University (Washington, DC. USA) i Màster en Comunicació de Masses per la Universitat de Wisconsin (Madison, Wi. USA).
Des de 1987 al 2009 va treballar a TVE com a periodista.
De 2004 a 2008 va ser reportera del programa de reportatges de La2, En Portada, per el que va treballar a l’Argentina, Paraguai, Burkina Faso, Japó, Bèlgica, França, Vietnam, Algèria, Ucraïna, Estats Units i Sierra Leone. L’ Onze de setembre de 2001 va ser enviada al Pakistan per cobrir l’atac nord-americà a l’ Afganistan. De 1990 a 1992 va dirigir la corresponsalia de TVE a Moscou i el 2001 hi va ser enviada per fer reportatges commemoratius del desè aniversari de la desfeta de la Unió Soviètica. És la primera corresponsal que TV3 va tenir als Estats Units, el 1984. Abans ja havia cobert diversos esdeveniments internacionals, com el casament del Príncep Carles i Lady Diana Spencer o la guerra de Les Malvines.
També va dirigir els informatius del cap de setmana de TVE a Catalunya, i va idear i dirigir l’ informatiu local de La2 Catalunya Avui. Abans havia treballat en diaris com l’AVUI, Catalunya/Express i Tele/Exprés i col•laborat en revistes i programes de ràdio. Ha cobert diversos conflictes internacionals
Té una llarga experiència en l’ensenyament del periodisme a les universitats catalanes Pompeu Fabra, Ramon Llull i a la Universitat Autònoma de Barcelona, així com a l’Institut d’Educació Contínua, (IDEC) de la Universitat Pompeu Fabra. També ha participat en formació continua per a periodistes a la televisió pública basca ETB, a
la redacció central de TVE (Madrid), a Barcelona Televisió, a IB3 (Mallorca), a Porto Televisió, a Portugal.
Premis:
Els anys 2006 i 2009 va guanyar el premi al millor documental de l’any de la National Association of Hispanic Journalists (USA), amb els reportatges Pesadillas Americanas i En Nombre de Dios, respectivament. El seu treball Sierra Leone, marcados por la guerra, obté el premi del Defensor del Menor y la Asociación de la Prensa de Madrid del 2006.
El seu documental d’investigació, Objectivo: matar a Franco sobre els intents d’atemptat contra el general, va quedar finalista del Premi Ciutat de Barcelona del 1994.
És coautora junt amb Xavier Sitjà del manual de periodisme: Las Noticias en Televisión (1990, 1992 i 1996) i de Las Noticias en Radio y Televisión. Periodismo Audiovisual en el S. XXI” (2007).
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades i ha donat moltes conferències sobre periodisme.
És membre de la Junta directiva de la Societat Catalana de Comunicació (IEC) i presidenta del Consell de la Informació de Catalunya
Montserrat Nebot Roig
(1942)
Perfil biogràfic:
Montserrat Nebot va néixer a la postguerra, en els anys més durs del franquisme, en un pis gran del barri gòtic de Barcelona a tocar de la Plaça Nova. Als tretze anys va convèncer als seus pares de què volia anar a estudiar a un Institut. Va a l’Institut Maragall. Acabat el Preuniversitari i a l’hora de decidir per quina carrera es decantava, va pesar més la seva preferència per a les matemàtiques. En aquella època no era freqüent que una noia estudiés Ciències Exactes i després dels Curs Comú de Ciències va decidir posar-se a treballar. A l’editorial La Polígrafa va conèixer escriptors, artistes plàstics i poetes i li comencen a agradar “les lletres”.
Però estava molt enamorada i en aquell moment el que volia era casar-se i tenir fills…
Els estudis de periodisme van venir més tard. Quan ja era mare de família per partida triple. La impossibilitat de poder fer un horari laboral compatible, junt amb les ganes de saber més coses la van dur a fer una carrera. Quatre anys intensos d’estudis i feines de la casa. Després les primeres col•laboracions al Tele/Exprés i al Diario de Barcelona. Més tard la feina fixa de redactora a Tele/Exprés. Eren el darrers temps del franquisme amb Franco ja malalt… es començava a parlar de política de forma emmascarada i amb un llenguatge el•líptic per por a la censura. Cada dia era una aventura i una emoció infinita. A l’any 1973, quan va començar a col•laborar al diari hi havia molt poques dones a les redaccions i les poques que hi havia escrivien de “moda” o “fets i gent”.
Frustrat el seu matrimoni en uns anys en què encara no existia el divorci i amb un procés de separació traumàtica la feina es va convertir per a ella en el bàlsam reparador de totes les ferides.
Al llarg de la seva vida professional ha fet de tot: des de tallar els fulls del “teletip” i fer “breus” fins a assumir altes responsabilitats de direcció. Ella però també es fa una autocrítica: en el món laboral, creu que li ha faltat ambició. Ambició econòmica i ambició de poder. He arribat, manifesta, a ocupar llocs de responsabilitat perquè m’ho han proposat i ho he acceptat amb il•lusió i ganes però sense que fossin l’objectiu de la meva vida professional. Així mateix he estat una mica massa innocent –o utòpica- en creure que fent honestament el treball diari n’hi havia prou per formar part d’allò que se’n diu “periodista en actiu”.
Trajectòria professional:
Montserrat Nebot acaba la carrera de Periodisme l’any 1973. Treballa al diari TeleExprés fins a la desaparició del Grup Editorial Mundo l’any 1979, primer com a redactora de informació política i més tard com a cap de la secció “Catalunya”.
Durant un any i mig és redactora i conductora de l’informatiu radiofònic de mitjanit de Ràdio Espanya/Cadena Catalana.
Entre 1981 i 1982 treballa a El Periódico de Cataluña com a cap de “Política Catalana”.
Els contactes amb la televisió comencen l’any 1978 fent reportatges pel programa cultural “Signes” de TVE-Catalunya que durarà tres anys. També col•labora al programa “Dossier”. Posteriorment fa de redactora de política catalana a l’informatiu Miramar.
Deixa de treballar a El Periodico per fer-se càrrec de la direcció de l’informatiu “Miramar” al gener de 1983 fins el juny de 1985 en què accepta la direcció dels Serveis Informatius del centre de TVE a Catalunya.
Al novembre de 1987 dimiteix del càrrec per discrepàncies amb la política de programació que la Direcció General de TVE, en aquell moment, vol aplicar al centre de Sant Cugat.
Al gener de 1988 s’incorpora al Diari de Barcelona en la nova etapa en català, primer com a sotsdirectora i després com a directora adjunta.
Problemes financers del Brusi fan que accepti l’oferta de traslladar-se a Madrid, altre vegada a TVE, en aquest cas a la sots direcció dels Serveis Informatius a Torrespaña, on hi està quatre anys.
A l’octubre de 1992 torna a Barcelona per incorporar-se a la sots direcció de la Producció Executiva de Programes del centre català de TVE.
Malgrat la llarga trajectòria laboral amb TVE, vint anys, no és personal fix de la casa, la qual cosa fa que quan finalitza l’últim contracte, el juny de 1997, la nova direcció del Centre, sorgida de les eleccions del 1996, no li renova el contracte i es queda a l’atur.
Des del mes de setembre de 1997 fins el desembre de 1998 es contractada per Tele-5 per coordinar a Catalunya la producció de programes de la cadena.
L’any 1999 i l’any 2000 prepara i dirigeix programes per a TV-3, a la productora privada Cibeltel de Barcelona. A finals de 2000 treballa a Ideacom, empresa dedicada a la producció d’audiovisuals, com a assessora de la direcció.
Després d’un any de pre-jubilació voluntària, l’abril de 2004 Catalunya Ràdio la contracta per coordinar les informacions relacionades amb el Fòrum de les Cultures.
Deixa Catalunya Ràdio al ser nomenada pel Parlament de Catalunya, consellera del Consell d’Administració de la CCRTV el 17 de juny de 2004, càrrec que ocupa fins el gener de 2008.
Des de l’any 2000 forma part del Consell Assessor de RTVE a Catalunya. El febrer de 2009 n’assumeix la presidència.