Perfil biogràfic:

Escriptora, periodista i locutora de ràdio. Va desenvolupar tota la seva carrera a Radio Juventud de Barcelona i RJ 2 en estereofonia. L’any 1974 va posar en antena un programa de temàtica feminista a Radio Juventud que es deia “Punto y Aparte“. També va treballar en diversos espais relacionats amb la veu, més unes petites intervencions d’imatge en sèries de TVE.

Als 13 anys va entrar en contacte amb Radio Oviedo, perquè necessitaven nois i noies joves per interpretar contes infantils en directe.

L’any 1959 es va traslladar a Barcelona on va ser contractada per Radio Juventud. Álvarez va fer una pausa per qüestions personals i va tornar l’any 1964 quan va entrar a formar part de la plantilla de locutors. La programació era musical i l la publicitat s’emetia en directe. Li van encarregar tots els indicatius de Radio Juventud.

Álvarez va treballar durant una temporada amb Pedro Ruiz en un programa d’humor creat i dirigit per ell mateix a Ràdio Barcelona. Amb Jordi Estadella va realitzar una sèrie de reportatges de contingut social. Al programa “Las tardes de Odette” va conèixer a l’actor de teatre Gabriel Agustí, qui es convertiria en la seva parella.

Destaca la seva participació el 1975 a TVE en la sèrie “Original” de la 2, realitzada per Esteban Duran i el 1984 va interpretar a Ruth Benet en “Yo robo, tú chantajeas, ella estafa y además un muerto“, també realitzada per Duran.

En la seva producció literària, hi trobem les obres següents:

·  La mordedura del sapo, 2015
·  Quién coño eres, inclòs en el volum 30 Ediciones Oblicuas, 2011
·  Se parece tanto a Humphrey Bogart, 1996
·   Háblame de Claudia, 1998
·   La balsa, relat curt guanyador del primer premi del IV Certamen de Relats Breus de Dona, organitzat per l’Ajuntament de Valladolid, inclòs en Relatos de mujer, 2002
·    Tres sillas de anea, 2003,  novel·la guardonada amb el Premi de novel·la Juan Pablo Forner de Mèrida, en la seva sisena edició
·  Los dos miraban el reloj, 2000

Perfil biogràfic:

Myriam Josa, nascuda l’any 1938, continua a la plantilla del diari La Vanguardia, és a dir, en actiu quan s’escriu aquest perfil, el mes de maig de 2011. No s’ha volgut jubilar tot i que defensa el dret de tothom a jubilar-se als 65 anys. És la treballadora de més edat del mitjà (inclosa redacció i la resta de departaments), pels 72 anys, i la que porta més temps a l’empresa, 44 anys.

Després d’abandonar els estudis de medicina, va cursar periodisme, començant l’any en què es va inaugurar l’Escola de Periodisme de l’Església, l’única que existia llavors a Barcelona. De mà del seu professor i periodista de La Vanguardia, Santiago Nadal, va entrar a la secció d’Internacional d’aquest diari a primers de maig de 1967 per a un mes de pràctiques. Quaranta-quatre anys després, les pràctiques continuen, manifesta la Myriam.

En arribar l’estiu, Santiago i el seu germà Carlos Nadal (antifranquistes declarats) li van proposar quedar-se davant la manca de redactors que tenien. Acabada l’època de vacances, van acceptar que seguís. En aquella època va ser la primera dona que treballava a la redacció. Hi havia dones a l’administració… i cal assenyalar que durant la guerra civil María Luz Morales en va ser la directora.

Pocs mesos després del seu ingrés, va entrar la María Asunción Guardia, que va ser la primera dona de la redacció que va tenir contracte fix, i al cap de poc temps, també li van fer a ella, al principi de 1968. Però a la seva fulla salarial consta com a data d’entrada l’1 de maig de 1967!!! (I sempre a la puta base, diu Myriam!!!)

L’ambient a Internacional era lliberal i antifranquista (també en altres bandes de la redacció) fins a tal punt que podia guardar allà la propaganda, llavors subversiva, de la trotskista Lliga Comunista, on militava. Durant la Segona Guerra Mundial, malgrat el franquisme, la secció d’Internacional va ser aliadòfila. Una secció que destacava també pel companyerisme, que podia mesurar-se a través dels berenars i sopars que s’organitzaven i en el bon rotllo… fins i tot amb els fatxes, com l’encantador Javier Comín. Aquest ambient ha perdurat fins avui en dia a la secció. Els veterans ens ajudaven en tot. En José Casán va ser durant anys l’home a qui consultàvem des de dubtes sobre la redacció d’un text, d’ortografia fins a qualsevol tema de contingut. Ho sabia tot. El romanès Valentin Popescu personificava la ironia, i l’Antonio Carrero Baringo va ser un home extraordinari, obert i sempre disposat a convidar a una copa.

Una matinada del mes de maig de 1968, amb el Tomàs Alcoverro (més tard corresponsal a Beirut) i dos amics se’n van anar en cotxe cap al París del maig francès. Els companys d’Internacional els van acomiadar al carrer Pelai, davant l’edifici del diari. “Myriam, sobretot no els hi deixis diners, a aquests nois!!”, li aconsellava el Santiago Nadal. En una agitada assemblea al teatre Odéon, els van deixar anar: “Taisez vous, les espagnols!” els van dir.  Com a la redacció, discutien amb un excés d’entusiasme.

Després va arribar l’estiu de 1975 i els dos mesos d’assemblees diàries (excepte dissabtes i diumenges) al juliol i l’agost a la Asociación de la Prensa (l’actual Col·legi de Periodistes) per problemes socials i polítics de la professió. Hi assistien molts periodistes i sempre hi havia dos o tres policies de la secreta, que tot i que es disfressaven de progres, se’ls reconeixia molt fàcilment. Ningú es tallava per la seva presència. El Franco estava molt malament i la dictadura (tot i que encara va ordenar cinc execucions) ja espantava menys.

Mort el dictador, els canvis es van començar a notar als diaris. La Myriam va seguir a Internacional, a excepció de tres anys que va estar a la secció de Tancament, entre 1983 i 1986. Al 1988, amb motiu dels 20 anys del Maig francès, va recordar l’aniversari des de París i així van començar per a ella els viatges a diversos països europeus, a l’ex Unió Soviètica i els seus satèl·lits, Àfrica, Xile i Xina i cimeres de la ONU… Per sort el franquisme ha quedat enrere, tot i que planen idees més que conservadores. No es pot matar a Bin Laden, s’hauria hagut de detenir-lo i jutjar-lo, i la pena: presó. No a la pena de mort! I vaig dir el mateix en el cas de Pinochet, ens comenta. A la redacció ara hi ha moltíssimes dones, encara que als càrrecs segueixen dominant els homes… La lluita continua, conclou la Myriam.

Perfil biogràfic:

Mar Garayoa va néixer a Lleida l’any 1944. Va començar a estudiar a  la Facultat d’Econòmiques de Barcelona el setembre del 1962 i va ser expulsada de la Universitat després de la Caputxinada que va tenir lloc al Convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona) i el tancament universitari posterior que van protagonitzar centenars d’estudiants el mes de març de 1966. Ella formava part del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i precisament en l’esmentada reunió clandestina havia estat escollida com a dirigent del Sindicat.

L’any següent, el 1967 es trasllada a Bilbao per continuar els seus estudis d’econòmiques.

Posteriorment va cursar periodisme a l’escola Oficial de Periodisme de Barcelona, on es va graduar el 1973. Abans d’acabar els estudis va participar activament en el Grup Democràtic de Periodistes.

En el mateix any 1973 va entrar a treballar de redactora al diari La Prensa on hi va romandre fins al seu tancament el 1979.

Més tard va treballar com a cap de premsa de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va col·laborar com a periodista entre d’altres publicacions a El Món i a la revista feminista Opción (1976-1977).

Mar era una persona molt activa i compromesa en la lluita antifranquista. Va militar al Partit dels Treballadors d’Espanya (PTE).

Va morir en plena joventut, el 8 de desembre de 1984, només amb 40 anys, víctima d’un càncer.

Perfil biogràfic

Núria Pompeia, nascuda a Barcelona, a l’esquerra de l’Eixample la primavera del 1931, coincidint amb la proclamació de la II República Espanyola. La seva infància i joventut va transcórrer al pis de l’Eixample. Els estius els alternava  entre la finca de l’àvia a Arenys  de Mar amb estades a Sant Joan de les Abadesses.  Va cursar estudis d’art a l’Escola Massana de Barcelona.

De les seves estades a la comarca del Ripollès va aprendre a estimar la natura. Com explica ella en el llibre Barceldones, “El prolongat i variat contacte amb la naturalesa, en el seu punt més dolç, va ser la llavor que va arrelar dins meu, que a créixer amb el meu cos i la meva ment i que va guanyar terreny a d’altres dèries i afeccions que, com diuen els entesos, condicionen i conformen els valors i les prioritats, el caràcter i la personalitat”

Dibuixant i escriptora, és considerada una de les poques dones que fan dibuix humorístic al món. Els seus dibuixos tenien una clara intenció crítica amb la societat de l’època i amb la classe política i alhora reivindicativa, sempre al costat de la defensa i reivindicació dels drets de les dones.

Ha col·laborat en diferents mitjans amb els seus dibuixos i vinyetes sempre d’actualitat i amb el to crític característic. Destaquen Diari de Barcelona i nombroses revistes com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Sábado Gráfico, Por Favor, Vindicación Feminista, Dunia, El Món, Emakunde… així com en publicacions estrangeres com Linus, Charlie Hebdo i Brigitte. Durant una època també va publicar cròniques culturals a La Vanguardia. Va escriure guions per a TVE i va dirigir el programa Quart Creixent (1984, TVE de Catalunya)

Ha rebut diversos premis i reconeixements. Fem esment dels següents:

• Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2000)

• Rosa del Desert, premi a la trajectòria professional, atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (2003)
• Creu de Sant Jordi (2007)

Bibliografia

Entre la seva bibliografia destaquen els llibres d’humor gràfic, que denuncien les restriccions socioculturals dels anys 70 a Espanya que impedien la llibertat de les dones.

- Maternasis. Editorial Kairós, 1967

- Y fueron felices comiendo perdices… Editorial Kairós, 1970

- Pels segles dels segles. Barcelona, Edicions 62. 1971

- La educación de Palmira. Barcelona, Edicions 62. 1972

- Mujercitas. Editorial Kairós, 1975

- Cambios y Recambios. Barcelona, Editorial Anagrama. 1983

- Cinc cèntims  (Una dotzena de contes) Un llibre de narrativa en català. Barcelona, Edicions 62. 1981

- Inventari de l’últim dia. Barcelona, Edicions 62. 1986

- Mals endreços. Una novel·la sobre l’univers femení i la seva inserció en una societat plena de prejudicis i hipocresies, Barcelona, Columna edicions. 1998

Perfil biogràfic:

Joana Biarnés, nascuda a Terrassa ha estat la primera reportera gràfica de Catalunya. Va treballar com a fotògrafa de premsa al desaparegut diari Pueblo, un mitjà vespertí que s’editava a Madrid durant el franquisme, propietat del sindicat vertical. Es va crear l’any 1940 i amb l’arribada de la transició democràtica va deixar de sortir.

Joana es va iniciar a la fotografia de ben petita, ajudant al seu pare que era fotògraf esportiu i des de llavors no ha abandonat mai la seva càmera fotogràfica.

Va estudiar a l’Escola de Periodisme i treballava amb el seu pare cobrint esdeveniments esportius. Per la seva condició femenina va patir nombroses discriminacions i va viure diverses situacions absurdes com per exemple quan un àrbitre va aturar un partit de futbol per impedir que una dona –ella- fes fotos del camp, malgrat que disposava de les acreditacions corresponents que li permetien treballar com a periodista. L’any 1962 va començar a treballar a Barcelona pel diari madrileny Pueblo. Poc després va rebre l’oferiment d’anar a Madrid a treballar-hi com a fotoperiodista i va acceptar.

Gran professional, sempre s’arriscava per aconseguir la notícia que buscava.

Al llarg dels vint anys que va treballar com a fotoperiodista va fer reportatges molt interessants que va publicar el diari Pueblo de manera molt destacada. Per exemple quan va anar a Moscou el 1967, en ple règim comunista, i va fotografiar l’escola on s’ensenyava als nens de més de 3 anys a jugar escacs.

Amb l’arribada de la democràcia el diari Pueblo va tancar, i llavors ella va anar a treballar en agències fotogràfiques com Sincropress, Heliopress, Contifoto, Cosmopress.

Amb tota probabilitat va ser la primera periodista que va anar a Hollywood per cobrir els rodatges de pel·lícules com ‘Primera Pàgina’ (Front Page, 1974) dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Jack Lemmon, qui li va dir “¿Vd. viene de España para fotografiarme?… Sí que soy importante”.

El “Zorro” amb George Hamilton, va ser un altre personatge que va fotografiar. Donat que la pel·lícula es va rodar pràcticament tota a Mèxic, la Joana va aprofitar el viatge  per fer alguns reportatges. Ja feia temps que volia fer un document gràfic de dones vives que haguessin tingut un paper destacat durant la revolució mexicana (1910-1917). Vaig localitzar, comenta Joana, una de les moltes “soldaderas”, col·laboradores de la revolució que tenien càrrecs, com la que vaig poder entrevistar i retratar. En tinc un gran record d’aquesta dona, continua recordant Joana, molt india, cabells grisos recollits en una cua. Al somriure quedava clar que necessitava anar al dentista. Al preguntar-li, quina era la seva missió en la revolució, va contestar ‘”llevar el correo a Pancho Villa”. Jo li vaig contestar… ¿Iba en burro, claro? I ella va replicar immediatament amb orgull, “Nooooo… a caballo…” El Govern mexicà la va condecorar amb la medalla al valor. Medalla que mostrava enganxada a la seva brusa. Amb ella li vaig fer la foto.

A Mèxic també va voler contactar amb la vídua de Pancho Villa, Doña Luz Corral de Villa. La Joana se’n va anar fins a Chihuahua on ella dirigia la seva casa-museu per als turistes encuriosits per conèixer els seus records. Vaig poder fer fotos de tots aquests records, inclòs el cotxe en el qual van matar a trets Pancho Villa.

Un altre reportatge que recorda amb interès va ser la Isla de Mikimoto, al Japó, on treballen les pescadores de perles.

Va participar alhora en grans esdeveniments socials de l’època, com el concert dels Beatles a Barcelona en 1965. Durant uns anys va ser la fotògrafa del cantant Raphael. També va fer fotos a Luis Miguel Dominguín i Romy Schneider. L’any 1985, va deixar la professió en desacord amb l’estil groc imperant.

Animada pel seu marit i també periodista Jean Michel Bamberger, va convertir la seva casa d’Eivissa “Ca na Joana” en un dels millors restaurants del país. Durant prop de vint anys la Joana ha fet de cap de cuina del restaurant, oferint cuina catalana i plats de creació pròpia.

El 2007 Joana Biarnés va ser víctima d’un atemptat contra la seva imatge i va presentar una querella contra la productora Ganga per un personatge que es diu igual que ella de la sèrie de televisió espanyola Cuéntame. En efecte en un dels capítols de la sèrie, el fill dels Alcántara marxa a Portugal com a corresponsal del diari Pueblo i allà coneix una fotògrafa desenfadada, anomenada Joana Biarnés, amb la qual viu una història d’amor. En aquest personatge de ficció de la sèrie se la presenta amb un pare Guàrdia Civil corrupte, i com una  periodista que viatja al nord d’Àfrica per cobrir la Marxa Verda del Marroc. La Joana Biarnés real diu que no ha trepitjat mai Portugal, ni tampoc el Marroc, i va tenir un pare honest, fotògraf de Terrassa. «Jo només demano que s’apliqui el que la llei digui sobre aquest tema, però han utilitzat el meu nom sense permís i han ferit la memòria del meu pare. Podrien haver fet com que era el meu padrastre o canviar el nom», diu la Joana indignada en unes declaracions al Diariodeibiza.es el 30 de desembre del 2007.

També està dolguda i en desacord amb la imatge que dóna la sèrie del diari Pueblo. “No era un cuchitril, diu, era un edifici de dotze plantes amb una redacció molt gran. Y no treballàvem mig amagats. Denunciàvem tot el que s’havia de denunciar, anàvem a manifestacions i vaig estar a les cues de gent quan va morir Franco com una reportera més»”.

Perfil biogràfic

Carmen Umbón, nascuda a Tarazona, va passar tota la seva infància i adolescència a Tudela (Navarra). Es considera navarresa de família basca.

Va estudiar a la Universitat de Navarra i a Madrid, a l’Escola de Periodisme de l’Església. Ha estat la primera persona de la seva família paterna en anar a la Universitat i la primera dona per part de la materna.

Començar a treballar en pràctiques a la Agencia Cifra, que era la secció espanyola de l’agència Efe. El 1967 entra a Teleprograma, una revista especialitzada en televisió que encara existeix. Era una modesta publicació que s’editava a Madrid, que va fer diana informativament parlant i va pujar com l’escuma, explica la Carme. “Allí vaig viure un confortable debut amb companys i una companya!!!, bones persones i  excel·lents professionals. Però el millor d’aquell lloc va ser que compartíem planta amb la redacció de Triunfo, la mítica revista de la pre transició que ja s’havia convertit en un referent per a l’esquerra.

Aquells dos anys vaig aprendre molt, en tots els sentits, i sobretot vaig definir el que desitjava fer en el futur: política internacional”.

La necessitat de veure món i d’aprendre l’anglès la porten, l’any 1970 a Madison (Wisconsin) una petita ciutat del Mitjà Oest dels Estats Units.

La Universitat de Wisconsin, a la qual va assistir, era un formiguer. La guerra de Vietnam estava en el seu moment més àlgid i les protestes se succeïen sense treva. Tenint en compte que a Espanya el principal problema d’un estudiant era poder arribar al final de la carrera sense que l’haguessin expulsat de la universitat, aquell clima de llibertat li va semblar meravellós. Però el més interessant és que va tenir l’ocasió de conèixer per dins la redacció d’un diari local, el Capitol Times, on coincidint amb l’aparició d’ETA va poder aportar, en la informació internacional, els seus coneixements que com a basca i navarresa tenia.

Quan les notícies sobre el Procés de Burgos van arribar a la premsa nord-americana, en aquell diari es van preocupar de buscar algú que conegués el tema. No tant pel seguiment del dia a dia, com per coneixements generals sobre el perquè “d’aquest embolic dels bascos”.

És ben sabuda la poca cobertura que els mitjans de comunicació d’EUA acostumen a donar a esdeveniments que no els concerneixen directament. Però el dictador estava envellint i aquell judici contra ETA va ser interpretat com que alguna cosa es movia a Espanya.

Gràcies a un amic que hi treballava la Carme va poder fer un petit informe sobre el País Basc. I li demanaven que interpretés les notícies que anaven arribant. Cal tenir en compte que no existia Internet, que una carta de Bilbao a Mádison trigava una setmana i que el mitjà més revolucionari de comunicació era el tèlex. Ni somiar amb un corresponsal a Espanya!!!

L’experiència li va servir per veure que les redaccions s’assemblaven molt unes a les altres, que també allí hi havia poques dones periodistes, i que la llibertat de premsa tenia moltes més limitacions que les que ella s’havia imaginat. Això sí, la van tractar amb un respecte i una deferència professional que en algunes ocasions posteriors ha trobat a faltar.

De tornada a Espanya va passar una temporada a Madrid, per acabar la carrera de periodisme que havia deixat penjada, i el 1974 es trasllada a Barcelona amb el seu flamant títol i la seva filla en braços.

La ciutat li va agradar. Va fer amics i va aconseguir treball. En la seva fàcil i ràpida adaptació va influir-hi, com diu ella, la gent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), ja que era militant del PCE.

Les col·laboracions a Por favor i Muchas Gracias li van resultar molt satisfactòries per la gent que hi va conèixer. D’alguna manera, li van obrir la porta de Mundo Diario, on hi va entrar a treballar després de la mort de Franco.

Li va impressionar el clima de llibertat que es respirava, l’entusiasme de la redacció… En aquella redacció ja hi havia més dones, gairebé totes feien informació general. Sens dubte encara quedaven vestigis del que havia estat el diari en la seva primera etapa: Mundo Femenino.

Per a ella Mundo Diario va ser una experiència extraordinària. Primer va coordinar el suplement dominical i després el Laboral. Ja al final de la vida del mitjà, quan era a punt de tancar va posar per fi un peu a la secció d’Internacional, la seva veritable vocació.

Després del tancament de Mundo Diario, al desembre de 1970, va passar per alguns treballs ocasionals.

El més interessant va ser a Radio Espanya-Barcelona. Li va agradar però sobretot li va servir per acabar-se de convèncer que el que més l’interessava eren els diaris.

El 1982 entra a El Periódico de Catalunya on ha treballat fins la seva jubilació, a l’octubre de 2009, i a Internacional des de l’any 1984.

Durant aquests anys va ser membre del Comitè d’empresa del diari vàries vegades, així com de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes.

El 1966, quan va iniciar les seves primeres pràctiques a la Agencia Cifra de Madrid hi havia poques dones treballant a les redaccions malgrat que a les escoles de Periodisme de l’època les alumnes ja començaven a tenir una presència destacada. Les periodistes generalment estaven relegades a  treballs associats al que aquella societat considerava que era el món de la dona i a publicacions especialitzades en temes femenins.

En aquells anys, ja gairebé a les portes del maig francès del 68, les universitats de mig món bullien d’agitació i presagiaven els grans canvis socials que estaven per arribar. Mentre, l’Espanya oficial, provinciana i conservadora perdia força al marge de l’Espanya real, en la qual els treballadors s’organitzaven clandestinament, els estudiants protestaven i un nombre no menyspreable de dones pretenia obrir-se pas al món laboral, comenta Umbón.

Enmig de tot aquell tumult, entrar a treballar en un diari era difícil, posar un peu a les seccions d’espectacles o local era un triomf i donar el salt a les seccions considerades serioses –política, internacional, economia, tribunals etc — un somni que fregava la quimera. Esports ha estat també un feu d’homes.

Les dificultats i els reptes eren tants que la falta de llibertat a l’hora d’informar era gairebé el que menys importava. “Havíem après a llegir entre línies en els emmordassats diaris i revistes de l’època amb l’amarga certesa que escriure-hi seria duríssim”.

Pel que a mi respecta, continua la Carme, “ingènuament esperava adquirir un depurat estil periodístic que em permetés lliscar missatges subliminals comprensibles per els qui estiguessin sensibilitzats amb el tema, sense que això provoqués el meu acomiadament ni el tancament de la publicació”.

Encara que la censura prèvia ja havia estat eliminada, la responsabilitat que els directors tenien respecte al que sortís publicat en els seus mitjans els feia vulnerables i, de vegades, més temorosos encara del que la lògica prudència indicava.

En el món de les responsabilitats periodístiques no hi havia dones, a excepció, de les que treballaven en revistes femenines.  Així que encara que fos com a visió de futur, manar, el que es diu manar, ni se’ls passava pel cap. Esperaven simplement sobreviure dignament en aquell món d’homes.

Havien estat educades per a una altra classe de vida i el fet de donar aquell salt i de tractar d’obrir-se pas a l’espai públic, en el mercat de treball ja era suficient esforç. Les màximes aspiracions de les futures periodistes eren arribar a ser independents econòmicament.

Guanyar-se el respecte de caps i companys homes de més edat tampoc era fàcil. En el millor dels casos se les tractava amb una simpàtica condescendència que podia incloure, de vegades, una ‘palmadita en el pompis’, això sí, amb molt afecte.

Sortejar els intents de lligar sense resultar estretes o antiquades era un art en el qual ens vam graduar ràpid, i sense un notable en aquest apartat no podies ni trepitjar una redacció. D’algunes s’explicaven històries inquietants, matisa la Carme. Del diari Pueblo, per exemple, circulaven llegendes urbanes comparables a les de professions més “mundanes”, com les relacionades amb el món de l’espectacle. Una frase va fer fortuna i reflectia molt bé l’ambient masclista de l’època: “Nena, tu vales mucho”.

Dels anys 80 i la seva feina a El Periódico de Catalunya destaca la dificultat de conciliar la vida professional amb la familiar, malgrat que els qui havíem viscut l’etapa anterior vam afrontar els nous temps amb eufòria i esperança en el futur immediat encara que la majoria d’aspiracions no es van complir, explica Umbón.

Va ser gratificant viure i treballar amb les llibertats recentment conquistades (que no regalades). Ara trobo a faltar –diu- l’ambient d’aquelles redaccions on la formació s’adquiria a força d’intensos debats i discussions apassionades sobre tot tipus de qüestions i disciplines.

A partir dels 80 els mitjans es van jerarquitzar i professionalitzar. Des d’un punt de vista tècnic ara són millors, però els falta l’espontaneïtat i la força que els atorgava creure que amb aquell treball estàvem transformant la societat.

Pocs periodistes senten els mitjans on treballen com alguna cosa seva. Les empreses s’han esforçat molt per deixar ben clar de qui són.

I sí, són millors, sens dubte, però treballar-hi és menys estimulant, menys gratificant i molt més avorrit del que va ser durant la transició, conclou de manera contundent Carmen Umbón.

Perfil biogràfic

Regina Farré, nascuda a Barcelona va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La seva primera feina com a periodista va ser a la revista de moda Centro Moda com auxiliar de redacció, amb la Marina Bru com a cap. La Regina diu que feien sociologia de moda molt interessant: aprofitaven la moda Mao per explicar la revolució cultural o la moda guerrillera per parlar de com el sistema era capaç de domesticar els moviments revolucionaris que van aparèixer a l’Amèrica llatina.

Mèrit de la seva cap, la Marina, que era una periodista de l’època en què les periodistes o feien moda o ecos de societat. Amb la Marina tenien un arxiu mig clandestí amb informacions polítiques com la Junta Democràtica, els líders dels partits en aquells moments clandestins,etc.

Va abandonar Centro Moda per anar a treballar al programa Giravolt de TVE on hi havia un equip humà amb força presència femenina (Georgina Cisquella, Mercè Remolí…) encara que el treball era interessant no va dubtar a anar-se’n a treballar a Mundo Diario per reforçar la secció de societat abans de les primeres eleccions generals de l’any 1977. Va ser el període de feina més atractiu i apassionant de la seva vida, manifesta. Va viure els canvis polítics i socials en primer pla. Va poder entrevistar personatges con el líder comunista italià Berlinguer, fer la crònica de la nit de la legalització del PSUC, el seu partit on militava des del 1975 després de passar per Bandera Roja, o entrar a la presó Model quan es van tallar les venes més de 200 reclusos a començaments del 1978.

Del temps en què va treballar a Mundo Diario recorda quan després de fer una estada de tres mesos seguits per cobrir les eleccions generals de juny de 1977 el cap de redacció del diari Ramon Miravitlles i el seu cap de secció, Jordi Capdevila van anar a demanar al director Ramon Solanes permís fer-li un altre contracte de substitució. Va saber després per membres del comitè d’empresa que els hi va preguntar: ”qui dels dos se la tira”. Per sort no van fer cas del comentari i la Regina va continuar treballant. De fet va estar a Mundo Diario fins el seu tancament l’any 1981 quan es va enfonsar el Grup Mundo.

De la seva feina d’aquella època recorda un acte de la secció femenina de Fuerza Nueva a la sala d’actes del Col·legi d’advocats. Tots vestits de falangistes i unes noietes recollint diners pels presos feixistes, al començament de la transició. La Regina d’incògnita amb un chaquetó de mouton de l’àvia sense poder prendre notes i havent d’aplaudir per no despertar sospites. Quan va arribar a la redacció de Mundo Diario, ja de nit, es va despatxar a gust.
Com a membre del comitè d’empresa que era i negociadora de la crisi que va deixar més de 500 persones al carrer entre elles 100 periodistes van firmar la querella criminal contra l’empresari que no pagava ni la quota obrera a la SS. No cal dir que va estar a la llista negra de mitjans escrits de Barcelona i de bona part dels periodistes amb poder dins la professió. Va haver d’emigrar a Sevilla l’any 1981 després de passar per l’experiència autogestionària del Diari de Barcelona on va viure el 23 F.

A Sevilla tenia un amic que li va donar feina  a corresponsalies catalanes com la del Avui o Radio Reloj de Radio España. Va entrar a treballar a Radio Sevilla de la Cadena Ser i després li van oferir la corresponsalia de TV3 a Andalusia on va treballar durant 5 anys. Per a ella va ser una feina apassionant. Té moltes anècdotes d’aquell temps però en clau de dona recorda a Melilla l’any 1985 una revolta de musulmans contra la llei d’estrangeria i l’extrema dreta que dominava la “plaza” va agredir al seu company càmera en mig d’una manifestació. Ella es va posar al mig perquè ell portava 12 quilos de pes a sobre i els fatxes l’apartaven i li deien “a las mujeres no las pegamos sólo  las violamos”… sense comentaris.

L’any 1975 va fer també la campanya d’una candidatura unitària de treballadors del ram d’Aigua, Gas i Electricitat que es presentaven a les eleccions del sindicat vertical. Van guanyar i ho van celebrar a la muntanya un dia festiu i per a ella va ser impactant que pràcticament no hi hagués cap dona dels sindicalistes.

La Regina es va anar acostumant a ser una dona en mig de molts homes. A dia d’avui ha canviat molt la professió. Ha passat una depressió de prop de dos anys i mig en la qual la situació professional li ha pesat molt. “A vegades em sento, diu, com una marciana en una redacció on hi ha més zombies que periodistes. S’ha perdut l’esperit crític, importa més la forma que els fons, triomfen els pilotes i les jefas dones no garanteixen tampoc una manera de fer diferent. Si tornes a néixer no crec que volgués ser periodista al menys en un país com el nostre. Continuo però creient que fa falta gent crítica capaç de denunciar totes les injustícies que hi ha a la societat i com a dona cada dia em sento més feminista”.

També recorda com anava a les rodes de premsa clandestines del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Allí va fer amistat amb el seu principal dirigent, Jordi “Petit” Lozano, camarada seu. Va ser increïble poder anar al seu casament, fa uns 4 anys del Jordi i l’Yves, al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, casats per l’alcalde. Una constatació de que cal lluitar per les coses que creiem. Fa trenta anys aquest casament era impensable!!!
Amb especial emoció recorda la nit de la legalització del PSUC. “Va ser un dia molt especial, continua explicant la Regina, plovia molt, tant que el meu titular a l’ultima plana del diari va ser “mas agua que xampany”. I especialment emocionant va ser per a mi trobar sota el mar de paraigües a la plaça de Sant Jaume el meu pare militant i fill de militant del PSUC i en José Guerrero líder de ”aigua , gas i electricitat” de CCOO de qui guardava un gran record. I el millor, vaig ser la primera periodista en entrevistar a Gregori López Raimundo. NO ho he oblidat mai”.

I ja en l’època més recent, del programa de TV3 “La nit al dia” recorda haver-se pogut fer una foto amb Angela Davis o proposar i aconseguir que li fessin una entrevista a l’Antoni Negri. Sense oblidar les persones meravelloses que li ha descobert la professió i la militància. En aquest sentit en cita només una: el comunista Miguel Núñez. Si al món hi haguessin uns quants Miguels Núñez avui no estarien massacrant centenars de persones que demanen llibertat al nord d’Africa o altres indrets, afirma.

Les seves dues últimes entrevistes en les què després d’onze anys ha sortit en imatge per la tele les ha fet a dues dones: Rosa Regàs i Lidia Falcón. Ha estat una delícia per les complicitats que s’estableixen amb les persones que passem dels 50 anys, diu convençuda. “Penso que em queda molt per aprendre i molt per ensenyar i sobretot molt per viure, lliure i sense resignar-me mai a fer realitat el somni d’un món més just i solidari. Per mi aquest és l’autèntic sentit de la meva vocació com a periodista”

Perfil biogràfic

Rosa Maria Calaf, nascuda a Barcelona en plena postguerra, l’any 1945, és va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona i en periodisme per la Escola Oficial de Periodisme.

Ella portava  des de ben petita el viatge i la curiositat pel que és diferent a les venes. Va estudiar Dret perquè volia fer la carrera diplomàtica, per tal de  lligar el món  que veia  “a fora”  amb el de “dins” d’aquella Espanya sense llibertats i endarrerida

La seva primera estada a l’estranger va ser als 14 anys en una escola d’estiu a França. Als 18 anys va viatjar tres mesos en autoestop per Europa. Ja acabada la carrera va marxar als Estats Units per estudiar Relacions Internacionals, amb la vista posada encara a la diplomàcia, però, la ràdio la va atraure més. Va començar a fer alguns programes a Ràdio Barcelona, Ràdio Peninsular… i de seguit va tenir clar que la seva professió seria la de periodista. Volia influir aquí explicant el que passava més enllà de les nostres fronteres, diu. Per descomptat sempre viatjant, la seva gran passió junt amb el periodisme. Ha fet del periodisme la seva vida.

Ha conegut 170 països. I ara que està jubilada i té una mica més de temps lliure s’ha proposat conèixer els 22 que li queden fins a completar els 192 països que té l’ONU registrats a tot el món.

Rosa Maria Calaf ha estat la primera dona reportera de carrer amb unitats mòbils de radio i televisió a Espanya i una de les dues  primeres dones que va fer de corresponsal de Televisió Espanyola en països estrangers. Amb prop de 40 anys de treball periodístic a les seves esquenes des de TVE, la seva última corresponsalia va ser a Hong Kong i Beijing per la regió de l’Àsia Pacífic. Anteriorment havia estat corresponsal a Nova York,Moscou, Buenos Aires, Roma, Viena…

També va ser membre de l equip creador de TV3 com a Directora de programació el 1983.

Al desembre  de 2008 deixa la corresponsalia de Beijing a Rosa Maria Molló després d’acollir-se voluntàriament a l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERE) del 2008 que havia plantejat RTVE. S’acull a la prejubilació  l’1 de gener de 2009 amb 63 anys.

Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i reconeixements. Destaquem els següents:

- Premi Ones a la millor labor professional. 2001.

- Premi Micròfon de Plata Especial 2001 de l’Associació de professionals de RTVE.

- Periodista de l’any 2001. Col·legi de Periodistes de Catalunya.

- Premi de periodisme Cirilo Rodríguez, al millor treball de corresponsals i enviats especials a l’estranger. 2007

- Premi Ofici de periodista 2003 del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

- Premi Protagonistes. Onda Cero. 2004.

- Premi Casa Àsia per la cobertura del tsunami. 2005.

- Premi Ana Tutor. 2005.

- Premi Club Internacional de Premsa a la millor feina a l’estranger.  2006.

- Premi Etnosur 2006 de Jaén per la seva labor a favor de la diversitat.

- Premi Women Together a les  Nacions Unides , atorgat per la seva trajectòria professional en favor de la lluita per la igualtat. 2007

- Premi Ciudad de Frías (Burgos) pel reportatge “Trobada a Vanuatu”. 2007

- Premi a “Tota una vida” atorgat per l’Acadèmia de la Televisió a Espanya, un reconeixement a la seva llarga carrera com a corresponsal. 2007.

- El  maig de 2008 va ser investida com a Doctora Honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

- V premi José Couso a la Llibertat de Premsa en el 2009.

- Premi Nacional de Periodisme 2009, que atorga El Consell Nacional de la Cultura i dels Arts de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la trajectòria professional.

- El 18 de Juny de 2010 va ser investida com a Doctora Honoris causa per la Universitat Miguel Hernández d’Elx.

Perfil biogràfic:

Mercè Vilaret fou una de les primeres realitzadores de televisió a Catalunya i, juntament amb Josefina Molina i Pilar Miró, una de les pioneres a l’Estat Espanyol. Va desenvolupar tota la seva carrera professional a TVE a Catalunya, entitat on va entrar a treballar l’any 1964, primer com a ajudant de realització i, a partir de 1971 com a realitzadora. Va rebre el Premi Ciutat de Barcelona (en l’apartat Televisió), l’any 1978.

L’any 1985 es va incorporar com a professora de l’assignatura de televisió a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), tasca que va desenvolupar fins a la seva mort.

Va dirigir més de dues-centes produccions d’una gran varietat de gèneres com ara dramàtics, documentals, programes infantils, musicals, reportatges o retransmissions en directe. Entre els programes que va realitzar destaquen documentals com: Mujeres para una época (1984), la sèrie documental de tretze episodis Fueron primera página (1986), La Mina, un barri entre fronteres (1989), Les altres condemnes (1990), La vellesa, entre records i oblits (1991) o Barberà, Barberà (1992).

Els seus dramàtics, rodats als estudis Miramar de Barcelona, juntament amb els de Lluís M. Güell i Sergi Schaaff, van fer història, i va excel•lir en aquest camp amb títols com Revolta de Bruixes (1976), Fedra (1980) o Danny i Roberta (1993), la darrera obra que va dirigir.

En el camp de la realització de produccions de ficció adreçades als infants va ser la primera realitzadora del programa Terra d’escudella (1977) protagonitzada primer pel grup Comediants i després pels Joglars.

Va fer, també, monogràfics sobre personatges del món de la cultura com Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Joan Miró, Raimon o Lluís Llach i retransmissions en directe com la visita de Joan Pau II a Montserrat (1982).

Va morir sobtadament d’una embòlia, als 50 anys, als estudis de TVE de Sant Cugat. El seu estil de realització va crear escola i va ser una defensora aferrissada del model públic de televisió,  sobretot del model establert per la BBC, televisió que coneixia molt bé perquè passava llargues temporades a Londres.

Bibliografia:
- Retrat de dona (Marta Pessarrodona entrevista a Mercè Vilaret) (TVE, Barcelona 1982).
- Terenci a la Fresca (Terenci Moix entrevista a Mercè Vilaret) (TVE, Barcelona 1985).
- Mercè Vilaret. Retalls de temps (TVE, Barcelona 1994).
- Montserrat Martí – Mercè Vilaret: aproximación a su escritura visual (Quaderns del CAC nº 16, Barcelona 2003).
- Calendari 2002: Dones Periodistes (ICD, Barcelona 2002).

Perfil biogràfic:

Jerònia Vidal nascuda a Palma de Mallorca. Estudia periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i és llicencia l’any 1978, en una de les primeres promocions des que periodisme es va convertir en una carrera universitària.

Actualment resideix a Sant Pol de Mar i durant els anys 80 va viure a Sydney, Austràlia on va fer dos cursos de guionista a l’Australian Film and Television School.

La seva trajectòria professional en el món periodístic és llarga.  Ha treballat en premsa escrita, ràdio, televisió, agències de premsa així com en gabinets de premsa.

Comença el 1976 treballant com a redactora al diari del Movimiento Solidaridad Nacional. També feia col•laboracions a setmanaris com Oriflama, Semana, Teleradio i a la revista feminista Opción. Prèviament, l’any 1974 havia començat a fer de redactora en pràctiques a l’agència Europa Press.

En l’àmbit televisiu comença ja el 1977 de redactora en el gabinet de premsa de Televisió Espanyola. Després fa de reportera-guionista de TVE-Miramar en els següents programes:

- Cita a Mitja Tarda, amb Maria Aurèlia Capmany de directora.
- Tot Art, amb Joan Anton Benach i Antoni Bartomeus com a director i sotsdirector, respectivament.
- Entre Nosaltres, dirigit per Joana Trullàs.
- Barcelona RTVE, amb Pablo Dalmases com a director

A la ràdio, fa de col•laboradora a Ràdio Nacional de España en el programa Protagonistas de Luis del Olmo.

Durant 1 any, 1979-1980, treballa com a redactora al Gabinet de Premsa de la UAB.

Des de l’octubre de 1980 m fins l’octubre de 1986 va estar recorrent, juntament amb el Kiku Cusí, l’oceà Pacífic a bord de l’Eixerit, un veler de 10 metres.

Durant sis anys, van navegar des del Mediterràni, passant pel Carib, fins arribar a Austràlia. Va ésser un periple on van viure immersos en la natura i van conviure amb gent, societats i cultures completament diferents a la nostra. Una experiència de la qual va néixer al cap d’uns anys Rumb a un somni. Un llibre escrit entre el Kiku Cusí i la Jerònia Vidal, que relata les experiències del llarg viatge.

Des del Carib i el Pacífic i fins el 1982 continua fent de periodista enviant col•laboracions per a les revistes Lecturas, Algo, Yate, Jano i Magazine Actual.

Entre els anys 1983 i 1984, instal•lada ja a Sydney, fa de redactora-locutora dels programes en espanyol de l’SBS (Special Broadcasting Service) a Sydney, Austràlia.

I els darrers dos anys abans de tornar a Catalunya, entre 1985 i 1986 fa col•laboracions des d’Austràlia, Nova Caledònia, Vanuatu, Illes Salomó i Papua Nova Guinea per a El Periódico i les revistes Yate i Garbo.

El 1986, ja a Catalunya, comença una nova etapa professional treballant per a revistes editades des de l’Editorial Heres, com Pronto, Tele Indiscreta i Garbo.

Des de 1988 fins l’actualitat fa de directora dels productes Speak Up a l’Editorial RBA.