Rosa Maria Calaf Solé
(1945)
Perfil biogràfic
Rosa Maria Calaf, nascuda a Barcelona en plena postguerra, l’any 1945, és va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona i en periodisme per la Escola Oficial de Periodisme.
Ella portava des de ben petita el viatge i la curiositat pel que és diferent a les venes. Va estudiar Dret perquè volia fer la carrera diplomàtica, per tal de lligar el món que veia “a fora” amb el de “dins” d’aquella Espanya sense llibertats i endarrerida
La seva primera estada a l’estranger va ser als 14 anys en una escola d’estiu a França. Als 18 anys va viatjar tres mesos en autoestop per Europa. Ja acabada la carrera va marxar als Estats Units per estudiar Relacions Internacionals, amb la vista posada encara a la diplomàcia, però, la ràdio la va atraure més. Va començar a fer alguns programes a Ràdio Barcelona, Ràdio Peninsular… i de seguit va tenir clar que la seva professió seria la de periodista. Volia influir aquí explicant el que passava més enllà de les nostres fronteres, diu. Per descomptat sempre viatjant, la seva gran passió junt amb el periodisme. Ha fet del periodisme la seva vida.
Ha conegut 170 països. I ara que està jubilada i té una mica més de temps lliure s’ha proposat conèixer els 22 que li queden fins a completar els 192 països que té l’ONU registrats a tot el món.
Rosa Maria Calaf ha estat la primera dona reportera de carrer amb unitats mòbils de radio i televisió a Espanya i una de les dues primeres dones que va fer de corresponsal de Televisió Espanyola en països estrangers. Amb prop de 40 anys de treball periodístic a les seves esquenes des de TVE, la seva última corresponsalia va ser a Hong Kong i Beijing per la regió de l’Àsia Pacífic. Anteriorment havia estat corresponsal a Nova York,Moscou, Buenos Aires, Roma, Viena…
També va ser membre de l equip creador de TV3 com a Directora de programació el 1983.
Al desembre de 2008 deixa la corresponsalia de Beijing a Rosa Maria Molló després d’acollir-se voluntàriament a l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERE) del 2008 que havia plantejat RTVE. S’acull a la prejubilació l’1 de gener de 2009 amb 63 anys.
Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i reconeixements. Destaquem els següents:
- Premi Ones a la millor labor professional. 2001.
- Premi Micròfon de Plata Especial 2001 de l’Associació de professionals de RTVE.
- Periodista de l’any 2001. Col·legi de Periodistes de Catalunya.
- Premi de periodisme Cirilo Rodríguez, al millor treball de corresponsals i enviats especials a l’estranger. 2007
- Premi Ofici de periodista 2003 del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
- Premi Protagonistes. Onda Cero. 2004.
- Premi Casa Àsia per la cobertura del tsunami. 2005.
- Premi Ana Tutor. 2005.
- Premi Club Internacional de Premsa a la millor feina a l’estranger. 2006.
- Premi Etnosur 2006 de Jaén per la seva labor a favor de la diversitat.
- Premi Women Together a les Nacions Unides , atorgat per la seva trajectòria professional en favor de la lluita per la igualtat. 2007
- Premi Ciudad de Frías (Burgos) pel reportatge “Trobada a Vanuatu”. 2007
- Premi a “Tota una vida” atorgat per l’Acadèmia de la Televisió a Espanya, un reconeixement a la seva llarga carrera com a corresponsal. 2007.
- El maig de 2008 va ser investida com a Doctora Honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
- V premi José Couso a la Llibertat de Premsa en el 2009.
- Premi Nacional de Periodisme 2009, que atorga El Consell Nacional de la Cultura i dels Arts de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la trajectòria professional.
- El 18 de Juny de 2010 va ser investida com a Doctora Honoris causa per la Universitat Miguel Hernández d’Elx.
Fotos d’una època
D’això et guanyaràs la vida?! (Reaccions i imposicions familiars)
“[..] Obedecer las órdenes de nuestros padres es el mejor servicio que podemos prestar a la familia, pues aquí ya no se trata de hacer cosas materiales, como limpiar el polvo del dormitorio, sino de hacer actos morales [..] Es evidente que mis padres quieren para mi lo mejor [..] Obedeciendo colaboramos con el fin de la familia, pues ya sabemos que Dios creó la familia para que los padres eduquen y formen a sus hijos, y por eso éstos ayudan a la familia obedeciéndoles y dejándose educar.”
Formación Político Social. Primer año de bachillerato (1era 1/2 dels anys 60)
Cada persona és ella i les seves circumstàncies, va dir Ortega y Gasset. Circumstàncies personals, familiars, viure a la gran ciutat o al poble, haver nascut 3 anys abans o 5 després… Petits detalls que influeixen en la vida de totes les dones i homes.
Marina Bru: Jo el que realment volia era anar a La Escuela de Cinematografía, però la filla d’una família del Barrio de Salamanca, tot i que era una família progressista, això era … Allà era on anaven el rojos, i no només els rojos… era on anaven les putes. I em van dir un no rotund. Aleshores vaig dir: “Doncs a l’escola de periodisme”, i això, a casa dels meus pares els hi va semblar una mica millor.
Montserrat Minobis: Sóc d’una generació molt autodidacta. Moltes persones de la meva generació no vam fer el batxillerat. Fèiem “cultura general”, i en el meu cas, piano perquè segons la meva família tenia dots per a la música i em van decantar cap aquest camí.
Llúcia Oliva: A casa volien que fes dret o alguna cosa així, però com el meu pare havia volgut ser metge i no el van deixar i va haver de fer una altra carrera. Ell em va recolzar molt davant de l’avi i l’àvia, i sobretot de la meva mare. Volien que fes dret perquè a casa teníem un empresa i semblava que així seria més útil. Però vaig fer periodisme.
Amparo Moreno: De molt petita volia fer medicina. Però no em van deixar. Tampoc van deixar-me estudiar filosofia pura. A més, el meu pare no em deixava venir a Barcelona perquè deia que era una ciutat perniciosa. Així que, al principi vaig estudiar el que m’havien dit a casa… Però sempre m’havia agradat escriure.
M. Eugenia Ibáñez: A casa no entenien gaire que era el periodisme. Crec que no ho van entendre mai. I dubtaven que em pogués guanyar la vida treballant com a periodista. Però no em van posar cap objecció.
Maria Lluïsa Peña: Suposo que influenciada pel meu pare, que era advocat, volia fer dret. Volia ser jutgessa de menors. Però en aquella època una dona no podia ser jutge. Llavors aquest tema va quedar descartat. Potser perquè sempre era la primera en llegir el diari quan arribava a casa vaig decidir fer periodisme i vaig haver d’anar a Pamplona perquè aquí a Barcelona no hi havia cap escola.
Montserrat Nebot: Vaig fer la carrera ja casada i amb tres criatures. A casa no em van dir res. Però fora alguns et miraven com volent dir ‘I què fas volent fer això?’ I més jo que tenia criatures. La gent em deia, però tu perquè vols fer aquesta professió? Doncs perquè m’agrada, perquè és un compromís amb la societat, jo la veia bonica com un gra de sorra de poder fer coses…però molts homes no ho acabaven d’entendre…com si fos un hobby, però escolta, que no és cap hobby, és una professió.
Sara Masó: Estava casada i tenia dos nens. I no vaig tenir mai cap problema. Tot el contrari, al meu marit li agradava que ho fes.
De les escoles de periodisme a la universitat
Els estudis de periodisme es van mantenir fora de les universitats per poder exercir un major control polític sobre els i les futures professionals de la informació. Així els centres d’estudis de periodisme depenien del Ministerio de Propaganda e Información i no de Educación.
A l’any 1941 es crea la Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, on anys més tard va estudiar Marina Bru. Recorda especialment a un professor que impartia Formación Política: “Era membre de La Falange, i tenia especial mania a les dones. Una vegada, a classe va haver un debat sobre el rock and roll, al que titllaven de pornogràfic i que embriagava els sentits. Jo de forma innocent,… bé no he estat mai innocent, vaig dir que feia 70 o 100 anys també deien dels vals que embriagava els sentits. El professor va callar, em va mirar i va cridar-me ‘Fuera’ i em va fer fora de classe. Des d’aleshores em coneixien a l’escola com ‘la defensora del vals’.”
Al 1952, s’obra una delegació de la Escuela Oficial de Periodismo a Barcelona que funcionarà fins l’any 1963. Romandrà tancada 5 anys, fins el 1968, que el règim decideix reobrir-la per a contrarestar la pujança del Centre d’influència Catòlica, CIC, l’escola de periodisme de l’Església i la seva influència a la societat catalana.
Va ser aquí on va estudiar periodistes com Lídia Falcón o Teresa Rubio. La primera recorda com “L’Escola estava a les Rambles. Era un local insalubre, un pis horrorós, que estava a sobre del urinaris municipals. No hi havia mobles, feia un fred horrible. Aquesta seu la van tancar poc després. Teníem com a professor a un tal Demetrio Ramos, que després crec que va ser delegat d’informació i turisme de Barcelona. I aquest no era el pitjor.”
Rubio, que estudià uns anys més tard, explica que llavors ja eren força noies a les classes i que els professor intentaven marginar-les: “Ens deien que les noies no podien fer segons quines cròniques o critiques. ‘Como vosotras vais a entrar al vestuario a ver como el torero se viste y se desviste’. Tampoc podíem dedicar-nos a la informació d’esport, segons ells. Et deien aquestes coses, intentaven maquinar-te des de l’escola”
A l’any 1964, es crea l’Escola de Periodisme del CIC. Depenia de la de Madrid, així, al igual que l’Escola Oficial de Periodisme a la seva primera etapa, els i les estudiants havien d’anar a examinar-se a Madrid. El CIC, estava molt menys controlada pel règim ja que sí que depenia del Ministerio de Educación i tal i com la defineixen els seus alumnes era un centre molt progressista que educava en llibertat i per a la democràcia. “L’Escola de l’Església era una mena de tapadora per a fer un tipus d’estudis més progressista perquè l’escola oficial tot i que hi havia gent molt bona i ‘progre’ estava molt encolada en el franquisme”, explica Montserrat Nebot. Maria Eugenia Ibáñez recorda que a la seva classe tot i no arribar a l 50% hi havia moltes dones. “Ens vam trobar amb un professorat molt progressista, com en Josep Arnau, en Santiago Nadal…”, comenta.
Al 1971 es funden les primeres Facultats de Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universidad Complutense de Madrid. Aquell mateix any l’Instituto de Periodisme de la Universidad de Navarra també es transforma en estudis universitaris. Les Escoles de periodisme devien extingir-se en 4 anys.
Periodistes com Sara Masó, que va estudiar ja casada i amb fills, o Llúcia Oliva van estrenar la facultat de l’Autònoma de Barcelona i van ser de les primeres en llicenciar-se en Ciències de la Informació.
Una dona a la redacció!!! (La incorporació al món laboral)
“[..] (el padre) tiene que salir de casa mucho tiempo para trabajar y ganar el sustento necesario. La madre, en cambio, cuida la casa y nos tiene más tiempo con ella. Dios ha querido repartir el trabajo de nuestro cuidado de esta manera entre el padre y la madre.”
“Cuanto mejor gobernada esté la casa más feliz será la familia. El orden, la economía, la belleza, la salud del hogar en mucha parte depende de la mujer o mujeres de la casa. Cuantas más casas ordenadas, higiénicas y bellas más familias felices y en condiciones de ser útiles a la sociedad y a la patria. Es, pues, a través de este servicio a la familia como la mujer sirve a su patria, a la historia.”
Formación Político Social. Primer año de bachillerato (Dècada dels 60)
Lidia Falcón: En España había una clasificación clarísima, los que escribían a favor del régimen, que ahí están todos los nombres de los franquistas que conocemos y luego las chicas, las señoras que escribían algo y hacían cuentos rosas. Sí, yo también los hice. Cubrí la puesta de largo de la hija de Porcioles y de otros personajes de la pseudonobleza de Barcelona.
Marina Bru: Quan em vaig casar i vaig venir a Barcelona va ser molt dur treballar. La família del meu marit no coneixia aquest món i no podien ajudar-me. Els amics em van ajudar però la veritat que em va costar bastant. I vaig haver de recórrer a les revistes de moda, com la que hi havia el Centro Moda que era l’organisme del gremi de la confecció.
Tere Rubio: En aquella època et deien si volies fer de redactora de moda i jo els deia que no m’interessava gens. Van ser anys una mica “raros”.
[..] M’ en recordo que en la primera etapa de Mundo Diario va haver-hi una anècdota d’una dona que estava treballant al diari, i el gerent va dir que a aquesta senyora no la podien posar en plantilla perquè ja tenia la seguretat social del seu home, perquè era una senyora casada.
Llúcia Oliva: Quan feia primer o segon de carrera volia col·locar articles. Vaig anar a oferir l’article a la “Soli” i em van dir: ‘bueno, si vols potser sí que ens el quedem i te’l publiquem però no cal que et paguem perquè tu com que ets mona, segur que et conviden molts nois a dinar o a sopar i no necessites els diners.’
Amparo Moreno: “Quan vaig anar a buscar feina a la Hoja del Lunes, el director em van dir que no em donarien feina perquè la secció de moda ja estava ocupada. Jo havia estudiat història i volia fer política o internacional… Però em va dir que era molt difícil que una noia fes aquestes informacions. Al final, es van acabar incorporant 4 estudiants, tots nois, de la mateixa escola de periodisme on jo estudiava.
Maria Àngels López: Quan vaig arribar a Mundo Diario de la mà de la Rosa Pinyol, em vaig entrevistar amb el Ramon Solanes que era el director. La meva tasca, és molt graciós, consistiria en inventar-me les cartes al director perquè no eren suficients, i fer els horòscops. Durant la entrevista, en Ramon Solà em va preguntar si tenia nuvi. A mi em va sobtar tant!!! Vaig pensar que segur que si fos un noi no m’ho hauria preguntat. Li vaig dir que no, perquè vaig pensar que no tenia perquè explicar-li la meva vida privada i al cap de tres mesos vaig trucar a la porta del seu despatx per dir-li que em casava.
[..]Vaig tenir dues criatures molt seguides, amb disset mesos de diferència. Quan vaig passar a ser periodista i mare de dos fills i alguna vegada arribava un pel tard, encara només fossin uns minuts, sempre hi havia una persona, que era el sots director de Mundo Diario, que preguntava als companys si tenia algun nen malalt.
Sara Masó: Quan la meva germana va marxar de Diario Femenino i se’n va anar a treballar a La Vanguardia el director em va cridar i em va proposar de quedar-me al diari encara que marxés la meva germana. Llavors em va preguntar si tenia fills. Li vaig dir que sí, que en tenia 2do. ‘I quants anys té el petit?’, en va preguntar. Quan li vaig dir que tenia deu anys em va respondre: ‘Ah! Així ja no en tindràs més.!!!’ Vaig sentir-me una mica… .No és que jo pensés en tenir més però semblava que et posessin un impediment. Potser si hagués estat un home no m’ho haguessin preguntat.
Margarita Rivière: El 71 surto del CiC amb una feina, en aquell moment tothom tenia feina, en una revista que es deia Dossier Mundo, que era del grup Mundo, i el director era Josep Maria Casasús. Inicialment jo vaig entrar per fer compaginació però al final vaig fer de tot . Clar que érem dos, ell manava, i jo era la mà d’obra. Fins el 1973. Després Josep Pernau que havia estat professor meu, em va cridar pel Diari de Barcelona, ( I això és important per veure qui movia els fils d’aquesta professió).
[..] Tant al Diari de Barcelona com al Periódico al que vaig anar després, vaig entrar embarassada, no se’m notava res, el noi, l’ Hugo és del Diari de Barcelona, (va néixer a finals del 1974) i la Clara a finals del 1978. No vaig dir res …
Maria Eugenia Ibáñez: Crec, que almenys al meu curs, totes les dones que vam acabar el curs, i volíem treballar, vam trobar feina de seguida, almenys en premsa diària, i si no en el que fos. [..] Jo vaig començar abans d’acabar la carrera.
Sí una dona a la redacció… però una més
En aquells anys, el periodisme era una professió clarament masculina. Les dones representaven un petit percentatge dins de les redaccions. Com era la relacions de les dones periodistes durant aquests amb els seus companys de feina? Com les van acollir? Van tenir les mateixes oportunitats? Com era l’ambient a les redaccions?
L’Amparo Moreno defineix el món periodístic de l’època com tancat i masclista, on no treballaven dones.“Jo que venia del món de l’educació, vaig trobar que el periodisme era molt més masclista que l’educació”, explica. En canvi, per la Maria Favà entrar en contacte amb el periodisme va ser alliberador ja que: “jo venia d’una oficina plena de homes, rojos i comunistes, i sovint m’havia sentit vexada. Al diari em tractaven com una igual.”
Teresa Rubio i Margarita Rivière van entrar a treballar a l’hora al Diario de Barcelona. Era l’any 1974. Van ser les dues primeres dones en entrar a a formar part de la plantilla. “Recordo que va sortir una nota a la tercera pàgina del diari: ‘dos primeras periodistas redactoras’. A l’any 74! La Margarita i jo estàvem horroritzades. Doncs allò ho va escampar Efe per tota Espanya i es va publicar en diaris de província de tot arreu. No era al 50, era l’any 74!”, explica Rubio. Les anècdotes no s’acaben aquí perquè tal i com recorda la Margaita Rivière: “per anar al lavabo havíem d’agafar la clau, i si anàvem a l’impremta de plom, on la majoria eren homes, tot eren xiulets de rebuda i comiat.”
Aquesta generació va haver de lluitar molt i se sentien obligades a demostrar que podien fer la mateixa feina d’un home. De vegades això comportava fer sacrificis com subordinar la vida personal a la professional.
A Llúcia Oliva li van proposar marxar 2 mesos a Argentina per a cobrir la Guerra de les Malvinas. “Per tenir les mateixes oportunitats que els homes tu sabies que havies de deixar un muntatge a casa impressionant, en canvi un “tiu” se n’anava i la seva dona es feia càrrec de tot, en cavi jo havia de convèncer la meva mare, la meva germana..sort que tenia 4 germans darrera meu: un l’anava a portar escola i altre el portava a casa...”
Segons Montserrat Nebot s’havia de demostrar molt més per poder ser igual. ”No tenia més remei que haver de dir ‘sí, sí, sí…ho faré’. Treballava 12 hores diàries, uns bestiesa”
Malgrat tot, les protagonistes coincideixen que amb la relació amb els companys no van tenir mai cap problema.
Maria Àngels López va trobar un ambient de companyerisme de igual a igual. I Maria Eugenia Ibáñez mai es va sentir discriminada per la seva condició de dona. “ A les redaccions en aquella època jo em sentia menys discriminada que m’he sentit desprès quan a les redaccions he fet alguna manifestació en contra d’algun comentari d’algun company o d’algun contingut del diari. En aquell moment hi havia una ètica, una postura política i un sentit crític, que ara no hi és, i que implicaven un respecte total i absolut vers la condició de la dona. Això ha canviat. Ara és considera normal utilitzar una dona despullada amb les formes més variades i amb els objectius més diversos o menysprear a una dona de forma subtil o fer comentaris masclistes a una redacció. No vull que això es generalitzi, però existeix. En aquella època, a la redacció, ningú no s’atrevia a fer cap comentari que pogués molestar a una dona.”
També Maria Lluïsa Peña diu que ha sentit més reaccions contràries posteriorment “si em donaven alguna de responsabilitat.” Afirma que potser els caps eren més paternalistes i que potser “si haguéssim aspirat a tenir càrrecs si que ens haguéssim sentit discriminades.”
Marina Bru resumeix la situació: “Crec que el companyerisme entre homes i dones era més fàcil, potser perquè estaven tots en una situació difícil. He treballat amb homes i amb dones. Ho he viscut en la meva pròpia carn i ho he notat després. En aquell moment hi havia com una mena d’alto el foc entre homes i dones per poder estar tots junts i lluitar per la democràcia.”
Vostè em pregunta, senyoreta? (Exercir la professió)
Van haver de lluitar per aconseguir una oportunitat; se sentien obligades a fer més que un home per sentir-se iguals i demostrar que la condició de dona no significava un menor compromís amb la feina. Però, tot i això, moltes vegades exercir de periodista i ser dona comportava fer front a altres tipus de problemes i discriminació.
Lidia Falcón: Hice durante dos meses la crónica de Noches de la Ciudad en El Noticiero Universal, salía todas las noches y era la única mujer que hacía esto. Para conseguirlo hubo que convencer al que era administrador del Noticiero, no al director.
Margarita Rivière: Al Diario de Barcelona, en Pernau m’havia anomenat cap de secció, i responsable del dominical. El propietari Santacreu, volia presentar al nou director al que en diem Consell de Redacció, és a dir tots els caps de secció, l’Antonio Franco, el Lluís Bassets, l’Enric Sopena, el Jordi Negre, molts homes, i una servidora. El Santacreu va començar a presentar, ‘Franco ilustre periodista’, ‘Enric Sopena, una gran pluma’ , i quan arriba a mi diu ‘Margarita Rivière…de buena família.’ A mi m’havien fitxat perquè era de bona família, em va fer tanta vergonya que vaig estar anys callant, fins que vaig descobrir que no, que això calia explicar-ho.
Marina Bru: Varem ser molt ingènues perquè varem anar a Diario Femenino, realment amb un ímpetu i amb unes ganes de treballar i fer una cosa completament diferent i ens varem trobar amb alguns directius i amb les esposes d’alguns directius que ens feien la vida impossible. La dona d’un d’ells volia obrir el diari i trobar la informació que a ella trobava interessant, moda i coses així, i ens obligava a fer-ho. Nosaltres volíem fer altres coses.
Amparo Moreno: Durant la meva darrera etapa a El Correo Catalán, el director em va encarregar tot un seguit d’articles vinculats a temes de dona, però em va advertir ‘procura escriure coses que agradin a les dones dels homes del Consell d’Administració’. Era una mena d’estratègia per calmar els ànims”.
M. Àngels López: El mateix director que preguntava si jo tenia fills malalts quan no arribava a l’hora habitual, em canviava les informacions quan va haver el conflicte amb Motor Ibèrica. Jo parlava de les dones de Motor Ibérica que s’havien tancat a l’església i em va retreure que utilitzés la paraula “dones” si eren les “esposes” dels que feien vaga. En aquest tipus d’històries sí que és veritat que hi havia intervenció en la informació.
[...] Una vegada vaig anar a fer una entrevista a un polític de l’ajuntament i quan en va veure em va dir: ‘Digame lo que le han dicho que me pregunte’
Teresa Rubio: Havia de fer un tema sobre la situació dels pescadors de Barcelona. En aquella època ho estaven passaven molt malament. Encara que havia procurat parlar amb els pescadors, també em va tocar entrevistar al president de la Confraria de Pescadors, que aleshores era també conseller en l’època del Porcioles, i era qui manava, encara que no tenia massa idea sobre el tema. Durant l’entrevista em va preguntar de forma insistent si estava casada o soltera. Jo volia continuar amb l’entrevista i aleshores em va dir que: ‘Tengo el gusto de invitarla a comer a usted o a usted con su marido’ i es va treure un bitllet de 1.000 ptes.
[..] També em va passar una anècdota amb el que aleshores era el president de la Junta de Obras del Puerto, quan no hi havia port autònom. Durant una entrevista que vaig fer-li sobre un tema molt complicat, i que vaig preparar-me molt. Em va contestar ‘Usted se da cuenta que yo a estas preguntas a una señorita no se las puedo contestar. A un hombre le contestaria, pero como le voy hablar sobre temas económicos?’. Ara això fa riure, però va ser molt dur.
Maria Favà: Vaig anar entrevistar a l’Andreu Abelló . Em va tractar com a una nena, com a la seva secretària. M’anava dient ‘coma, punto…’ Em va dictar l’entrevista.
[..] Al meu primer ple municipal jo anava amb pantalons i no em van deixar entrar. Això era els anys 70, a l’època del Porcioles. Segons els que manaven a l’ajuntament no era de calaix que una dona pugés a la tribuna de premsa si no portava faldilles.
Montserrat Nebot: Jo li vaig fer una entrevista a en Rovira Martorell que era un senyor era molt clàssic, molt de dretes i molt a l’antiga. La vaig publicar i es veu que no li va agradar gaire perquè un dies després em va escriure una carta: ‘Manos blancas no ofenden’ i ‘Los llimones del Caribe’ i que semblava mentida que li hagués fet allò…Vaja, unes coses masclistes…
M. Eugenia Ibáñez: Jo, els primers anys, vaig fer bàsicament informació municipal i molta informació de barris, el que en aquella època en dèiem informació de barris. En aquella època els problemes dels barris eren la organització, les mancances, la manca d’equipaments, era una forma d’anar contra el règim . Per primera vegada aquella gent es va trobar que els diaris els escoltaven i, a més a més, per primera vegada també tenien que parlar amb dones i jo crec que a les dones que fèiem informació municipal ens van rebre millor del que podrien rebre a un home perquè es trobaven amb una doble sorpresa. La recepció de la seva informació i la condició de dona. Jo no vaig tenir mai cap problema amb meva feina com a periodista.
Llúcia Oliva: Quan va ser la inauguració de les primeres corts democràtiques, era al 77, jo estava embarassada de la meva primera filla i estava al Catalunya Express. Estaven pensant qui aniria a cobrir-ho. I em van dir ‘tu aniries però estàs embarassada’. Llavors jo vaig dir que era igual, i hi vaig anar. Me’n recordo que la gran preocupació dels diputats catalans que estaven per allà era que aquesta noia embarassada s’havia de seure, que no podia estar dreta tota la sessió…i volien que m’assegués allà en el mateix hemicicle. Aquest ambient proteccionista hi era. Però en certa manera, si tu no t’hi abonaves en aquets tema i no et comportaves d’una manera que no fos ètica, ho utilitzaves per tenir més bones fonts o més informació sense sortir del què és correcte. Jo crec, a vegades, no era una cosa que anés malament.
Anys de lluita, anys de por. Construir la democràcia
La censura
Lídia Falcón: Bueno podríamos decir que hay tres tipos de censura: la del régimen aquel que censuraba con un lápiz rojo y te decía que no, y que luego te procesaba si era necesario; la del director de la publicación, que no quiere líos, o que no le gustas, o que no es de tu cuerda…esa sigue funcionando. Y luego la autocensura, porque cuando una se sienta a escribir, empieza a pensar ‘Qué puedo decir, qué si le va a gustar, cómo se va a enfadar…’.
Maria Lluïsa Peña: Recordo el “lápiz rojo” i pujar de les galerades emprenyada perquè m’havien tocat tot el text.
M. Àngels López: Després de la mort de Franco, va començar a haver informació laboral. Per a mi si va ser un canvi absolut. Va ser quan va començar a desaparèixer el Sindicat Vertical, el moviment obrer va anar sortint a la llum. Va ser un esclat total i absolut. Recordo començar a treballar a les set de la tarda quan es feien les assembles als edificis dels vells sindicats, a la Via Laietana. Hi havia reivindicacions, tancaven empreses perquè sortien unes obligacions i una legislació laboral que era inexistent i hi havia empresaris que s’estimaven més baixar la persiana que responsabilitzar-se i seguir unes normes. He de dir que jo aquests cinc anys d’informació laboral els vaig poder fer tret de pressions molt concretes com el cas de Motor Ibérica. Es veu el sotsdirector tenia línia directa amb l’empresari. Jo deixava la meva informació feta del que havia viscut a l’assemblea de treballadors i el sotsdirector desprès em retallava textos i canviava titulars. Una vegada en què la tisora de canviar titulars i retallar paràgrafs va ser molt gran un dels líders sindicals em va dir: “¡Cómo es possible que estás aquí, oyes lo que oyes y ves lo que ves y lo que sale publicado! ” Jo li vaig dir que quan marxo a casa hi ha un sots director que fa el que li dona la gana. Ell va dir: “Pues le dices a tu subdirector que como siga recortando vamos a ir a quemar diarios.”. No sé que o qui li va dir o com ho va fer, però a mi ja no em van censurar cap text més i vaig poder treballar amb total llibertat.
Sara Masó: Era una època en que tot estava molt sensibilitzat. Jo havia fet uns peus de fotos per un diari de coses curioses. Aleshores el Franco ja estava malalt, i em van donar una foto que hi havia com uns cavallets de joguines que era molt car. I jo vaig fer un peu de foto que deia ”el tiovivo más caro del mundo”. El director va cridar-me la atenció, perquè havien vingut els de la falange a protestar. Tot això a causa dels nervis.
[...] I la meva germana va anar judici per publicar un anunci de sostenidors… i no era gens provocatiu o alguna cosa semblant.
Margarita Rivière: Em van proposar fer un llibre sobre tots els mètodes anticonceptius segurs. M’ho va proposar el Doctor Santiago Dexeus. Vam treballar una temporada, i teníem por el dia de la presentació del llibre, que la policia no ens molestés, o clausurés l’acte, ja que l’anticoncepció encara no era legal, i quina seria la nostra sorpresa quan enlloc de la policia, que ens temíem podria venir, van aparèixer un grup de feministes radicals, que estaven en contra de la penetració. Eren un grup de la Lídia Falcón. Allò a mi em va impressionar, i d’alguna manera em va vacunar contra el feminisme per un temps. Ara ja fa molts anys, tenim bona relació amb la Lídia Falcón i tot el que vulguis, però en aquell moment va ser fort.
Anys de lluita, anys de por
Marina Bru: Més d’una vegada vaig estar a punt de perdre el carnet de periodista i no va passar gràcies a amics. Recordo una vegada vam fer una article sobre el divorci sí, divorci no. Seria l’any 68-69. El tema va sortir amb les paraules de Luís Aranguren que eren: “para que hacer referéndum si los referendums siempre los gana el régimen”. Automàticament Carmen Alcalde i jo varem anar fora. Vaig haver d’anar a Madrid perquè em volien treure el carnet de periodista. Afortunadament tinc amics per tot arreu, i un company meu de promoció era un alt directiu al ministeri de Fraga. El vaig anar a veure i em va dir: “Pero Marina como te metes en estas cosas?” Finalment, em va ajudar i no me’l van treure. En aquella època el càstig era l’expulsió i la retirada del carnet.
Lídia Falcón: Era la noche del 17 al 18 de julio del año 60, bajábamos de ver los campeonatos de natación de Montjuïc, y vemos en la Ronda San Antoni un coche de bomberos, y pensé hay noticia. Nos lanzamos a ver lo que pasaba, era la 1 de la madrugada o así. Miro y era un buzón de correos donde habían echado algo inflamable. El bombero estaba sacando una saca de correos con un agujero. Ya estaba listo. El fotógrafo era muy jovencillo venía detrás de mí, me vuelvo y le digo ‘Bueno vámonos, ya está listo’ y me dice ‘No puedo, estoy detenido’. Aparecen tres policías como tres fieras. Uno era el de lo político social y había dos de la comisaría que correspondía a aquel barrio. Nos llevaron a comisaría y nos pasamos toda la noche allí. A todo esto yo no tenía terminada la carrera, por lo tanto, no tenía el carnet de prensa; el fotógrafo era amateur, y además era dependiente de una tienda durante el día y esto lo hacía por la noche. Estoy segura, de que le pegaran una paliza allí. A las 5 de la mañana llaman a casa de mi madre para preguntar si yo vivía allí. Al chico también le llaman a su casa, el padre se presentó allí de madrugada. Y esa fue la primera detención en el ejercicio de mi profesión, luego hubo bastantes más.
Llúcia Oliva: Quan hi havia redades i hi havia detencions, la policia ens donava la llista de detinguts perquè la publiquéssim, i la gent no s’atrevia a trucar a la policia perquè deien, ‘si li pregunto a la policia que està detingut el meu germà o els meus fills ja sospitaran i per tant, el poso més en perill encara’. Llavors trucaven als diaris que tenien la llista de detinguts…Jo m’enrecordo haver patit molt aquella nit perquè em van deixar allà amb la llista, i anava trucant gent i em sabia molt de greu dir’ls-li que el fill, el marit o qui sigui estava detingut.
[..] Més que por era una sensació una mica d’agonia quan sabies que estaves fent una entrevista o parlant amb algú del partit comunista que no estava legalitzat. Per sort no em va passar mai res.
Montserrat Nebot: . Por.. a aquelles dues manifestacions del febrer del 76’ amb els grisos, que hi van haver tants cops… corríem pel carrer com bojos, a la Gran Via, a qualsevol portal t’amagaves però més que por com a periodista era com a persona.
[..] També mi em van detenir una vegada per enganxar cartells al Tarradellas, tu imagina’t, això ja era al 77’, 78’
[..] Jo recordo la primera vegada que va venir el López Raimundo a Barcelona, Ell estava amagat a fora. El Pere Portadella, que era el que estava al davant de tot això, em va trucar al Tele/Exprés, ens va citar als jardiners de Gràcia. No ens coneixíem. Havíem de portar… no sé..una carpeta…ja no m’enrecordo. Érem uns quants periodistes i anàvem allà amb la carpeta. Llavors ens va cridar, vam entrar en un cotxe i vam anar a un lloc que jo no sé ni on era tampoc. El cas és que al cap d’una estona estàvem allà asseguts i surt de darrera d’una cortina en López Raimundo, encara m’enrecordo, i anava com a periodista però em feia una mica el cor… Sabies d’ell el que havia fet, i anar a l’exili i tot plegat, amb la seva dona, la Teresa Pàmies… Però por, aquella por jo no ho recordo…era més aviat una mica de pessigolles.
Maria Favà: Al Diario de Barcelona va haver una temporada que no veiem la llum del dia perquè teníem les finestres tapiades i amb la policia a la porta. I de tant en tant, ens tiraven un petard… Els anys han endolcit el record.
Teresa Rubio: Hi havia molts nervis i molta por en aquella època. Jo recordo les primeres eleccions que vaig cobrir. Em va tocar seguir a Joan Miquel Abad, que es presentava pel PSUC. El dia de les votacions, al Diari de Barcelona es van fer torns perquè tot el que sortís per teletip estès cobert. A mi em va tocar un horari estranyíssim de 5 del matí fins les 8 o una cos així. Vaig escriure lo meu del PSUC i vaig arribar i no hi havia ningú a diari. Després va venir Guillem Mestre, que estava amb el amo que era de Alianza Popular. Jo estava sola per atendre el teletip i el Guillem Mestre em preguntava que hi havia. Jo li deia: “Alianza popular no té ni un diputat a Barcelona”. Ell deia que no podia ser. No s’ho creien. Els nervis eren importants!
[..] Hi havia molta gent que estava amenaçada pels d’ultradreta, sobretot els que feien molta informació política en aquell moment. Recordo en Sánchez Costa que de vegades l’acompanyàvem a casa seva entre tres o quatre perquè estava mort de por.
M. Eugenia Ibáñez: A mi em va amenaçar el Royuela, hi vaig haver de presentar denúncia al Jutjat de Guàrdia per amenaces.
El periodisme ahir i avui
Margarita Rivière: Una cosa que es veia molt clara, ja des de abans de morir Franco, la progressiva preponderància del factor econòmic, com delimitació de la llibertat de premsa. Un fet viscut. Jo visc al costat del Corte Inglés de Diagonal, es va inaugurar el 1973-1974, l’endemà de la inauguració, sento un soroll espantós a les 10 del matí al carrer, va caure tota una marquesina d’entrada, clar a les 10 del matí en aquell barri, no hi havia ningú, i per tant no va passar cap accident ni cap desgràcia. Arribo al Diario de Barcelona, a les 4 de la tarda, ho explico, i dic que havia fet fotos. Em crida Martín Ferran, i em diu ‘tu saps que hi ha a la pàgina 5’ ‘Si, internacional’, i em diu ‘No, l’anunci del Corte Inglés’. No va sortir res, ni al Diari de Barcelona ni enlloc., el que demostra la potència de l’economia.
Amparo Moreno: El meu desengany polític va ser durant la transició. També vaig haver de deixar el periodisme perquè no estava d’acord amb la lògica que s’havia generat de complicitats entre periodistes i polítics a les quals jo no volia jugar. Aquests vicis s’han consolidat durant els anys 80 i 90. El periodisme actual no està complint la seva funció.. Hi ha molt poc periodisme crític. Està basat en declaracions i contradeclaracions.
Lídia Falcón: En España hay una falta de pluralidad absoluta en la prensa, todo es uniforme. Puede ser que sea a favor de los partidos de derechas o del gobierno, porque de izquierdas no sé si hay algo. Y todo tiene que ser de acuerdo con las consignas de la tendencia en cuyo periódico estas.. Y esta prensa de hoy es mucho más monocorde, menos protestataria, menos opositora, menos independiente que hace 40 años. Entonces había periodistas dispuestos a arriesgarse a la cárcel por publicar y por difundir sus ideas. Y hoy no sé siquiera si hay uno.
Llúcia Oliva: La gran avantatge es que tenies accés directe a les fonts. Ara és molt difícil perquè hi ha aquests milers de gabinets de comunicació. I això es l’ impediment més gran perquè es pugui fer una informació contrastada, rigorosa i que realment puguis comprovar amb la font les coses.
[..] La transició era informar per primera vegada com un partit feia una reunió per primera vegada legalitzat, la primera vegada que una manifestació era autoritzada…i tot era molt emocionant. Aprenies moltes coses, com fer periodisme al mateix temps que aprenies moltes coses político-socials. Penso que el fet aquest de viure aquell moment m’ha determinat molt la manera d’entendre el periodisme, perquè ja no pots entendre el periodisme si no és com una lluita per la veritat, perquè la informació pugui ser lliure, independent, i tot allò que quan nosaltres érem joves ens van inculcar.
[..] Abans hi havia un compromís amb la societat, i molt per informar dels moviments socials que hi havia: assembles de veïns, els comitès d’empresa…jo recordo per exemple que es parlava molt dels conflictes col•lectius. Ahir era que parlava amb un dels treballadors de parcs i jardins, que tenen un problema amb l’ajuntament, i deia, a cap diari es parla d’això, i dic, ui, ha canviat molt, perquè jo recordo que anava a cobrir conflictes d’empresa, a més hi havia molts, els anys 70 era la crisis del tèxtil.
Montserrat Nebot: Per mi el periodisme és un compromís, jo crec que ara es un treball, en canvi per nosaltres era com un compromís per la societat, a mi em va agradar estudiar periodisme perquè d’alguna manera era un compromís de fer de comunicador a la societat .
Maria Favà: Estic en contra del Periodisme que es fa ara des del web, des de la pantalla. Ara no s’embruten les sabates i a mi em van ensenyar el Huertas que s’havia d’anar als llocs; s’havia de parlar amb la gent, i no per telèfon, cara a cara. S’havia de pujar la muntanya i baixar i anar als menjadors socials… I això ja no es fa.
Maria Eugenia Ibáñez: Això de sortir al carrer, el que jo en dic “fer cantonades”, és molt dur. Sempre ens enviaven als més joves, que acabàvem d’arribar, i havíem de fer el que ens manaven… Nosaltres el que volíem era treballar. Quan el redactor o la redactora aconseguia cert estatus o prestigi de seguida deixava de “fer carrer”. Un error d’aquesta professió: la creença que una persona que potser escriu bé o fa bé la informació, pot també ser cap de secció o manar, que són dues coses molt diferents i pots manar bé i ser un pèssim redactor o al contrari pots ser un excel·lent redactor i difícilment podràs ser un bon cap.
[...]En aquesta època fins el 82 crec -no sé que diran les generacions actuals de periodistes- però nosaltres que hem viscut i, algunes encara viuen del periodisme en actiu, crec que va ser l’època més apassionant que s’ha pogut viure del periodisme. Per una raó: perquè vam viure el que era la dictadura i els efectes en el treball diari. Vam viure l’evolució i els canvis que s’anaven experimentat i vam viure la democràcia total. Llavors vam gaudir d’aquells moments de llibertat d’una forma que les generacions actuals no poden fer-ho, senzillament perquè els hi manca elements per veure la diferència entre la dictadura i la democràcia.
Aquesta informació plana que hi ha a la informació d’avui, en aquell moment era impossible veure-ho. Crec que aquest ofici hi ha que viure’l amb apassionament perquè si no es converteix en una mera tasca burocràtica. Vam poder viure aquesta professió amb apassionament perquè l’època ens ho va permetre. Això es irrepetible, suposo que per bé, si tenim en compte el moment polític, però potser per mal pel que implica a l’exercici, l’entusiasme i la forma de fer periodisme.
Mercè Vilaret Llop
(1943-1993)
Perfil biogràfic:
Mercè Vilaret fou una de les primeres realitzadores de televisió a Catalunya i, juntament amb Josefina Molina i Pilar Miró, una de les pioneres a l’Estat Espanyol. Va desenvolupar tota la seva carrera professional a TVE a Catalunya, entitat on va entrar a treballar l’any 1964, primer com a ajudant de realització i, a partir de 1971 com a realitzadora. Va rebre el Premi Ciutat de Barcelona (en l’apartat Televisió), l’any 1978.
L’any 1985 es va incorporar com a professora de l’assignatura de televisió a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), tasca que va desenvolupar fins a la seva mort.
Va dirigir més de dues-centes produccions d’una gran varietat de gèneres com ara dramàtics, documentals, programes infantils, musicals, reportatges o retransmissions en directe. Entre els programes que va realitzar destaquen documentals com: Mujeres para una época (1984), la sèrie documental de tretze episodis Fueron primera página (1986), La Mina, un barri entre fronteres (1989), Les altres condemnes (1990), La vellesa, entre records i oblits (1991) o Barberà, Barberà (1992).
Els seus dramàtics, rodats als estudis Miramar de Barcelona, juntament amb els de Lluís M. Güell i Sergi Schaaff, van fer història, i va excel•lir en aquest camp amb títols com Revolta de Bruixes (1976), Fedra (1980) o Danny i Roberta (1993), la darrera obra que va dirigir.
En el camp de la realització de produccions de ficció adreçades als infants va ser la primera realitzadora del programa Terra d’escudella (1977) protagonitzada primer pel grup Comediants i després pels Joglars.
Va fer, també, monogràfics sobre personatges del món de la cultura com Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Joan Miró, Raimon o Lluís Llach i retransmissions en directe com la visita de Joan Pau II a Montserrat (1982).
Va morir sobtadament d’una embòlia, als 50 anys, als estudis de TVE de Sant Cugat. El seu estil de realització va crear escola i va ser una defensora aferrissada del model públic de televisió, sobretot del model establert per la BBC, televisió que coneixia molt bé perquè passava llargues temporades a Londres.
Bibliografia:
- Retrat de dona (Marta Pessarrodona entrevista a Mercè Vilaret) (TVE, Barcelona 1982).
- Terenci a la Fresca (Terenci Moix entrevista a Mercè Vilaret) (TVE, Barcelona 1985).
- Mercè Vilaret. Retalls de temps (TVE, Barcelona 1994).
- Montserrat Martí – Mercè Vilaret: aproximación a su escritura visual (Quaderns del CAC nº 16, Barcelona 2003).
- Calendari 2002: Dones Periodistes (ICD, Barcelona 2002).